close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 gener 2020
Després de la superstició

Aldo Urbano

L’ambigüetat feta reina

i el món amb una màscara

infinita,

aterradora i fascinant,

magnètica

com un objecte que procura la mort.

 

Em començava a perseguir però ho feia amb

una lentitut maldestre, amb la mirada idiota, i

encara que jo figua més ràpid al final ell sempre

acabava aconseguint-me, i això era el més

terrorífic del somni. M’he despertat i

algú estava a la cuina plena de llum, i li

he explicat el somni. Perseguir-nos així,

lentament però inexorablemente, és el que fa

la nit a través del dia.

 

Els nens que demanen que la nit no arribi,

però la nit sempre arriba, encara que els

persegueixi amb passes lentes i ells encara

puguin córrer, al final sempre arriba.

 

La nit, la seva trucada ancestral a la barbàrie,

a la pujada de les febres, com si la

foscor les ajudés a conjurar-se per a

vèncer al cos, i amb aquesta pèrdua arribessin

els malsons de tot tipus que a la llum del dia

faran somriure però ara tenen poder

perqué estan en el seu lloc i ho ocupen tot.

 

Amb la nit l’horror es fa creïble, però

és molt pitjor quan aquest horror mostra

que pot sobreviure perfectament a la

claretat d’un dissabte com aquell.

 

Dissabte era radiant i trist, embolicat en

una espècie d’eufòria anfetamínica.

 

Al mercat, com sempre, em vaig veure atret

per l’objecte amb l’aura malèfica. Arribo a la

parada i la única cosa que veig és això. Tota la

resta no té interès i sembla haver-se

invisibilitzat davant la repentina presència

irresistible de l’objecte que vaig a comprar,

l’objecte maligne i maleït. Era un cor de

nàcar amb una porta negra al mig, i dues

aus fosques al seu voltant com dos braços

oberts.

 

El terra refulgia com si en el seu fons

haguéssin fet niu feia temps, i ara ja

haguéssin crescut, una manada de dimonis

famèlics, formes espectrals recorregudes

pel foc a las que vaig fer el possible per

ignorar. I és que això ja no importava

perqué allà estava ella, la joia maligna i

blanca, transformant-se adavant els meus ulls amb la

rapidesa d’una tormenta tropical. Vaig saber que

hagués canviat tot el que havia

aconseguit per tenir-la. També vaig saber que

no hi havia salvació per algú que era

capaç de pensar això, i encara havia

començat a partir em sentia drogat;

una droga que l’enaltia a ella i a mi em

confonia, com un animal verinós

atacant-se a ell mateix.

 

Viure en aquesta contradicció de desitjar allò

maleït i, alhora, ser infinitament

supersticiós i rebutjat-lo. El botiguer nota

aquesta ambivalència i això m’assegura aconseguir

un bon preu en el regateig, i és que

encara ho estic volent posseït a l’hora

vull allunyar-me d’ell.

 

Tot és una amalgama de sentiments

contraposats, foscor i dolçor, això és el

que ens atrau, que alguna cosa ens fastiguegi d’una

manera nova.

 

Quan passen coses així entenc que el

món per mi mai més estarà net.

 

Ara, deixant-me inundar per aquest

sentiment sense esperar realització de

cap tipus, com un adolescent que es

deixa inundar per quelcom que ha vist i no

pot pensar en ell mateix ni en les

conseqüències i se sap viu i mort,

sobrepassat per un espectre que ha pres

el seu cos i que en aquest moment en

endavant farà amb ell tot allò que el plagui. I

mentrestant no deixo de somiar amb segrests, i

els meus segrestadors, que en el somni són

indiferentement dones joves o velles,

o homes amb caputxa, són aquests

sentimients que vaguen pel món

errants a la cerca d’un cos al qual

habitar, i ara han trobat el meu i sóc

el seu ostatge fins que ells vulguin.

 

Cóm els darrers mesos han estat un

progressiu anar-se rendint a aquesta cosa.

 

Que un objecte estigui habitat per un

sentiment funest, una voluntat de doldre.

 

Abans d’entrar a casa amb l’objecte

enverinat he acabat desfent-me

d’ell. I m’he sentit alliberat, alliberat

d’una forma que m’ha fet pena, com si en

els darrers mesos m’hagués habitat un

dimoni que em feia plorar i caure en

èxtasi que s’allargava fins quan a ell

lii venia de gust i, de sobte, aquést

em deixés anar súbitament i em deixés

vagant buit pels carrers, com un

fantasma perdut.

 

Aldo Urbano Perez (1991). En el seu treball arma enigmes el sentit últim dels quals s'escapa, molt especialment, a ell mateix. A través de la pintura investiga els mecanismes de la percepció a la recerca d'una experiència renovadora, creant instal·lacions en les que una vivència d'aquest tipus pugui ser possible. El seu treball deriva també cap al dibuix i l'escultura, amb els quals adopta formes narratives properes al còmic i en les que ironia i humor poden estar presents.

Ha mostrat el seu treball individualment a espais com Bombon Projects (Barcelona, 2017), EtHall (Barcelona, 2018) o la Galería Balaguer (Barcelona, 2016), i ha col·laborat en duo a mostres com el programa Composiciones del Barcelona Gallery Weekend o "Assumpte: una forta intuïció" (MNAC, 2018). Ha rebut el premio GAC a l'artista emergent 2018, la beca Guasch Coranty 2014 i la beca d'edición de la Sala d'Art Jove, amb la qual va publicar el còmic "Un bosque cuyo incendio se ha extinguido".

Publicacions

27 gener 2020

Després de la superstició

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)