Globalitat i subjecte

Des d’A*DESK sempre hem defensat una posició crítica, no només en relació a l’art, sinó al món. Aquesta setmana hem una editorial (mensual) que dediquem al subjecte global des de la patètica posició de l’enuig. Un enuig que ens va portar a no dormir la nit de diumenge, ni la de dilluns (…) encara estupefactes pel Brexit anglès (primer triomf de l’absurd en aquest final de juny històric), però totalment absortes pels resultats de les eleccions generals espanyoles.

Volíem dedicar aquest mes a parlar del subjecte global. Comptem a tal efecte amb una excel·lent revisió crítica del que implica la mobilitat dels subjectes avui en dia, de les llibertats desiguals segons lloc de naixement, dels límits personals i del que aquests signifiquen. Anna Dot partia del projecte “The Artist and The Stone”, de Matteo Guidi i Giulianna Racco per signar el brillant “de la possibilitat d’aparèixer allà on no se t’espera”.

Paloma Checa-Gismero, per la seva banda, escrivia una ressenya sobre el llibre “Cultural Antropophagy …” de Lisette Lagnado (ed.) i altres autors (London: Afterall, Exhibition Histories, 2016), que analitza la Biennal de Sao Paulo 1998, comissariada pel curador Paulo Herkenhoff, qui va rescatar el concepte d’antropofàgia del poeta Osvaldo d’Andrade i el va convertir en “eix articulador de la seva reescriptura de les relacions entre colònia i metròpoli”; biennal considerada per molts una fita en el discurs postcolonial.

Rosa Naharro posava l’accent de l’anàlisi sobre la resposta institucional (artístico-cultural) a un subjecte (suposadament pensant) de caràcter global. Revisant pràctiques, projectes i programes, però també apuntant una clara opinió crítica pel que fa a la dosi d’hipocresia que aquestes programacions podien contenir.

Tancàvem el mes amb Paulina Zamora de Otero i un text molt personal que precisament va de, -¡bingo! – subjectes mediocres que es creuen (a ells o la seva opinió) rellevants i transcendents en qualsevol judici de valor. Paulina situava la seva reflexió molt centrada en el seu context guatemalenc més proper, però aquest és de sobres un problema global: subjectes gairebé sense noció de comunitat, insolidaris, de mires massa curtes.

Hem dedicat aquest mes a apropar-nos al que significa, o hauria de, ser o pensar-se com a subjecte global. I ens resulta especialment rellevant en una Unió Europea sense Regne Unit, en una Espanya on la mediocritat va véncer, i venç, llançada a quatre anys més de representants casposos i ridículs, mentre als Estats Units hi ha la possibilitat que un energumen guanyi les presidencials.

Per l’estultícia generalitzada i la responsabilitat política a curt termini i ignorant en la qual semblem sumits, i perquè seguim creient en el marge i maniobra de cada subjecte, A d’A*DESK és avui A de acràcia. I d’aspror, perquè no rebaixarem ni una mica el to crític amb el que puguem publicar, des de la cultura o més enllà.