close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 març 2017
Aldo Urbano sobre l'Auca del Senyor Esteve, encarregat per Fireplace, a Supersimétrica, Madrid.
Perquè hauríem de compartir si no tinguéssim límits?(*)

Caterina Almirall

Perquè treballem de forma autogestionada (1)? Perquè en diem independents dels projectes o espais en que treballem? (2) De què volem ser independents? De les institucions? Què són les institucions? Qui és la institució? Som nosaltres una institució? Ens podem autoinstituïr? Què gestionem quan autogestionem? De quina manera ho gestionem? Per a qui i què ho gestionem? Per què hem de compartir? Amb qui volem compartir? Amb qui volem treballar? Per a qui volem treballar? Ens pensem com a alternativa? Ens pensem com a solució? Alternatiu a què? Estem reivindicant alguna cosa? Quina? Davant de qui? On ho fem? De quina manera ho fem? Qui som nosaltres? Qui parla? Are you an animal, or a person?[[Paper Tiger TV (1989) “Donna Haraway reads national geographic on primates” New York.?]]

Quins són els nostres límits? Quins són els límits dels altres? I els nostres propis límits? Coincideixen aquests límits? Es complementen? Ens convé dissoldre aquests límits, o al contrari, fer-los evidents? Quins són els beneficis de les diferents opcions? Tenim opcions? Tenim límits? O podem fer totes les coses que ens proposem?(3)

Precari vol dir mal fet? Precari vol dir que no té recursos? Precari vol dir que coneix els seus límits? O que no té recursos ni límits? Precari vol dir 1 (adj.) Que no ofereix garanties de durada. 2 (adj.) Fràgil 3 (adj.) Que es posseeix sense tenir cap títol que n’autoritzi la possessió. Som precàries nosaltres? (4) Qui pateix la precarietat? Invertir la lògica de la precarietat soluciona alguna cosa? Canvia la perspectiva sobre la situació? Quina és la situació? Podem intervenir nosaltres en aquesta situació? Quina era la situació abans de que hi arribéssim nosaltres? Qui hi havia? Què feia? Perquè ho feia? I abans, què hi havia? Sempre hi ha hagut projectes autogestionats? Quan “neix” l’autogestió? Neix l’autogestió? Qui se l’inventa? Per què se l’inventa? Per què sobreviu? Hi ha un origen? Com està de lluny? Ens el podem imaginar? I un futur? Podem imaginar l’autogestió del futur? Existiran els projectes autogestionats en el futur? Seran iguals que els nostres? Seran precaris? Seran independents? De què seran independents?

Hem de treballar per amor?(5) Es pot treballar per amor? Treballem en art perquè ens agrada? Ens agrada realment treballar en art? Quan treballem i quan estem de festa? Són amigues meves aquestes persones? Són els meus companys de feina? Poden ser totes dues coses? Podem invertir la lògica del treball versus oci? Podem instaurar un nou sistema de treball en funció d’una lògica invertida?[[“the reverseal won’t work” diu Donna Haraway a Donna Haraway reads the National Geographic on Primates]] Podem citar Donna Haraway a tots els articles que escrivim? Donna Haraway és Déu? Déu es Donna Haraway? Déu existeix? Existeixen els animals? Som animals nosaltres? Podem tancar els animals en una gàbia? Els animals ens pertanyen? Som nosaltres esclaus dels animals? Som esclaus del nostre propi treball?[[Hito Steyerl ¿Is the museum a factory? e-flux journal #71, Enero, 2010. En: Blogs&Docs. octubre 2010. Traducción de Álvaro Marcos + Entrevista online a: https://www.youtube.com/watch?v=8c7AQVOPiug&list=PL138f9cgfLCtLO9oXe9SD2GlpvFXHUXHP&index=21 “(…) the unpaid labour is the dark matter of this universe”. “You are a factory because you already embody the whole system of hierarchy of a normal factory, you are your own boss and you exploit yourself”.]] Si no guanyo diners no és treball? No és professional? No és de qualitat? La precarietat redueix la meva força de treball? Deslegitima la meva obra? Puc treballar per menys? Vull treballar per més, amb quines condicions? Qui posa les condicions? Ha de tenir condicions? Ha de tenir límits? Qui són els treballadors de l’art? S’estimen? Estimen la seva feina? M’estimen a mi? Ens estimem entre nosaltres? Ens coneixem? Estem competint per alguna cosa? Quina cosa? Si som precaris, per què hem de competir si no hi ha res a guanyar? O sí? Què? Poder? Control? La precarietat fa el sistema més col·laboratiu? Si estem units ens poden vèncer? Podem vèncer si anem a la una? Podem anar a la una? A qui hem de vèncer? Per què hem de vèncer? Som la resistència? Som la rereguarda? (6) Podem parlar en termes que no siguin bèl·lics? Parlem d’amor i de festa? Hem de celebrar totes les coses que fem? O hem d’acabar amb la festivalitis? Barcelona és una festa? Podem pensar estratègies no celebratòries? Ens agradaran? Ens ho passarem bé? Cal estar sempre content? Ens podem queixar? Podem no fer res? Podem no fer res per contribuir?[[Gustav Metzger dixit.]]

