“Només” crítica

La setmana passada ens vam tancar molts dels que participen del projecte d’A*DESK, més alguns simpatitzants i gent interessada en la crítica per parlar només de crítica d’art. El context va oferir-lo el Centre d’Art de Vic en un taller de la la QUAM’13 (amb retard pels, al seu torn, retards pressupostaris de l’administració).

No es va tractar exactament d’un taller, sinó d’un context en el qual discutir sobre crítica d’art, com si es tractés d’una trobada, un congrés o una cimera, això sí, oberta. De fet, l’estratègia ja era crítica, situacionista: utilitzar els elements de la societat capitalista (el cim, el congrés) i canviar-los de significat: un espai per a discutir en horitzontal. Vam parlar sobre el paper de la crítica a internet; sobre si encara quedava espai per al paper -i sobre quin seria aquest; sobre com escriure des de la hipertextualitat. Ens vam preguntar on quedava l’opinió i fins i tot hi va haver lloc per pensar en una crítica “creativa” on introduir-hi l’humor o la ficció.

En alguna cosa semblava que podíem posar-nos d’ acord: en que qüestions com la descripció o el gust personal no entraven ni en discussió, sí, en canvi, considerar la crítica com un espai de reflexió, com un lloc excusa que serveixi com disparador per a altres temes. O que en parlar de crítica es pot parlar de tot.

Potser per això, per tanta discussió, per l’humor o perquè parlem de tot parlant crítica, ja en el retorn Sonia i Irina es van recordar de Hennessy Youngman: crítica de la crítica institucional, crítica i compromís polític, humor sobre art contemporani que no només és per a iniciats… Us deixem amb un dels seus vídeos, el dedicat a la crítica institucional, justament.