S’obre la temporada. Art, aquí i ara

Comença el curs escolar i comença la temporada artística a Barcelona: aquests dies està tenint lloc Talking Galleries, unes trobades organitzades per Screen Barcelona; al final d’aquesta setmana se celebra una nova edició de la fira Swab i les galeries es preparen per a una inauguració conjunta divendres que ve, després d’una primera mostra d’acció coordinada amb Art Nou. Per a molts, el veritable canvi d’“any” (encara) succeeix al setembre, al tornar de les vacances, quan acaba l’estiu i comença la tardor, i amb ell, les rutines i el treball. Però abans d’estrenar llibres i plumiers, i d’iniciar el nou curs, creiem interessant fer una mica de balanç. Rendir comptes amb nosaltres mateixos, repassar el que és necessari recordar per entrar en temporada amb tota l’energia. Per això, demà celebrarem una nova edició (la segona) d’A*LIVE, una proposta d’A*DESK que partint de formats televisius, es planteja com un punt de trobada per donar visibilitat a iniciatives i agents del panorama artístic més proper, obrir la discussió i el debat sobre l’art contemporani i altres àmbits de la creació, i tot això des d’una premissa clara: aquí i ara.

Començarem fent una mica de balanç de la temporada 2013-2014, atenent tant a les iniciatives independents com a les galeries, els espais institucionals, els museus i centres d’art de tot el territori. En el curs 2013-2014 hem vist una major presència del circuit emergent, amb la consolidació del programa Barcelona Producció (que no solament apel·la als artistes emergents), impulsat per l’Ajuntament de Barcelona; el do de la ubiqüitat de la Sala d’Art Jove (present en la Fundació Tàpies i aquests dies també a la Fundació Suñol) o de Sant Andreu Contemporani. Can Felipa segueix la seva programació després que a final de temporada la seva continuïtat pengés d’un fil. Hem vist també la fusió d’una iniciativa independent –DAFO- amb el Centre d’Art La Panera; un major dinamisme al programa d’exposicions de la Capella de Sant Roc, comissariat aquest any per Jordi Antas, i la resistència i posicionament territorial del Centre d’Art lo Pati.

Si ho haguéssim d’expressar en forma de titulars el resum quedaria més o menys així: La Fundació Miró celebra i recupera els 35 anys d’existència de l’Espai 13 (i segueix en actiu). El Centre d’Art Fabra i Coats defineix la línia a seguir a partir del cicle comissariat per David Armengol i Martí Manen. Tres espais que segueixen acollint un excessivament ampli ventall de propostes: La Virreina, Arts Santa Mònica i el CCCB. La Fundació Tàpies segueix amb propostes tan arriscades com a coherents. El MACBA traça un nou full de ruta, es fixa en el seu context més proper i segueix ampliant-se. El Centre d’Art Contemporani de Vic segueix capejant el temporal. Projectes que cauen o s’afebleixen: Centre d’Art de Tarragona i Bòlit. Les galeries d’art desenvolupen projectes conjunts. Les col·leccions públiques i privades són protagonistes en Caixaforum, la Panera, la Fundació Godia i la Fundació Suñol.

Davant aquest panorama, sorgeixen –segur que n’hi ha més- preguntes: quin és l’estat de salut de l’art contemporani a Catalunya? existeix un equilibri artístic? hi ha espais i programacions suficients per als artistes en els diferents moments de la seva trajectòria, això és, inicial, “mid-career” i consolidada? existeix un diàleg entre institucions i iniciatives independents? hi ha possibilitats de col·laboració o de complementarietat? ha augmentat la precarietat en relació a la temporada anterior o es manté en els mateixos nivells? és el sector cultural un sector màrtir? es posiciona el MACBA com a institució articuladora de tota l’escena o es tracta simplement d’una voluntat política? què implica treballar des de la perifèria -de la perifèria-? és la resistència la clau per sobreviure? quins han estat els fets més importants que caldria denunciar, assenyalar o debatre? quina visió es té de l’escena artística des dels mitjans de comunicació? quin és el públic de l’art? parlem d’autoconsum? quin paper exerceix la cultura en la societat actual? és possible canviar les coses?

Potser la resposta a aquesta última qüestió es troba en la cerca d’una certa hibridació. No és un fenomen nou, però és pertinent recordar-ho. Ho hem dit moltes vegades, les categories estances han deixat de funcionar, som “multitasking”, assumim diferents rols al mateix temps. Han canviat els rols d’artistes, comissaris, institucions, galeries, crítics i educadors. Alguns artistes comissarien, escriuen i exerceixen diferents funcions; molts comissaris són productors i mediadors, busquen formes més creatives de fer i de comunicar; certes galeries són productores, generen debat i creen contingut; hi ha col·leccionistes i col·leccions que busquen el formar part activa d’uns processos i de contribuir al context. I sobretot, són híbrides les pròpies pràctiques artístiques que poden passar a ser una activitat, un esdeveniment, una presentació, una trobada, un llibre, un menjar o un taller. Potser aquest és el camí al que ens porta una recerca prospectiva, cap a models culturals i educatius híbrids per a la producció, la distribució i el gaudi de la cultura.

Sobretot això i molt més ens agradaria parlar demà a A*LIVE. A partir de les 19h a l’Arts Santa Mònica (Barcelona), i en directe per stream (connexió via web ASM o A*DESK).