Quin espai necessita l’art?(B) L’art necessita un espai? Què volem dir quan diem espai? (7) Volem dir un espai-absolut? Volem posar unes fronteres? Volem dir que és propietat privada? Pot un espai ser simbòlic? Relacional? Un espai conceptual? Espai i projecte és el mateix? Estem confusos? Necessitem que algú ens ajudi? A qui li hem de preguntar? A qui podem ajudar nosaltres? La nostra idea d’espai serveix per a alguna cosa? Com podem veure allò que ens envolta, el que tenim massa a prop? Com podem veure allò que fem, allò que som? Com establim una distància crítica? Necessitem un espai per pensar-hi? Podem construir nosaltres aquest espai? Ha de ser un espai nou? Podem compartir aquest espai? Com financem aquest espai? Quant costa aquest espai? Podem demanar diners a algú? Algú ens els voldrà donar? Qui pot venir a aquest espai? Hem d’estar sols en aquest espai? És un espai gran o petit? Li podem deixar aquest espai a algú altre que també en necessiti? I si ens fan malbé l’espai? Podem demanar un espai a algú que no el fa servir? I si no entenen per què volem un espai? I si no volem un espai? Podem treballar sense espai? I si ens confonen amb un altre espai? Amb quin? Per a qui ens han pres? Ens hem convertit en algú altre? En alguna altra cosa? S’han confós els nostres límits?

(1) Un projecte autogestionat és un projecte els recursos del qual són limitats, i on es fa d’aquests límits la característica principal del projecte.

(2) “Independència” és un atribut que funciona com a lloc comú, i que significa que manté una relació respecte a allò que li marca els límits. Em fa pensar en la diferència, és a dir, en allò que no és autogestionat.

(3) Autogestió em fa pensar en l’energia, l’entusiasme i el temps de les persones que són i que fan aquests projectes, i sobretot amb els seus propis límits. La traducció del concepte d’autogestió a l’acrònim en anglès D.I.Y (fes-ho tu mateix) força recurrent, representa a algú o alguna cosa que s’ho fa ell mateix. El que pot voler dir que no es vol esperar que algú altre satisfaci els propis desitjos, però també que el que es satisfà és, per força, un desig diferent al que s’acompliria si s’esperés a que algú altre ho fes amb tu. En aquest segon cas escolliríem l’acrònim en anglès D.I.W.O., fer-ho amb altres.

(4) A efectes pràctics autogestió implica que una mateixa persona o persones desenvolupen totes les tasques, que s’ho fan ells mateixos; en canvi un projecte que no és autogestionat significa que la gestió es distribueix, i que cada persona té una funció especialitzada. Em costa imaginar al director del museu d’art contemporani -el que sigui- passant l’escombra l’endemà d’una inauguració, -no perquè no en sàpiga o no hi estigui disposat, sinó perquè no és la seva feina, no li paguen per a fer això-, o dissenyant les activitats educatives i a la vegada pujant l’esdeveniment a facebook, actualitzant la pàgina web, redactant els fulls de sala i també la nota de premsa, per exemple.
No sé fins a quin punt és evident que en els projectes autogestionats es treballa des de la precarietat, en la precarietat, amb la precarietat. Però u, això no vol dir que el que se’n derivi sigui, per definició, precari ni de mala qualitat, i dos, -i aquí s’obre una (altra) pregunta- potser és que hem entès malament la idea de precarietat en detriment de l’aprofitament de recursos?

