close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 juliol 2013
eas01.jpg
Ana Santos a The Goma. Denominador comú

Ángel Calvo Ulloa


Després de la seva participació en el projecte que The Goma va presentar l’any passat ‘Jugada a Tres Bandas’, la portuguesa Ana Santos mostra ara, ja de manera individual, els seus nous treballs a l’espai que la jove galeria madrilenya regenta al carrer del Fúcar.

És per posar-se a tremolar quan en introduir-nos en una exposició, el seu conjunt ens sedueix i al mateix temps ens sembla senzill, de fàcil execució. Una sèrie d’objectes rescatats del seu desús i reubicats en forma d’obres d’art que ens parlen, ja de forma clara, d’una nova generació d’artistes portuguesos que ens expliquen el seu país d’una manera subtil, aixecant de les ruïnes un poema de falsa esperança. Esgarrapant els límits del desastre en què sorprenentment la vida té lloc. No cap esperar menys d’un país que rebenta actes polítics cantant a Zeca Afonso. No cap esperar menys de la pàtria de Pessoa.

L’obertura d’aquesta primera individual d’Ana Santos a The Goma va coincidir amb els últims dies de la individual de Mauro Cerqueira a la també madrilenya Galeria Heinrich Ehrhardt. Els dos parlen des del profund amor per la seva terra, però sense artificis, amb profund realisme i des de l’acumulació dels enderrocs d’un país fet miques. No és molt diferent del nostre. El vostre. Tots hem entrat en barrina en un estat de desgovern, un campi qui pugui que a molts els ha agafat de vacances.

Ana Santos se serveix d’unes subtils intervencions que l’allunyen del readymade, ja no és l’objecte desubicat, sinó el tros de façana intervingut. No juga al revisionisme povera, no hi ha elements fetitxe als quals adscriure’s, sinó trobades casuals que es van acumulant, esperant el moment precís en què l’artista decideixi abordar l’operació.

Plom, guix, goma, alumini, marbre, sorra, cinta adhesiva, fusta, suro i tinta xinesa. Cada objecte és de son pare i de sa mare. Podria ser una exposició col·lectiva, una reunió dels joves drapaires portuguesos. Portugal ja no parla un llenguatge amable, ja no sedueix amb les exquisides ruïnes de Pedro Cabrita Reis o José Pedro Croft, va més enllà. Ana Santos realitza mescles impossibles, de curta durada i impossible conservació, que al seu torn ens porten a plantejar-nos quin és el paper del col·leccionista en aquest cas. La peça d’amables proporcions que viatja a casa inserida en una flamant caixa de pi ja no és el camí a seguir. Ana Cardoso proposa castells en l’aire, obres quasi efímeres que per altra banda no fugen d’allò objectual, més aviat tot el contrari. Podria recordar a l’arqueologia en què molts gestos revolucionaris del segle XX s’han convertit. No seria molt coherent sostreure de les ruïnes peces que es perllonguin en el temps. La ruïna és ruïna, és canvi constant, com el provocat pels tèrmits en les obres de Nacho Criado o els àcids en les teles de Gustav Metzger.

Ho deia quan vaig escriure sobre la mostra de Mauro Cerqueira i ho repeteixo ara, és lloable la gosadia d’algunes galeries que en aquests moments d’incertesa programen exposicions d’aquestes característiques. No és una cosa casual, aquest tipus de gestos han estat els que en poc més de dos anys han col·locat a The Goma en el lloc que ocupa actualment, amb una acurada i molt personal plantilla d’artistes de primer nivell que en el panorama nacional ha suposat una agradable sorpresa.

Per lligar caps, Ana Santos (Espinho, Portugal, 1982) és una de les nou finalistes del premi Novos Artistas 2013 de la Fundação EDP. La seva obra ha estat exposada individualment a la Fundação Culturgest, Galeria Nuno Centeno i Galeria Quadrado Azul. Entre les seves col·lectives destaquen les realitzades a la Fundação Serralves.

Gens malament per acabar la temporada, per començar les vacances. Simplement ens queda esperar a setembre, a veure si la inèrcia ens segueix portant per aquests salubres camins que ens desplacen del bucle.

Àngel Calvo Ulloa va néixer en un lloc molt petit i ple d’infames personatges. A la facultat on va estudiar, mai li van parlar ni de la crítica ni del comissariat, per això ara dedica els seus dies a llegir, escriure, i de tant en tant, fa alguna exposició. Adora viatjar i sentir-se petit en una gran ciutat. També adora tornar a casa per a odiar de nou aquest petit indret.

Publicacions

15 juliol 2013

Ana Santos a The Goma. Denominador comú

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)