Omplint buits

Han passat 24 anys des de que el col·lectiu Guerrillas girls va col·locar un cartell davant del Metropolitan Museum de Nova York denunciant que menys del 5% dels artistes en les seccions d’Art Modern eren dones, mentre que el 85% dels nus eren femenins, reivindicant d’aquesta manera que la dona fos sempre representada com a objecte de desig i no se la tingués en compte com a subjecte creador. La situació actual ha canviat, i avui són moltes les dones artistes que han assolit reconeixement pel seu treball. No obstant això, encara ens topem amb dades que demostren quan queda encara per pensar que hem assolit una veritable condició d’igualtat: a Madrid només el 17 per cent de les exposicions estan protagonitzades per dones, i segons un informe que ha elaborat MAV, (Mujeres en las Artes Visuales), a Espanya, encara que el 70% dels llicenciats en belles arts siguin dones, només un 30% d’elles rep beques i ajudes.

El “Festival Mirades de Mujer”, organitzat per MAV, diu néixer amb l’objectiu de donar visibilitat i difondre el treball de les dones en l’àmbit artístic. Si el primer festival, l’any passat, va tenir lloc només a Madrid, aquest any els esdeveniments s’han estès a la resta d’Espanya, sent nombroses les institucions d’altres comunitats que s’han sumat al projecte, incloent, durant tot el mes de març exposicions individuals i col·lectives; conferències; xerrades i performances al voltant del treball de la dona en les arts. S’inclouen artistes tan representatives com Lara Almárcegui, Eva Lootz, Ouka Leele, Marina Núñez, Marina Abramovic, Concha Jerez, Cristina Lucas, Cristina García Rodero, Isabel Muñoz, Rosalía Banet, Maria Blanchard, Rosa Barba, Ana Cabello, Carmen Calvo, Soledad Còrdova, Dora García, Marisa González, Candida Höfer, Beth Moysés, Paloma Navares, Mabel Palacín, Eulàlia Valldosera i Azucena Vieites.

Rellenando huecos (omplint buits) va ser l’acció performàtica audiovisual proposta per al dia de la inauguració del Festival el passat 8 de març, a Matadero de Madrid. L’obra va consistir en la projecció d’un vídeo realitzat per Maite Cajaraville, artista que treballa a mig camí entre la performance i els mitjans digitals. Al vídeo projectat hi apareixia l’artista en una banyera, de vegades nua i d’altres vestida, dibuixant a les rajoles de la paret, mentre s’anaven intercalant diferents escenes. Al frenesí de les imatges l’acompanyava la música electrònica de la productora Nono. Una projecció, diguem-ne, una mica anodina, molt a to amb la presentació del festival.

Omplint buits podria ser també una descripció del que representa el festival. Tot i les bones intencions i la necessitat de la iniciativa, l’organització del projecte sembla perseguir el “model Photoespaña”, en el qual d’una banda moltes institucions se sumen per guanyar visibilitat i de pas omplir programació, i d’altra banda, el festival aglutina exposicions que ha realitzat una institució per iniciativa pròpia, sense tenir en compte el festival, però que queda inclosa en ell perquè coincideix amb la temàtica.