Després de la superstició

L’ambigüetat feta reina

i el món amb una màscara

infinita,

aterradora i fascinant,

magnètica

com un objecte que procura la mort.

 

Em començava a perseguir però ho feia amb

una lentitut maldestre, amb la mirada idiota, i

encara que jo figua més ràpid al final ell sempre

acabava aconseguint-me, i això era el més

terrorífic del somni. M’he despertat i

algú estava a la cuina plena de llum, i li

he explicat el somni. Perseguir-nos així,

lentament però inexorablemente, és el que fa

la nit a través del dia.

 

Els nens que demanen que la nit no arribi,

però la nit sempre arriba, encara que els

persegueixi amb passes lentes i ells encara

puguin córrer, al final sempre arriba.

 

La nit, la seva trucada ancestral a la barbàrie,

a la pujada de les febres, com si la

foscor les ajudés a conjurar-se per a

vèncer al cos, i amb aquesta pèrdua arribessin

els malsons de tot tipus que a la llum del dia

faran somriure però ara tenen poder

perqué estan en el seu lloc i ho ocupen tot.

 

Amb la nit l’horror es fa creïble, però

és molt pitjor quan aquest horror mostra

que pot sobreviure perfectament a la

claretat d’un dissabte com aquell.

 

Dissabte era radiant i trist, embolicat en

una espècie d’eufòria anfetamínica.

 

Al mercat, com sempre, em vaig veure atret

per l’objecte amb l’aura malèfica. Arribo a la

parada i la única cosa que veig és això. Tota la

resta no té interès i sembla haver-se

invisibilitzat davant la repentina presència

irresistible de l’objecte que vaig a comprar,

l’objecte maligne i maleït. Era un cor de

nàcar amb una porta negra al mig, i dues

aus fosques al seu voltant com dos braços

oberts.

 

El terra refulgia com si en el seu fons

haguéssin fet niu feia temps, i ara ja

haguéssin crescut, una manada de dimonis

famèlics, formes espectrals recorregudes

pel foc a las que vaig fer el possible per

ignorar. I és que això ja no importava

perqué allà estava ella, la joia maligna i

blanca, transformant-se adavant els meus ulls amb la

rapidesa d’una tormenta tropical. Vaig saber que

hagués canviat tot el que havia

aconseguit per tenir-la. També vaig saber que

no hi havia salvació per algú que era

capaç de pensar això, i encara havia

començat a partir em sentia drogat;

una droga que l’enaltia a ella i a mi em

confonia, com un animal verinós

atacant-se a ell mateix.

 

Viure en aquesta contradicció de desitjar allò

maleït i, alhora, ser infinitament

supersticiós i rebutjat-lo. El botiguer nota

aquesta ambivalència i això m’assegura aconseguir

un bon preu en el regateig, i és que

encara ho estic volent posseït a l’hora

vull allunyar-me d’ell.

 

Tot és una amalgama de sentiments

contraposats, foscor i dolçor, això és el

que ens atrau, que alguna cosa ens fastiguegi d’una

manera nova.

 

Quan passen coses així entenc que el

món per mi mai més estarà net.

 

Ara, deixant-me inundar per aquest

sentiment sense esperar realització de

cap tipus, com un adolescent que es

deixa inundar per quelcom que ha vist i no

pot pensar en ell mateix ni en les

conseqüències i se sap viu i mort,

sobrepassat per un espectre que ha pres

el seu cos i que en aquest moment en

endavant farà amb ell tot allò que el plagui. I

mentrestant no deixo de somiar amb segrests, i

els meus segrestadors, que en el somni són

indiferentement dones joves o velles,

o homes amb caputxa, són aquests

sentimients que vaguen pel món

errants a la cerca d’un cos al qual

habitar, i ara han trobat el meu i sóc

el seu ostatge fins que ells vulguin.

 

Cóm els darrers mesos han estat un

progressiu anar-se rendint a aquesta cosa.

 

Que un objecte estigui habitat per un

sentiment funest, una voluntat de doldre.

 

Abans d’entrar a casa amb l’objecte

enverinat he acabat desfent-me

d’ell. I m’he sentit alliberat, alliberat

d’una forma que m’ha fet pena, com si en

els darrers mesos m’hagués habitat un

dimoni que em feia plorar i caure en

èxtasi que s’allargava fins quan a ell

lii venia de gust i, de sobte, aquést

em deixés anar súbitament i em deixés

vagant buit pels carrers, com un

fantasma perdut.