close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 febrer 2015
a) Jeremy Deller
Què és la ciutat si no la gent? Jeremy Deller al CA2M

Montse Badia

Només per haver fet The Battle of Orgreave (An Injury to One is an injury to All) (La Batalla de Orgreave (si en fereixen a un fereixen a tots) (2001), Jeremy Deller mereix una posició destacada entre els artistes del segle XXI. Afortunadament per a ell, Orgreave és un entre altres brillants treballs. La trajectòria de Deller es defineix a partir de fites remarcables, com la reconstrucció de la dura confrontació entre policies i miners que va tenir lloc a Orgreave (South Yorkshire) l’any 1981, que va significar la fi d’una època d’industrialització i que, de la mà del neoliberalisme més salvatge de l’època Thatcher, va donar pas a una economia basada en l’entreteniment i els serveis. Un altre treball clau és The History of the World (La Història del Món) (1997) un diagrama dibuixat sobre la paret que posa en relació les connexions entre l’escena musical i el context social i polític a la Gran Bretanya, un mapa mental que estableix una xarxa d’influències i relacions que vincula dos estils musicals –l’acid house i les brass bands- amb fets com la desindustrialització o la vaga de la mineria, mentre subratlla el component de dissidència -en relació a l’ordre social i polític del moment- que tots dos comparteixen.

Més exemples: So Many Ways to Hurt you (The Life and Times of Adrian Street), Tantes maneres de fer-te mal (Vida i època d’Adrian Street) (2010) és la biografia, explicada per ell mateix, del fill d’un miner gal·lès a qui el seu pare i la seva comunitat van ridiculitzar i que, fascinat pel culturisme, va acabar fent carrera en els anys seixanta i setanta com a lluitador professional, amb aparicions estel·lars en programes de televisió. El mateix Adrian Street narra les seves vivències i s’autodefineix en un poema com «un dolç transvestit amb un nas trencat.» La seva extravagància el va portar als Estats Units, on va fer carrera com a figura destacada del wrestling, la lluita lliure americana, per continuar vivint a Florida i regentant un taller d’indumentària, que ell mateix dissenya, relacionada amb la indústria de la lluita lliure. Una altra personalitat tan idiosincràtica com el mateix Adrian Street, i també exemple de reinvenció, és The Bruce Lacey Experience (El Món de Bruce Lacey) (2012), un perfil artístic ben peculiar, amb el que més que emfatitzar la seva extravagància, posa sobre la taula l’estandardització de l’escena artística i cultural. O finalment, English Magic (Màgia Anglesa), la seva proposta per al pavelló britànic de la Biennal de Venècia de 2013, en la qual elabora un retrat crític de la Gran Bretanya, on no falten les al·lusions a la corrupció o l’intervencionisme internacional, i en el qual, en definitiva, mostra tot el que estima i també el que odia del seu país.

b) Jeremy Deller

Si fem aquest repàs per la trajectòria de Jeremy Deller és perquè aquests dies es poden revisar aquests i d’altres treballs en una exposició intel·ligentment comissariada per Cuauhtémoc Medina, Amanda de la Garza i, sens dubte, el mateix artista, al Centro de Arte 2 de Mayo a Móstoles, Madrid. És aquesta una mostra que encaixa a la perfecció en la línia discursiva del centre, dirigit per Ferran Barenblit, que en alguns moments ha centrat la seva atenció en aspectes relacionats amb la música o la cultura popular com a elements que defineixen el nostre present.

Jeremy Deller. L’ideal infinitament variable del popular és una exposició que pren el seu títol de Baudelaire i la seva apel·lació al “ideal infinitament variable de la bellesa”. No és casualitat l’aparició aquí de Baudelaire qui, de fet, sempre va defensar la posició lliure de l’artista davant els mitjans que utilitzava, paral·lelisme que en el cas de Deller és ben clar. La mostra s’inicia cronològicament amb Open Bedroom (Habitació oberta) (1993-2012), una instal·lació que recrea l’exposició que l’artista va fer al que era el seu “estudi” mentre estudiava, la seva habitació a casa dels seus pares, aprofitant una absència d’aquests, i de la qual només van tenir notícia deu anys més tard, quan van veure les imatges en un llibre. La instal·lació, que recrea no només les obres presentades sinó també l’entorn, enllaça directament amb tota una llista d’iniciatives independents d’artistes i comissaris en espais privats i personals, com Hans-Ulrich Obrist a la cuina de casa, Hou Hanru al passadís del seu apartament a París o Martí Manen a la seva habitació, entre moltíssims altres.

Jeremy Deller. L’ideal infinitament variable d’allò popular es va aturant, com esmentàvem al principi, en les fites de la seva trajectòria. El que s’evidencia en aquest recorregut és com el seu treball es converteix en una investigació d’allò popular, de l’estètica de la participació: sovint l’artista és l’iniciador o catalitzador de processos per als quals compta amb col·laboracions ben diverses, cedint el protagonisme a grups diversos, ja siguin miners, fans de grups musicals, brass bands o artesans que realitzen els més increïbles estendards. Però, sobretot, reconstrueix històries del passat, ja siguin col·lectives o individuals. Aquestes reconstruccions evidencien diferents coses, per exemple, la desindustrialització d’un país i com tracta a les persones (The Battle of Orgreave), a la vegada que es constitueix en un toc d’atenció davant els efectes de l’avanç implacable del neoliberalisme més salvatge, una referència que no ha de passar-nos per alt, ja que si la Gran Bretanya va anar primer, la resta d’Europa es troba ara mateix a les portes d’aquest tipus de nefast procés. També mostra el pas d’un model de país industrialitzat a un altre basat en l’entreteniment (So Many Ways to Hurt You (The Life and Times of Adrian Street) o el lloc que queda per a les actituds independents i idiosincràtiques (The Bruce Lacey experience). Però sobretot es dóna valor a les persones, que són al centre de tot (What is the City but the People? (Què és la ciutat sinó la gent?) (2009) una instal·lació al metro de Londres, en el qual apareixien una sèrie de cites de Shakespeare, Pascal o Ionesco).

El treball de Deller parla de llibertat, de la capacitat de redefinir i de reinventar-se, mostra els conflictes i les seves conseqüències, però sobretot ofereix la possibilitat d’un espai per al pensament. I, last but not least, ens apel·la directament, no només perquè utilitza tot tipus de materials i mitjans artístics de procedència ben diversa, sinó sobretot perquè respira honestedat, entusiasme i emoció.

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Publicacions

23 febrer 2015

Què és la ciutat si no la gent? Jeremy Deller al CA2M

29 febrer 2020

Icònic

26 febrer 2018

ARCO’18

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)