Ojos sin fin que la noche ha abierto en nosotros

ɒɈɘloiV
quan la conec, gairebé literalment puc veure com surten dos rius d’energia dels seus ulls. Un dia m’ensenya les seves notes i m’explica que ha anat a Mèxic a estudiar semiòtica. Això em fa sentir bé i recordo que em pregunta una cosa massa exacta i incòmode per a retenir-ho en paraules, però era un lloc de sentit intern, tenia a veure amb la solitud. No he llegit mai gens seu però és la primera persona que m’escriu alguna cosa en el cos, no sé com acabo en aquesta situació però té a veure amb el desert. Aquest és un dels seus llocs, aquest espai ras i obert. Estic buscant maneres d’escriure que puguin aprendre’s i ensenyar-se en una Escola de la Nit. Ella et porta al lloc, hi ha coordenades, són números que es quedaran gravats en la carn.

iϱɿɘƧ

“ha de ser avui, em pots portar amb cotxe a Mataró? Necessito un llibre de color rosa que hi ha en un museu.” Això ho vaig dir fa anys i el llibre es titulava Pink Freud. El que em va fascinar va ser la capacitat d’una escriptura de generar no sols imatges impossibles, sinó estats que voregen el nociu pel joc que proposen entre la vida i la mort, entenent això com una corda fluixa entre dos precipicis en una selva fosca, per exemple. Tot molt escorpió. Lie designer, Bloodvelvet writer, quin més dóna, mil noms per a una producció del caos. Aquí ens anem amb ell/l’a Cambrils, però podria haver estat una caverna de roca amb un foc abrasador en qualsevol cantonada de la teva habitació.

ɘʇɒM
hi ha una mesura, una pausa interna, mentre gairebé tot al voltant és exaltació esotèrica. Estem fent un oracle col·lectiu i ella conta una història que ocorre amb una anciana en la selva. O ho he somiat, perquè puc veure les fulles, la boira i la terra mentre plou o això sembla. Amb una suavitat com a sol el polític radical pot fer perquè no necessita artificis didàctics ni falses disrupcions socials, amb un guant vellutat fet de venes, ella doblega el monòlit cartesià amb elegància telekinética. Aquí murmuri aquí la meva veu és greu aquí retrunyeix aquí és un ressò de muchxs otrxs, les nenes s’acosten i el seu llenguatge és feroç.

oblA

el primer que conec no és com és la seva cara o com parla sinó uns dibuixos a boli que em fan sentir curiositat, en un volum blau gairebé excessiu i inversament proporcional a la pretesa fragilitat del bolígraf sobre paper. Hi ha una cadena causal entre imatges i paraules, que veig en el seu estudi impreses en el format de notes de mòbil, aquí on poder escriure amb impunitat i jugant al “com si”. “No sé com algú pot dir-se a si mateix poeta…”. Jo tampoc. A vegades s’estableixen entre les coses una mica com les afinitats electives de Goethe però a l’inrevés, les afinitats artificials. Una cosa lisèrgica però estricte, precís com l’acer, precís com un objecte maleït.

Aquesta tasca editorial ha tingut naturalesa de mirall i miratge, com vure’s en l’altre en una bellíssima deformació, on tots dos extrems comencen a girar junts en una espiral espectral. Generar-amb, θεουργία. He afusellat el títol d’aquest text a partir d’un vers de Novalis en Himnes a la nit, una poesia bastanta cishetero però apuntant a una profanitat de mundosSF avant la lettre. Per a intentar saber quina visió pot haver-hi en l’escriptura i quins espais pot permear el lingüístic com a trànsit incessant entre diferents òrgans d’un cos sense límits.

(Imatges: Tezcatlipoca mirall d’obsidiana, Ana Silvia Serrano / Neutron Star Merger, NASA Goddard Space Flight Center/CI Lablo)