Ones de resistència

Magazine

Guardar un secret se’m fa complicat, de vegades la intensitat d’alguns enunciats s’expandeix més enllà del meu metre, seixanta-cinc centímetres del meu jo carn i em veig gairebé obligat a obrir la boca i deixar escapar les paraules d’aquest secret, com si alliberar-les a l’aire fos en realitat un exercici de supervivència, més que la necessitat que les harmonies del secret aterrin en una altra oïda i s’activi de manera inesperada una comunicació de fons o segon pla. De vegades si el secret em remou molt, em qüestiona o es presenta com a detonant d’un altre tipus de situacions, decideixo retenir-lo, cuidar-lo com a tal, protegir-lo i que sigui això, un secret. De vegades ho ballo, ho esbarjo al meu cap però sempre ho arxiu, ho col·lecciono.

Si pogués dedicar la meva vida a col·leccionar alguna cosa, sense cap pressió ni necessitat de comptar si els autònoms es descomptaran del meu compte, abans o després del cap de setmana. Si pogués amuntegar, acumular i centrar-me en una obsessió, una obsessió concreta, precisa, única. Si pogués col·leccionar alguna cosa, col·leccionaria moments en què en un enregistrament d’estudi es cola accidentalment un error, un inesperat, com quan enmig d’un moment domèstic/dramàtic d’escolta t’adones que en els violins de no sé quin moviment, de vés-te’n a saber la teva composició, el so de passar un full de la partitura et recorda que, la sònica literatura d’aquell moment èpic és personal i intransferible.

És en aquest pla del personal i intransferible on sorgeixen les ones de resistència, les vibracions de freqüència per sota dels 10.000 Hz, les que s’escolten amb el cos. Unes ones que reusen a expandir-se per l’aire, que són una explosió latent, un caos per venir o que simplement com aquestes cançons / secret / tresor que evitem escoltar o compartir amb els altres per por que es dilueixin, que desapareguin, a malgrat tenir la certesa que això no passarà, l’experiència i l’empírica/domèstica així ho han demostrat, per més que digui el teu nom, per més que et truqui en veu alta, aquest no es desgastarà.

Aquesta editorial és un secret, un compartir a l’aire sense abraçar-ne les conseqüències. Paraules que per suma van dibuixant un polímer que abandona el desenfocament gaussià i es presenta davant nostre. Fa un temps que penso quins acords van posar en marxa la vibració interna d’alguns moments, que han esdevingut en un musical o tragicomèdia de vegades o que simplement han estat latents en espera d’explotar davant nostre. De vegades m’agrada pensar que aquestes vibracions emeten colors, que físicament es comporten seguint les regles d’algun dels estats de la matèria, que són objecte o quelcom que es pot manejar, compartir i intercanviar, que poden ser l’element amplificador de l’empatia.

Imagino el moment en què quan una amiga vingui a dissoldre una d’aquestes ones resistents n’hi hagi prou amb un It’s Ok To Cry per evitar caràcters, llocs comuns i fins i tot Marc Augé.

Sophie sempre hi és (TAMBÉ)

Deixem de predicar als ocells i permetem el seu cant.

”Hello Everyone. My name is Laia Estruch, and I would like to announce…”
Així va començar tot, almenys per a mi.
Aquest enunciat, cantat i convertit a Jingle amb múltiples versions em va travessar.

Laia Estruch

Fa uns mesos a la Panera Al costat de David Armengol recordàvem aquell moment, la Laia hi era però no em vaig atrevir a dir-li que escoltar-la cantar, escoltar-la encarnar aquest Jingle, va ser la sensació de pertinença i espai segur més gran que he tingut a Barcelona, almenysa la Barcelona dels dijous a les 19h a la Capella, o a la Miró, o el Macba…

Per mi va ser la introducció dels dies que havien de venir, l’obertura d’un nou camí. Un secret que de tant en tant escolto, revisc i que em recorda que de vegades el que és generacional pesa, etiqueta i oprimeix però que també hi ha pertinences que un tria, teatralitza i decideix fer seves per poder tricotar el mantell abans que arribi la nit.

***

Fa anys, (segurament tenia jo uns 19 o 20). Era estiu i era al poble on vaig viure fins als 6. Un poble que és a dos quilòmetres de la casa on vaig passar l’adolescència i totes les operetes. No condueixo, tinc carnet, però no condueixo i això segurament ocupava un terç de les converses familiars d’aquell estiu. Recordo estar escoltant repetidament Everything in its right place de Radiohead, els auriculars i amagar-me a la cotxera dels meus pares, em protegien, creaven una intimitat efímera en una casa familiar que ha estat sempre l’espai de trànsit de tot el poble.

Vaig deixar la finestra oberta perquè la calor no em trastoqués més del que ja ho estava fent KID A de Radiohead. L’estiu va seguir normal, calor, la volta ciclista, les migdiades obligatòries i les pipes a la nit però un dia, calorós segurament, la meva cosina Rosi (al poble el 70% som família) em va dir:
_ Anava a buscar-te a la cotxera però et vaig veure ballant i movent-te amb els auriculars posats.

Jo vaig fer com que no la vaig escoltar i vaig seguir l’estiu.

Aquell dia vaig entendre que qualsevol mínim descuit pot fer que allò altre es perdi.

***

A continuació comparteixo els meus nous KID A i alguns secrets, no m’enxampareu ballant-los amb els auriculars posats, però si us plau si ens veiem pel carrer no me’ls recordeu, trencaria la màgia, diluiria el secret