close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 març 2020
Només tinc poesia a l’abast

Lia García

HEM DE PARLAR ALGUN DIA, LES FILLES DE LA TENDRESA

I farà mal

Farà mal tant com el ressò de les nostres veus, fa mal.

Perquè la nostra veu s’anirà, però el ressò, mai més!

EL NOSTRE ECO, MAI MÉS!

Van voler enterrar els nostres ossos i no sabien que som veu.

Escoltes nostre dolor?

Olfateas la nostra història?

Et fa por el mar quan es fa fosc?

Pots mirar-te a través de nosaltres encara amb tota la ràbia que sents sense si més no creuar paraules?

Ensenyeu-me les dents, també les teves urpes, aquest món necessita el nostre tall

Però no oblidis que també es mostra la ferida

La ferida sempre al centre per entendrir els camins

Deixa de mostrar-te al món d’aquesta manera i mostra’t cap a dins.

Deixa que parli la teva pròpia ràbia i vine, que en realitat ets tu i si t’apropes més al teu propi temor, entendràs que les teves llàgrimes són totes les històries de TENDRESA que ens / les van negar a les teves, que també són les meves, les nostres, les d’elles, elles i nosaltres que aclamem justícia, memòria, dignitat i TENDRESA RADICAL CONTRA TOTA CALAMITAT

Hem de plorar sempre, les filles de la TENDRESA

I escolta bé, perquè les nostres llàgrimes també són la nostra resistència alada, esperant el misteri del blau.

Sóc tots i cada un dels nusos que habiten la meva gola

i no tinc por, perquè així com s’aprèn a teixir, també s’aprèn a en-redar.

Avui puc des / lligar un mar de tendresa en cada gota de sal.

Plorem, plora, ploraran, ploro, i torno a plorar molt davant la TENDRESA, perquè invoco la caiguda de el cel amb el meu lament nocturn ho escoltes en els teus batecs?

A quins mars t’ha endut el meu cant?

Veniu a mi, germanes del cel més ennuvolat, nosaltres que caminem amb la mirada cap amunt amb l’anhel ferm que el cel caigui a terra i l’asfalt es faci un càlid mar on nedar entre fantasies de sirenes, llobes marines, i l’emoció infinita de la primera vegada enfront de la immensitat del profund

que en realitat és tot el plor dels que despertem i ens diem amb profund

sentiment

AQUEST ÉS UN ALTRE DIA PER SOMIAR

SI ÉS QUE HI HA SOMNI

O UN DESPERTAR.

Quina falta ens fa un mar en aquest terrible asfalt gris!

El cel a terra inundant tot el dolor que ens vesteix i alhora ens reclama als que parim la

tendresa sense temps, sense forma, i amb l’ànima a l’inrevés.

Que ploguin els nostres cors germanes per més ennuvolats que es trobin perquè la tendresa ens farà justícia una nit plena d’estrelles brillants que ens faci somriure, tancar els ulls i voler saltar

d’una en una mentre ens vam inventar tots els noms que vam voler tenir i ens van negar

Mentre saltem entre elles amb tota aquesta robeta que vam voler posar-nos d’amagat per sentir-nos

amb nosaltres mateixes.

Plorem la tendresa mentre ens expliquem històries boniques, d’aquelles que omplen de mel un dia gris

Esteses al llit

Comptem-nos amb te, històries emotives

Que ens facin habitar i escoltar la crida de l’olla

Plorem la tendresa quan exposem els nostres ulls davant del que ens van dir que no existia i de sobte, existeix i resisteix.

Se sent, s’acaricia, s’abraça, s’honra, es recorda, s’encarna, esquinça, pesa, nua, colpeja

però transforma i transcendeix

EL SISME SEMPRE S’ESPERA AMB TENDRESA

MAI ES PREVEU.

Hem de parlar algun dia les filles de la tendresa

I ploro quan escric això

perquè tot i estar tan caigudes

tan abaix

tan / erroristas de l’error

serem aquest record tendre que s’amaga en l’abraçada de les altres als que hem deixat

travessades amb això que som.

UN DELS TEMORS MÉS TEMUTS DE LA HUMANITAT ÉS

ENTENDRIR.

***

Mantra matiner II. SERP

Cal parir sempre a la serp interior sense cap temor, ja que totxs en aquest sender d’aigua, terra i desert anomenat vida segreguem toxicitat, el verí interior, i no cal tenir por de la fragilitat de la nostra perillositat, cal provar el verí interior per llavors transcendir-lo i saber-nos fortes, incendiàries i guerreres davant la perillositat dels nostres contextos. En el nostre sender afectiu hem arribat a ser o podem arribar a ser letals. Ferim, travessem, i espantem; hem asfixiat més d’una vegada i ens han asfixiat. Som una contradicció afectiva que ve i va entre el desig, la por, la ira i la resiliència dels nostres temps … Ens hem arrossegat amb velocitat davant la catàstrofe dels nostres territoris, ens hem enredat amb força a la impossibilitat i resistim; la nostra estranyesa ens ha fet ser temudes, ens tenen por perquè no tenim por … Què seria d’aquest món, temudes serps, sense la poderosa i sublim possibilitat de cambiar de pell, transcendir-se, transmutar, transformar-se una vegada i una altra, deixant retalls de pell pel camí, de emancipacions efímeres i contradictòries, de tempestats i caigudes doloroses, vestigis de pell que alimenten la terra, vestigis de pell que queden en el camí per a les altres com a evidència del perill, de la pròpia recerca del verí interior, com a testimoni que aquí on es sembra el perill, també creix el que t’enforteix …

Lia, 2018.

