close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

14 octubre 2013
perro.jpg
Pierre Huyghe: una exposició molt frenchy amb un gos

David G. Torres


En una fantàstica entrevista d’Emili Manzano a Santiago Auserón, el cantant de Radio Futura relatava el seu pas per la Universitat de Vincennes l’any 1977 per assistir a les classes de Gilles Deleuze. En ella recorda les matinades per trobar lloc, el fum, l’aglomeració, l’expectació, els gestos de Deleuze, el pensament elèctric, ràpid… I un cartell al fons de l’aula que alertava dels carteristes i al qual algú havia afegit amb retolador un afegitó: “alerta amb els lladres del concepte“. Un detall, segons Auserón, molt ‘frenchy’.

Aquesta podria ser una bona definició d’allò ‘frenchy’: més que la ironia, el sarcasme, o també una ganyota amb sorna que no pot evitar marcar una distància intel·lectual enfront d’un fenomen real, o també més literalment, el retolador a la paret, aquesta cosa décontracté, despentinada, una mica brutota, sense que es noti la intenció, però amb tota la intenció, i, per descomptat, el fum, l’aglomeració i el gest.

Per tot això la gran exposició retrospectiva de Pierre Huyghe al Centre Pompidou em sembla molt ‘Frenchy’. El retolador que alerta del concepte és aquí l’absència de muntatge: l’exposició s’ha muntat directament sobre les restes de l’exposició anterior de Mike Kelley. Fins i tot, i heus ací el gest de complicitat ‘Frenchy’, s’han oblidat posades algunes cartel·les. Per descomptat que hi ha intenció, dissimulada, de reüll. També hi ha gest, el més evident, l’elegant i famèlic gos blanc amb una pota rosa que es passeja per les sales; també les abelles o les formigues que surten de petits forats de la paret. I hi ha concepte. Encara que no està aclarit ni explicat, i així l’exposició sembla un recorregut per múltiples capítols anecdòtics a través dels vídeos i projectes que Pierre Huyghe ha realitzat en els últims 20 anys i que l’han convertit en l’artista exemplar de la seva generació prenent el relleu de la generació de Sophie Calle i companyia.

S’hi troben els projectes fets als Estats Units, que cal conèixer una mica amb antelació per discernir exactament en què va consistir aquesta interrupció en el real que va provocar una celebració festiva inventada per l’artista en un poble remot. Hi ha el projecte de l’últim Documenta, el benaurat gos i un vídeo que registra el procés de la vida en un parc de Kassel. I hi ha, amagat, com si gairebé no hagués estat res, el cèlebre projecte d’Ang Lee. Però què més hi falta de les coses ‘ frenchys’ que hi havia a la classe de Deleuze, segons Auserón? ¿Fum? No hi ha fum, però sí que plou i neva dins la sala, recomponent un cicle vital accelerat. ¿Aglomeracions? Sí que n’hi ha. Em comenta un amic gens ‘Frenchy’ que l’exposició és un autèntic fenomen i que hi ha joves que van a passar-hi el dia… La veritat és que un dimecres al matí estava ple de gent, molts joves, que no estaven exactament visitant l’ exposició.

Perquè això sí, hi ha alguna cosa hipnòtica, seductora, envolvent; una mena d’atmosfera que fa de l’exposició de Pierre Huyghe quelcom especial. Aquí està el gran què: entre una exposició feta aprofitant el muntatge d’una altra (i que recorda tant a aquelles intencions inicials del Palais de Tokyo quan no volia parets falses ni muntatges específics sinó aprofitar el que tenia), sense claus ni ajuda per a la lectura dels treballs, els vídeos i projectes de Pierre Huyghe poden semblar una suma d’anècdotes críptiques, però exerceixen una fascinació que impel·leix a preguntar-se per això, a buscar, a seguir mirant i a trobar somriures còmplices quan, enmig d’una sala, la vida apareix de sobte, encara que aquesta tingui la forma d’un gos escanyolit que es rasca les puces.

http://www.davidgtorres.net

Publicacions

14 octubre 2013

Pierre Huyghe: una exposició molt frenchy amb un gos

08 desembre 2013

A pels arxius!

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)