Perplexitat a l’abisme: “The nipple speech performance” de Gabriel Pericás

Segur que us heu fixat en la tendència per a sabates d’aquesta temporada tardor-hivern: les sabates sobre falques; sabates esportives amb falca; sabates elegants amb falca; sabates de xarol amb falca; botes i botins amb falca; tot tipus de sabates, totes amb falques. Per la meva total perplexitat, l’Espai 13 de la Fundació Miró s’afegeix a la tendència amb l’exposició “The Nipple Speech Performance“, de Gabriel Pericàs, dins el cicle d’aquesta temporada a càrrec de David Armengol. I és que definitivament, aquesta temporada va de falques.

Les falques serveixen per ajustar, per apanyar quelcom desajustat, desencaixat, especialment per a subjectar una cosa que no se sosté en la seva posició normal. Si mirem al voltant trobarem milions de coses per ajustar. No us preocupeu. Gabriel Pericàs fa un catàleg de falques amb història pròpia. És molt important això de la història pròpia, perquè, en general, quan alguna cosa està desajustada mirem la cosa, no la falca. Però Pericàs mira les falques, i les falques fan història.

Com els pingüins de Madagascar es desenvolupa l’obra de Pericàs, que del detall en fa tema. Als pingüins els van donar una sèrie pròpia després de ser personatges secundaris; a les falques de portes de tot Barcelona (que no les de les sabates) els van fer una exposició d’art, després d’haver estat les grans oblidades. Igual passa amb el fenomen amb què Pericàs ens vol hipnotitzar: ‘the Nipple slip speech‘, on la xerrada ja no interessa, l’únic que interessa és el segon de pit que es veu quan a una noia maca parlant en públic li cau el tirant del vestit massa escotat. A Gabriel Pericàs li agraden els pits de les noies, segur, ja els havíem vist abans en les seves peces, ara els tornem a veure, i també fan tema, clar.

I què tenen a veure els pits i les falques? Junts expliquen una història, que es resumeix d’alguna manera en una de les peces de l’exposició, el vídeo d’animació amb dibuixos de Perich on un senyor mira l’escot d’una senyora, després la segueix, entra per una porta que ni surt ni entra, s’enfila a un tascó i veu l’abisme, salta i creua una altra porta que és un altre abisme perquè ni surt ni entra. En realitat a cada peça es resumeixen les altres, que no per fragmentades són inconnexes entre si, sinó que es relacionen formal i conceptualment. Entre l’abisme i el fetitxisme, la seducció i el vandalisme.

Ho entendreu també quan veieu un peu de marbre perfecte (perfecte!), i el primer pubis del cinema espanyol, en un abisme que és un súper zoom que difumina la imatge fins a semblar un quadre expressionista de tons tardor-fi-del-món, tot i que cal advertir que a l’artista li horroritza pensar que algú pugui veure-hi semblances amb un Rothko.

L’exposició es pot visitar fins el 10 de febrer de 2013; jo estic esperant el 24 de gener, quan l’artista farà una performance en el marc de l’exposició, on segur ens explicarà alguna veritat o una mentida més sobre la seva obra, sobre els processos, els detalls i les interrupcions del discurs en què ens embolica cada vegada. Aquí podeu trobar informació més descriptiva sobre l’exposició i sobre el cicle de David Armengol. El comissari proposa partir de la perplexitat i el desencaixament; ara l’artista ens posa una falca, per encaixar allò impossible d’encaixar.