close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

08 febrer 2014
Nymphomaniac: satiriasis femenina

Sonia Fernández Pan

El 90 % de les pel·lícules que veig acaben de la mateixa manera: amb una discussió a la sala- menjador de casa meva. I no tant perquè els que hi vivim les vegem sempre conjuntament, sinó per les grans avantatges de viure en una casa que rebutja la televisió i els habitants de la qual compartim – entre moltes altres coses – una propensió gairebé obsessiva cap al diàleg i la discussió. De fet, amb prou feines veiem pel·lícules a casa. L’experiència cinematogràfica transcendeix la pròpia noció de pel·lícula i aquesta forma part d’un dispositiu de visibilitat espai-temporal que no permet les interrupcions habituals de la nostra permanent actitud multitasking. Tenir un cinema al costat de casa -que programa en versió original i amb descomptes constants- també ajuda a ensinistrar-se en una rutina cinematogràfica intermitent.

La última trobada de cinefília domèstica va ser conseqüència directa del visionat complet (però no consecutiu) de les dues parts de Nymphomaniac, dirigida per l’irreverent Lars Von Trier. Com tantes altres pel·lícules, Nymphomaniac va servir de detonant per a una conversa “fora de camp” en què també es va fer un repàs diletant per la filmografia d’un director que genera tantes expectatives com escàndols volàtils. Més enllà de les ufanoses lliçons d’erudició que es puguin practicar tota conversa i en tot text, aquesta pel·lícula torna a posar sobre la taula el tabú del sexe en l’era del porno d’accés immediat. I no tant perquè ella mateixa es recreï en l’explícit d’una sexualitat reconstruïda -i per tant, tan real i tan fictícia com tot allò que no pot existir sense un guió previ i un muntatge posterior- sinó per la seva eclosió i interpretació mediàtiques. Si ens atenim a la informació que atorga qualsevol recerca superficial a Internet sense haver vist la pel·lícula abans, sembla que Nymphomaniac sigui una òpera genital per empatxos orgiàstics. I que Lars Von Trier dirigeixi pel·lícules per poder seguir exercint -sota la legitimitat que atorga la cultura- el seu ja característic sadisme polivalent.

Nymphomaniac es resumeix fàcilment, sembla ser. Una nimfòmana (que no addicta al sexe) fa un repàs manierista per la seva biografia personal. Per activar el seu dret confessional apareix un desconegut que, sota pretext d’aquesta curiositat per la qual moren els gats, combina els hàbits del capellà i del psicoanalista alhora, practicant successius intents d’expiació secular sobre una protagonista ninfo-cínica. Com a bona tragèdia, la traïció aflora quan la protagonista menys s’ho espera. I és així com acaba aquesta pel·lícula de més de 5 hores que, gràcies a la censura, es redueix a 4, augmenta el nostre apetit pornogràfic i ens recorda que la cultura encara és perillosa.

Com sempre, la sinopsi deixa de banda el més important. I és que a Nymphomaniac hi succeeixen altres coses. Entre elles molt cinema i algun enunciat trivial de la teoria de gènere. És llavors, des de la clàssica dualitat identitària quan un es pregunta per què Shame (crònica d’una satiriasis anunciada), de Steve McQueen, va passar molt més desaparcebuda. Segurament per menys inversió en estratègies de màrqueting i per la celebritat diferent dels seus respectius directors. Però potser també perquè, a dia d’avui, persisteix un pudor generalitzat sobre tot allò que tingui a veure amb una sexualitat ¿reivindicativa? i violenta en la dona. A això caldria afegir les acusacions de misogínia que de vegades recauen sobre Lars Von Trier.

Acusacions pròpies d’una ideologia sexista que creu que les dones són éssers bondadosos “per naturalesa”, incapaços d’extralimitar les seves funcions de gènere. O pròpies d’una ideologia feminista que no considera legítim que un home es cregui amb dret a practicar una ventrilòquia d’allò femení. I encara menys un com Lars Von Trier.

D’aquell extens debat a la sala-menjador de casa meva (amb un home, aclariment que no és gratuït) potser només em quedés clara una cosa. Entendre, aquesta vegada per empatia, Carla Lonzi quan diu que l’home i la dona no comparteixen en desigualtat de condicions la mateixa cultura, sinó que són dues cultures diferents que, a la mateixa sala de cinema, estan veient dues pel·lícules diferents.

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)