PhotoEspaña i la Terra més bella

A Cultura i Imperialisme, Edward Said parla del clima generat per l’imperi tant en l’àmbit polític i econòmic com en l’artístic. Said es refereix a la manera en què conscient o inconscientment, la producció artística promovia la circulació de teories que disseminaven els diferents imaginaris, formes i conceptes de dominació colonial, així com d’identitat nacional o de nostàlgia colonialista de les antigues metròpolis i de frustració davant la pèrdua de les seves colònies. Amb molt d’encert, Said acaba establint que els encreuaments entre “cultura i imperialisme són obligats”, ja que pesa més el que roman implícit de forma subjectiva que l’obvietat de polítiques econòmiques o comercials.

Un exemple d’aquests encreuaments entre ex metròpolis i ex colònies és Photoespaña. El seu director artístic, el cubà Gerardo Mosquera, s’ha proposat trobar noves solucions en organitzar tota l’estructura de l’esdeveniment sobre bases privades i intentar donar un gir radical en la seva curadoria, cap a un canvi de mirades que l’assimilen més a d’altres esdeveniments d’art internacionals. Per a aquesta edició es proposa abordar “cos”, “eros” i “polítiques” convidant a artistes de talla internacional com Shirin Neshat i Cristina Lucas. No obstant això, a la Casa d’Amèrica de Madrid i durant el mateix esdeveniment, mostra l’exposició “La terra més bella, Cuba” inspirada en “la manera de veure i percebre una cultura, percebre la terra, la pell i el sabor d’una cultura diferent”, repetint en el títol la frase de Cristòfor Colom en arribar a l’illa.

Conec en l’actualitat molts fotògrafs i comissaris “decents” que creuen en la seva obra i en el compromís social que aquesta genera, i que no obstant això, no poden deixar de reproduir els mateixos cànons que no permeten que aquest “Tercer món” sigui vist d’una altra manera que com a subordinat o dominat. La seva actitud no està lligada a consideracions morals, ni la de fotògrafs que pretenen una suposada “incontaminació” i imparcialitat davant el que veuen.

Martí Manen es lamentava en un article publicat aquí sobre les formacions culturals i tabús recognoscibles que romanen arrelats en pràctiques socials i en el pla ideològic actual. Esmentava la manca d’exposicions veraces sobre Llatinoamèrica i la pèrdua d’aquest diàleg entre Espanya i Llatinoamèrica, que fes alguna cosa més que utilitzar Madrid com a porta d’entrada a Europa (o Llatinoamèrica com a porta d’entrada a Hollywood).

“La terra més bella …” és un exemple d’aquesta manca de veracitat. Conec alguns dels fotògrafs participants i la seva intenció és només la de documentar, una vegada més, aquesta falta de regulació; aquest món marginat i aïllat a causa del bloqueig i que no fa més que reproduir la desídia; l’abandonament; els absurds deliris de la religiositat popular i els pelegrinatges.

I és que els primers a fer bandera de tot això han estat els mateixos fotògrafs cubans, talents del lent que es debaten entre un fort sentit d’identitat nacional i un complex de subalternitat amb el que fan mofa de sí mateixos. Però com passa amb tots els temes que aborden minories o grups desafavorits, no és la mateixa intenció implícita la que hi ha en mirar-se a un mateix que en mirar l’altre, encara que ho inundi la suposada innocència de la imparcialitat. Sempre pesarà sobre els fotògrafs forans un sentit de distanciament moral, que és el mateix que sorgeix quan es retrata un grup social del qual no es forma part, i que només s’aconsegueix veure a través d’estereotips, com les corbes del cos de la mulata, la religió, la depressió social, les al·lucinants i surrealistes escenes d’un país que sucumbeix al caos social, com descriu Alejo Carpentier a la seva novel·la “El regne d’aquest món”.

“Jo només retrato el que veig”, podrien al·legar grans fotògrafs com García Alix o Cristina García Rodero. Per a desmentir-los, fa poc Babak Salari, un reconegut fotògraf iranià va visitar l’illa i va retratar un altre tema freqüentat: transvestits i homosexuals, tant dins com fora del seu entorn familiar. Però també es va dedicar, amb encert, a retratar importants personalitats homosexuals del camp de les arts visuals, la literatura i el teatre. I aleshores el punt d’enfocament canvia, demostrant que tant fotògrafs com comissaris sempre són conscients del que fan, i que sempre hi ha un pre-judici, una elecció pre-determinada del que es vol veure i de com es vol veure.