Pentagrama

Gaxuxa

Ets una jove que es diu Gaxuxa, vius a una vall. Aquesta nit mentre tornaves de la font termal amb la teva germana petita has presenciat com els missioners s’emportaven l’Odei, la teva germana de l’ànima, la llum de la teva vida. Has sentit que han estat inspeccionant la zona una estona, saps que no és un bon senyal. Un nus a l’estómac, un pes immens al teu pit, tens el cap confós. Has pogut intercanviar una breu última mirada amb ella… i t’has mantingut serena mentre veies com se l’emportaven a la força. Vas continuar amb la resta de la teva tarda i vas fer un gran esforç per fingir que no passava res fora del normal. La teva germana, per sort, és massa jove per entendre la situació i per mencionar-la. Ara que tothom a la casa dorm, estàs desperta al llit, aterrida, mires fixament les bigues de fusta sobre el teu llit. Els pensaments et passen per la ment com ocells bojos. Has sentit el que fan a les dones com l’Odei. On era ella ara? Què li estaven fent? Vindran per tu la pròxima vegada? Pots imaginar-te les agulles clavant-se a la seva pell. Les mans dels autoproclamats homes espirituals violant el seu cos, els seus ulls en flames en descobrir la marca de naixement en forma d’espiral a la seva cuixa… La llençarien al riu per veure si flota? Desitjaries que haguessin vingut per tu, t’hauries quedat tot el dolor, inclús la mort, si això signifiques que l’Odei pogués viure. Ella era un miracle de debò. Dins teu saps la trista veritat: un nou sistema s’estén com una plaga, ràpid, violent, mortal. Estava clar que mai no entendrien que estaven cegats per un déu fals. Com pot algú estar tan segur de les seves creences com per destruir la llum del nostre món, per conquistar l’essència i el poder de la nostra vida? La teva ira et crema per tot el cos, ets sents febril. Estàs confabulant. En qualsevol altre cas podries reunir tots els teus còmplices, convocar genis, però arribat aquest punt això seria una missió suïcida. T’adones que en mig de l’agitació has sortit de casa. Ara estàs dreta al carrer, en camisó. El cel és clar aquesta nit, mires una lluna que et somriu en el cel fosc il·luminat per una infinitat d’estrelles. Se t’empassa la immensitat del cosmos. La brisa fresca de la nit t’envolta amb suavitat. Serà l’Odei, acaronant-te amb suavitat? Li llences petons de tornada. Com treure-la d’allà? Serà ja massa tard?

La terra

Tu ets terra. Ets col·lectiva, múltiple, infinita. Entitats, éssers vius i esperits ocupen, creuen i mouen el teu cos col·laboratiu. Constantment. Paradoxalment, tens fronteres, delimitades per una espècia anomenada “humans”. “Pertanys” a un d’ells i t’han anat passant de generació en generació com la seva “propietat”, un concepte obscur per a tu. En evolucionar, els humans s’han obsessionat amb separar les coses d’uns i d’altres. La idea de propietat és aliena a la teva ment cooperativa en mutació constant, sempre intercanviant, rebent, donant, reaccionant, transformant, convertint-se. Has estat testimoni silenciós de molts canvis i manifestacions, idees que prenen forma i s’ensorren. El teu estat, aparentment inanimat, és una fatxada, ets un representant d’un temps còsmic. Res no et pertany. Els teus desitjos estan influenciats per la teva interconnectivitat, sents la pressió de l’univers, totes les forces que transcendeixen i es transformen. El contacte amb els humans t’ha canviat. Has estat l’escenari per diversos projectes d’agricultura i has estat ocupat durant molt de temps per l’espècie “ovelles”. En aquest moment, ets un monocultiu de l’espècie “blat”, ets fèrtil en la producció de llavors. Amb l’ajuda de la influència externa dels humans, tots els recursos del teu cos col·lectiu es veuen empesos a aquesta producció. Has notat que ha trencat moltes connexions amb altres espècies, antigues experiències compartides que s’han perdut, et manca la diversitat que et fa completa. El bosc veí amb qui una vegada vas compartir tant, cada cop està més i més distanciat de tu. No obstant això, encara vesseu l’un en l’altre i s’està tornant estranyament sec. Què se’n farà de la teva ment que un cop va ser tan vibrant i col·lectiva? Com pots resistir-te a convidar de nou algú altre a la teva existència compartida?