(5)The Army Of Love, és un projecte que em genera moltes contradiccions. Proposa una comunitat, una armada, la finalitat de la qual és donar i rebre amor de forma constant i intercanviable. Si un soldat cau, un altre l’ha de poder substituir. No tots els integrants de l’armada comparteixen un mateix concepte d’amor -un amor sensual, menys romàntic-, però sí que comparteixen la idea de la liberalització de l’amor, i de la redistribució d’aquest en pro d’un món amorosament més just. Han produït un vídeo que porta el mateix nom on s’entrevisten alguns dels actuals integrants del grup. Es pot veure online. El vaig veure a la darrera Biennal de Berlín. Estirada en un terra emmoquetat i ondulant on podia recolzar l’esquena i el cap de manera que quedava mirant còmodament a la pantalla i podia pensar en tot això dels fluids, les carícies, l’amor i la guerra. Vaig tornar a veure aquest vídeo a Madrid, -amb una altra qualitat i unes altres condicions-, en el context de Supersimètrica (A), una fira auto-organitzada en la que es presentaven espais independents/autogestionats/gestionats per artistes del sud d’Europa i l’Amèrica Llatina.

(6) Igual que l’amor que predica l’armada, els espais independents, o autogestionats, generen un flux constant, no tant d’amor, que també, però sobretot d’espais que, situant-se al marge de les institucionals oficials, es proposen com a alternativa, com a solució, com a necessitat, com a ocasió, com un bolet. Això em fa pensar de nou en l’energia i l’entusiasme. Una energia finita, limitada, que uns prenen dels altres per a substituir-se. Un dels problemes d’aquesta finitud és que no genera memòria, per això sovint un nou espai s’inicia amb l’entusiasme de la novetat, de ser el primer, i no com un relleu, una rereguarda, ni una força de resistència. El Marc Vives a l’activitat de Fireplace (B) on participava com a ponent, va posar, una vegada més, aquesta qüestió sobre la taula.

(7) La cursiva amb que he subratllat la paraula espai té la funció d’apuntar la multiplicitat de significats d’aquesta. El geògraf David Harvey va fer la distinció entre tres accepcions: l’espai absolut, l’espai relatiu i l’espai relacional. El primer té una existència independent de la materialitat (establir fronteres o límits de propietat), el segon existeix en relació a allò que conté, i el tercer existeix en les relacions que en ell tenen lloc. Això no vol dir que cadascuna de les accepcions es refereixi a un espai diferent, sinó que com a conceptes poden conviure en un mateix espai. Quan parlem d’espais (o projectes) autogestionats o independents, no podem separar la idea d’espai físic de l’espai com a projecte, ja que allà on s’ubica i els continguts que proposa, així com les relacions que s’estableixen i la manera en com ho fan, formen un tot. D’aquesta manera la forma en com tracem o definim l’espai constituirà també allò que planifiquem que succeeixi en ell.

(A) Supersimetrica (#) és una iniciativa de les persones que porten Salón, un dels espais independents de la ciutat de Madrid amb més recorregut i constància dels últims anys. Aquest any per primera vegada han organitzat, coincidint amb ARCO, una fira alternativa on han convidat espais independents del sud d’Europa i Amèrica Llatina. La idea era aprofitar la tirada que ha tingut fins ara Salón, expandint i fent ús de la seva pròpia xarxa de contactes, i l’afluència de gent durant aquestes dates a la ciutat. També posar en contacte les persones que porten aquests projectes. Per a això van aconseguir una mica de pressupost per a poder convidar les persones i allotjar-les a la ciutat.

