Un dia a les carreres. Miguel Palma al CGAC

El Centro Galego de Arte Contemporánea ha començat a celebrar el seu vintè aniversari d’una manera discreta (sense exposicions que omplin les seves sales d’àvids consumidors d’art buscant amb el seu telèfon instantànies per a les xarxes socials), però amb una interessant aposta, amb noms menys coneguts, que estan deixant bones sensacions en un centre que sembla resisteix amb prou feines la crisi. Una d’aquestes exposicions és la de Miguel Palma, artista portuguès que fins el proper 26 de maig seguirà pertorbant la visita amb els seus eixordadors dispositius electromecànics.

No obstant això, el treball de Miguel Palma no s’adscriu al rètol lluminós d’art tecnològic; les seves maquinàries són en molts casos simples, i descobrim un major interès per allò simbòlic de certs dispositius que per la recerca d’avenços tècnics. Palma és més historiador que buscador de tresors.

Ens trobem amb una exposició temàtica en què l’evolució tecnològica i la manera com aquesta condiciona l’ésser humà estableixen punts comuns. Pot recordar, l’absurd de molts dels seus mecanismes, a algunes situacions que es donaven a “El meu oncle”, de Jacques Tati o fins i tot a “Playtime”. Es dóna una mena de burocratització del procés mecànic. Des del moment en què una màquina desenvolupa l’acció, encara que aquest desenvolupament fregui el disbarat, queda totalment justificat, i l’ésser humà a la seva mercè. Cadascuna de les accions que duen a terme els seus mecanismes és lineal, s’interromp, però podria prolongar-se en el temps, sense fi.

Partim amb aquest flux d’aigua continuat que amaga un rerefons d’avenç a costa de la natura – “Bypass” -, però no deixa de ser un cicle tancat d’aigua. Una font de basar xinès amb un fals ‘tot flueix’. De nou és un etern retorn. Aquest etern retorn es pot comprovar també a la sèrie de fotomuntatges “Up and down” en què narra la gesta de l’arribada a la lluna com ascens i el descens des de l’estratosfera. Pujar i baixar.

Recorda per moments al treball de Roman Signer; però aquest fixa una fi que en Miguel Palma no sol donar-se. La relació amb Signer està més basada en allò còmic que en allò processual. Això es veu clarament a “Suspenso”, la performance amb què va obrir l’exposició. En ella, arrossegat per un motor, Palma va lliscar pel hall fins que la paret el va obligar a canviar la trajectòria. A mitja alçada, el motor es va aturar, i suspès d’un arnès, va romandre impassible davant la mirada del públic que esperava que passés alguna cosa. No va passar res. Podria haver estat hores allà penjat; el missatge seria el mateix. Després d’aquesta acció desconcertant, vam accedir a la sala principal i ens vam trobem un avió carregat de bombes que girava com uns cavallets sense un principi ni un final. “Suspenso” ens parla d’aquest temps detingut, però també d’antecedents clars. Ens parla de l’origen dels ‘happenings’; de l’arqueologia que a dia d’avui practica el museu amb aquestes accions passades. Seguim conservant els objectes implicats en l’acció i tot tipus de documentació. Aquí, després de l’acció, queda el vídeo i l’arnès que penja de la paret, com si es tractés d’una obra.

Un dels punts forts de Miguel Palma és sens dubte el tractament del suport, del pedestal com a part indispensable. Des de l’”azul boxes” que tria per disposar el kart de “Gravidade” fins la utilitzada en la seva “Already made” per atorgar aquesta categoria d’objecte artístic a una gran pilota d’adhesius de pneumàtic, elaborada durant tres anys i comprada als mecànics d’un taller.
Palma ha ocupat també el temut Doble Espacio amb “Plataforma”, una instal·lació de grans dimensions, a la monumentalitat indiscutible de la qual s’hi afegeix un detall que resulta indispensable. L’espai, que ha funcionat al llarg d’aquests vint anys com un caramel enverinat, ha deixat grans intervencions i d’altres que s’han menjat l’artista literalment. Probablement una de les seves condicionants, més enllà de les seves enormes proporcions, sigui l’existència d’aquesta passarel·la, que d’obviar-se, pot desbancar totalment l’artista i a la seva proposta. En el cas de Miguel Palma, el simple fet d’utilitzar-la com a nexe, fixant entre ella i l’obra un cable d’alimentació elèctrica, possibilita que es generi el diàleg, atorgant a la passarel·la un paper protagonista.

Interessant declaració de principis. Palma no utilitza la tecnologia com a manera de generar una maquinària basada en la ostentació tècnica. Busca que l’espectador comprengui, com si d’un museu de ciències es tractés, la construcció de l’objecte. Actua com un mecànic que ens explica la naturalesa de la decisió i la seva reparació. No és anecdòtic, vivim actualment en un encriptament extrem del treball de l’artista. Accedim al museu i se’ns exigeix un coneixement en profunditat del que ens trobarem dins. Miguel Palma ens ofereix entrar dins l’obra, accedir al taller d’un inventor boig i descobrir les claus del treball d’un nen, que encara que ja no és nen, segueix jugant a ser astronauta; a entretenir-se amb mecanismes absurds o observar els avions amb la mirada perduda. Amb la brillantor en els ulls de qui ho fa per una necessitat vital.