Ilargi 

El teu nom és Illargi, ets una DJ i part d’un grup activista transfeminista que organitza raves com a eina de resistència d’un sistema d’hipervigilància. Són les vuit del matí i tot just has començat la teva actuació. El sol comença a sortir, els primers raigs de llum brillen als cossos, la claredat es banya en una lleu resplendor. El matí és el teu moment preferit per punxar, t’encanta veure la suau intensitat del ritme que fa tremolar els cossos que ballen cansats i drogats. Arribar a aquest estat d’esgotament és tan especial, quan el teu cos està tan cansat i buit que s’ha carregat d’una nova energia inaccessible de qualsevol altre forma. Sents alegria quan prepares el següent tema. De manera mecànica, toques, gires i llisques els botons de la taula de mescles. El tatuatge d’espiral de la teva mà dreta flota per tota la plataforma, et sents com una farsaire brillant, una titellaire. El públic s’eleva, veus com l’energia de la gent es barreja, relaciona, arremolina. Criden el teu nom. Aquests moments sempre et porten enrere en el temps. Venerada per la teva connexió amb la lluna, els teus seguidors coregen el teu nom, ballant per a tu i pels teus germans. Eren altres temps… amb altres rituals. Tothom assumia que eres una persona nocturna. Existeix un moment millor que la sortida del sol per afrontar la infinitat del temps i l’espai? Has lliscat per tantes ones, però aquesta és la teva vida preferida fins ara! Mentre les freqüències brunzeixen els cervells i pells, penses: De què estaran fetes les creences del demà?

El fluid

Ets una entitat de fluid. Flueixes per un canal que va des del punt més alt, al punt més profund i, d’alguna manera, sempre acabes tornant a dalt, encara que sents que sempre flueixes cap avall. Durant la teva existència has lliscat, relliscat i t’han xarrupat. Al llarg del camí, mentre passa aquest moviment interminable, intercanvies amb el teu entorn. Has vist molts cantons, has botat, xocat i florit contra moltes superfícies. Durant els darrers anys, has presenciat un canvi inquietant. Criatures alienes al teu ecosistema han envaït el paisatge. Estan estenent nous materials, partícules insatisfetes que transformen el teu món. Sents que aquest nou cicle no té precedents. Avui t’has trobat, barrejat i fusionat amb un fluid opac que perceps estrany, amarg, espès i tòxic. Mentre llisques, ets portador d’aquesta substància i et converteixes en ella, enfosqueix el teu esperit i intoxica les teves trobades. El teu moviment es veu afectat, et mous més a poc a poc, però desenvolupes una certa subjecció. És com si la teva fluïdesa ja no fos només de la teva propietat. Estàs carregat d’una cosa vibrant, tremolosa, explosiva. Per primera vegada, als teus infinits cicles renovats, surts del teu camí predeterminat. Aquest esdeveniment inesperat us instal·la un sentiment d’incertesa. Estàs preocupat. Estàs abatut per la contingència d’existir sota aquestes noves circumstàncies. Com sortiràs d’aquesta simbiosi? Com et transformarà i el món que t’envolta?

L’estrella

Ets una estrella. El teu cos celestial conté els mateixos components que la majoria de les coses a l’univers. Hidrogen. Heli. Aquest coneixement et fa sentir més a prop del món. Connectats. Entrellaçats. Un sentiment de pertinença. Encara que de vegades t’hi sentis sola, tan aïllada com aquestes en un espai infinit. La teva incandescència s’esvaeix, però trobes consol a saber que ets essencial i que la teva llum continuarà ressonant en el temps i l’espai fins molt de temps després de la teva existència. Saber que en algun lloc podràs ajudar a navegar, conduir somnis, generar esperança. Has presenciat el pas de milers. Has rebut tots els desitjos que t’han enviat, vols saber què passarà quan ja no els puguis conservar… Contemples aquesta piscina de desitjos: una trucada desesperada compartida de la Gaxuxa i l’Odei per tornar a reunir-se es barreja amb el desig de transcendir el concepte de propietat voltant amb la necessitat de ser venerat per sempre mentre l’envolta el desig de mutar, evolucionar, entrar en simbiosi, multiplicar-se infinitament… Que estrany contenir tot aquest coneixement. L’esperança viatja amb la llum? Què desitjaries tu, una bola brillant que es va apagant en una història més enllà de tota comprensió?