(B) A la tornada de Madrid, Fireplace, un espai independent de la ciutat de Barcelona que celebra el seu segon aniversari, va organitzar una taula rodona entorn a la pregunta ¿Quin espai necessita l’art?. De fet, algunes de les reflexions que s’exposen en aquest article estan basades en el que es va comentar en aquesta activitat, especialment les reflexions de Mariona Alcaraz, que va intervenir, com a arquitecta, parlant del concepte d’espai des de l’ús que té aquest. (*) La pregunta del títol és seva. Sovint entenem espai com un lloc físic. Però també ens referim a “espai” com a “projecte”. (7) Si pensem en l’espai com a pròpiament espai físic, podem dir que un espai com Fireplace o Salón, no ha de -ni pot ni vol- fer front a la pesada maquinària que suposa un edifici-monument com, per exemple, el del Museu d’Art Contemporani. L’espai és inseparable dels costos que genera i per tant dels usos que se’n deriven. Sovint és aquest el que determinarà la forma en que es plantegi la seva sostenibilitat. L’institut on vaig cursar la secundària durant el dia és un institut i als vespres és l’escola oficial d’idiomes del poble. La casa on visc, és ocasionalment un espai d’exposicions. El forn de pa de sota casa és una llibreria de segona mà. Per què hauríem de compartir si no tinguéssim límits?(*) L’exemple més extrem que se m’acut ara és justament el cas de Supersimétrica. Aquesta Artist Run Art Fair es va ubicar en una estació de metro en desús. (Apunt: en desús en aquest cas vol dir que tot i que el metro no hi té parada, els nombrosos combois de la línia 1 segueixen circulant per les vies). (Ah, i en desús vol dir també que aquesta vella estació actualment és un “museu del metro”). (Ui, desús=museu?). En aquest cas l’exemple de la convivència de dos espais és extrema. Funciona com a metàfora -metàfora literal- de l’underground, una paraula que, per cert, ja no s’usa, ara al seu lloc s’utilitza “emergent”, o fins i tot “independent”. La literalitat de la metàfora queda palesa en el fred, les ràfegues d’aire, la humitat, les goteres i el soroll. En aquest cas els condicionants i límits de l’espai superen els continguts de la proposta. Els límits s’han de poder controlar, gestionar, s’ha de poder jugar amb ells i no que ells juguin amb tu.

(#) Segons la física de partícules, la matèria està formada per partícules que transmeten les interaccions fonamentals de la natura. La supersimetria proposada per la teoria de cordes, estén el nombre de partícules del model estàndard de manera que a cada partícula li correspon una companya supersimètrica anomenada supercompanya. Algunes partícules supersimètriques podrien explicar el problema de la matèria obscura de l’univers[Fa uns dies també parlava de matèria obscura [aquí mateix]]. Supersimètrica a Madrid, volia estendre els límits dels espais independents, i plantejar una nova dimensió, un camp de proves. Però igual que la teoria científica, aquesta encara no està provada, per això els seus organitzadors volen repetir l’any vinent i fer-ho diferent i millor.

Potser aquesta “nova dimensió” on les supercompanyes es troben i es complementen és aquella en què la precarietat no es refereix a l’ús extensiu dels recursos disponibles (amor, espai, experiència) sinó que al contrari, precarietat es refereix a l’infra-ús dels espais i recursos. En aquesta dimensió els pressupostos i els costos, els continguts, els espais i els usos serien sostenibles i supersimètrics. Per això no es tractaria d’invertir els ordres institució/no-institució, si no que tindríem súper-companyes que des d’altres àmbits i contextos, des de la diferència, ens informarien d’altres experiències. Potser en aquesta nova dimensió ens pensem com un tot, un equip, un òrgan comú, un sistema, o millor dit, un ecosistema complex. Potser oblidaríem menys, recordaríem més, estalviaríem energia i compartiríem recursos de forma no ostensible sinó sostenible, amb pau i amor.

Caterina Almirall acaba de néixer en aquest món, però abans havia viscut en altres móns, semblants i paral·lels, líquids i sòlids. De cada món ha après alguna cosa, i n’ha oblidat alguna altra. Aprendre és desaprendre. En tots aquests móns l’ha atrapat una teranyina que ho embolica tot, alguns en diuen ‘art’... Embolicar, desenredar, teixir i destrossar aquesta malla ha estat la seva ocupació en cada un d’aquests planetes, i es tem que ho serà en cada un dels que vindran.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)