close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

15 octubre 2013
iamthedog.jpg
Lectures i reescriptures de la història d’una ciutat. O fer-li una cara nova a Istanbul

Caterina Almirall

A principis del s.XX, Istanbul comptava amb mig milió d’habitants, avui en dia en són més de 13 milions. Els grans moviments de població van de la mà de polítiques urbanístiques amb objectius molt concrets: situar Istanbul en el mapa de megalòpolis mundials. Com diu J. F. Pérouse, l’objectiu de les polítiques urbanes actuals és el de reescriure la història, d’afegir a la ja complexa ciutat, una nova capa de significat. La ciutat té molts centres, centres on es reuneix la gent, on es va de compres, on hi ha restaurants, mesquites, i places. També té moltes perifèries. Els centres i les perifèries se solapen en el temps i en l’espai. La zona de l’antiga extramurs ha esdevingut un centre de negocis. Podríem dir que el mateix passa en el ‘món de l’art’: avantguarda i tradició es trepitgen els talons i s’intercanvien els papers. El que abans era nou ara és vell, el que havia sigut vell, ara és trendy.

5533 és un espai sense ànim de lucre gestionat per artistes, situat a l’extrem sud del pont d’Atatürk. Ocupa el local número 5533 en un gran edifici que concentra centenars de comerciants de catifes i material tèxtil. És el cinquè espai de la Biennal, i podríem dir-ne, -si ens agradés la paraula-, la perifèria de la biennal. Acull la proposta de l’artista i arquitecte libanès Maxime Hourani que parla de límits, de centres, dels ‘entres’.

“Book of Songs and Places” és un cant de protesta, o si més no de denúncia. Hourani proposa en tres workshops, diferents tècniques d’anàlisi del territori. Escull tres zones limítrofs d’allò rural/urbà, i del que entenem per centre/perifèria, i s’hi desplaça amb els participants dels tallers: el circuit de Fórmula 1 (intent fallit de construcció d’un centre), el canal en construcció paral·lel al Bòsfor, i l’encreuament d’una antiga línia de defensa militar amb l’autopista. Aquestes són només algunes de les infraestructures que com explica de nou Pérouse són destinades a construir (o reforçar) la centralitat mundial d’Istanbul. Altres projectes són un túnel ferroviari sota el Bòsfor -pel 2013- i un túnel carretera -pel 2015-; el tercer pont amb els ciments recent inaugurats, i el tercer aeroport internacional -promès per a 2019”-.

La Biennal número 13 volia parlar dels conflictes de l’espai públic i urbà. El projecte de Hourani és l’únic que es desplaça a aquests llocs convidant-nos a participar, tot i així l’organització de la biennal va relegar el projecte a un espai allunyat, donant-li escàs suport. Però Hourani no és l’únic que es preocupa d’aquesta qüestió. Els gossos del vídeo d’Annika Eriksson, I am the dog that was always there (loop), que un dia van ser foragitats del centre de la ciutat, també són part i símptoma de tota aquesta especulació. Serkan Taycan amb Between Two Seas ha caminat una ruta de quatre dies des del Mar Negre fins el Màrmara, dibuixant una línia més en aquest mapa. Les fotografies ràndom fetes a cada kilòmetre il·lustren l’estat de la qüestió. Sulukule Platformu és una associació que organitza activitats en defensa dels drets de la població Rom més antiga d’Europa, des de que l’any 2007 es va començar a destruir el seu barri d’auto-construcció per edificar en el seu lloc un complex de cases de luxe. Halil Altindere ha produït un vídeo clip amb una banda de rap del mateix barri, que denuncia l’agressió de la constructora governamental TOKI. La música del videoclip ressona a tot volum a la seu d’Antrepo; mentre nosaltres mirem les obres, els cantants apallissen i insulten a la policia en una llengua que no entenem.

Caterina Almirall acaba de néixer en aquest món, però abans havia viscut en altres móns, semblants i paral·lels, líquids i sòlids. De cada món ha après alguna cosa, i n’ha oblidat alguna altra. Aprendre és desaprendre. En tots aquests móns l’ha atrapat una teranyina que ho embolica tot, alguns en diuen ‘art’... Embolicar, desenredar, teixir i destrossar aquesta malla ha estat la seva ocupació en cada un d’aquests planetes, i es tem que ho serà en cada un dels que vindran.

Publicacions

15 octubre 2013

Lectures i reescriptures de la història d’una ciutat. O fer-li una cara nova a Istanbul

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)