***

Responsabilitat afectiva és:

-No fer sentir al teu companyx que és difícil, complicat o incomodx per estimar d’una o altra forma. Cadascú té una manera personal de sentir i compartir (es). Tant de bo ens haguessin ensenyat a abraçar totes les formes de demostrar l’afecte i no només aquest forma totalment binària entre “és molt intensx” o “no és expressivx”. Tant de bo ens haguessin ensenyat a no sentir vergonya per ser d’una o altra forma. Per què tractem de modelar a l’otrx als nostres interessos i desitjos? Per què no podem simplement posar-li paraules al nostre sentir sense exigir? Totes les relacions toquen les ferides per més “lliures” que siguin.

L’amor, en comptes de ser un patiment inútil podria ser una pedagogia de la transformació pastada col·lectivament, una trobada més que un desencontre, un mirall trencat en molts trossets per veure’ns de diferents formes. Obrim-nos sense por a noves formes d’estimar, deixem-nos estimar, estimem camaleònicament i al nostre temps.

Continuarà ….

***

Alguna vegada fins a la meva pròpia mare va arribar a dir-me que no plorés, que en aquest anar i venir anomenat vida, les dones fortes no ploraven … i no cal dir de la secundària on “plorar era cosa de nenetes o maricas” més tard, em vaig trobar amb dones com jo que han transicionat i que pensen que plorar és per a les febles … o que només es plora en casos d’extrem dolor … Més encara en un context històric que així ens ha construït, com febles i devotes del patiment. Però sóc honesta, no hi ha acte més revolucionari que despullar emocionalment i plorar i plorar … Cada vegada que ho faig i em miro al mirall, m’allibero i veig a una dona plena, forta i molt orgullosa de mostrar-se també des del que fa mal, angoixa i pertorba, aquesta també sóc jo … LLARGA VIDA A LES ORGULLOSES I VALENTS CRIDANERES …

***

Diumenge, 03:22, línia 2 de metro: M’encantaria aturar el temps i poder conversar amb les persones que miren amb estranyament el meu cos en els espais públics … Voldria portar-me totes les preguntes que es fan, i respondre’ls …, deixar enrere tant absurd social que ens separa les persones. Fa unes setmanes aquest va ser l’inici de la intervenció afectiva amb els meus companys de grup 1F de la Secu 192 … Vaig demanar que miressin el meu cos sense por i que formulessin totes les seves preguntes … Després els vaig dir que si algú desitjava tocar-lo, podíem consensuar … La treballadora social em va mirar amb uns ulls que intentaven callar-me, forts ulls “de pistola” … No obstant això vam poder sentir-nos … Aquests són els meus processos … Res sense el meu cos …

***

Treure’s les màscares. Mos-trar-se. Conèixer-se i deixar-se conèixer. L’afecte ho pot tot, fer-nos romandre, per exemple. SENSE FISSURA NO HI HA RELACIÓ. Aquest és la meu mantra. ??

***

Que tiri la primera pedra la persona que hagi deconstruït l’amor romàntic en una totalitat 100% … que bé està ser críticxs d’aquest dia i la seva història, més les seves accions capitalistes, consumistes, patriarcals, les seves representacions … Però, qui no va passar per aquest canal abans d’aquesta nova postura ?, qui va néixer 100% deconstruit? i qui ha acabat aquest procés ja? Fins en els nostres espais de resistència-dissidència més radicals hi ha gelosia, telenovel·les mexicanes … Drames … Pleits … Acceptem la contradicció i aprenem des d’aquí … No tinguem por caure en temptació, ¿A qui no li va bategar el cor ? … Això també és part de la postura afectiva, viure en procés … Jo sí vaig somriure quan es van besar dues belleses fora de la secundària propera a la meva casa aquest matí … Autogestió afectiva i invitació conscient a altres possibilitats, més no obligació!

Lia García (La Novia Sirena)
Pedagogia de l'art i feminismes (Facultad de Artes y Diseño UNAM)

Lia García (La Novia Sirena), 1989, va néixer a la Ciutat de Mèxic. Va estudiar Pedagogia i Arts Visuals a la Unviversidad Nacional Autónoma de Mèxic. És activista i defensora dels drets humans de les persones trans*. Els seus projectes artístics s'han centrat en construir ponts afectius entre l'experiència trans* i l'espai públic per mitjà de la performance i la poesia expandida en multi/vers i conte.

Publicacions

23 març 2020

Només tinc poesia a l’abast

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)