Podem parlar del conflicte?

El darrer número de la revista October es va dedicar a reflexionar sobre si el moviment Occupy Wall Street ha tingut alguna influència en el món de l’art. El 17 de setembre de 2012 es va complir un any, amb l’ocupació del Zuccotti Park de Nova York, de l’inici de la versió nord-americana dels reclams globals per a un canvi en les relacions entre els estats i el sistema financer. October ha volgut temptejar si aquest moviment va deixar algun impacte en l’art contemporani.

Des dels setanta, October és la publicació acadèmica que vertebra el pensament d’aquesta història de l’art que sí que ha anat assimilant la teoria crítica post-moderna europea i nord-americana. Per a aquest número, David Joselit i Carrie Lambert-Beatty, professors als departaments d’Història de l’Art de Yale i Harvard, llancen un qüestionari a un grup de personalitats vinculades amb el moviment de l’àmbit de l’art nord-americà. La tàctica no és nova, doncs October recorre de tant en tant al format qüestionari per tal de prendre la temperatura a debats rellevants en el camp (com, per exemple, el que va llançar sobre estudis visuals l’any 1996, o el que va dedicar a pensar com definir allò contemporani l’any 2004). En aquest cas, les preguntes enviades als contribuents perseguien aconseguir cert consens sobre les característiques, les estètiques i les polítiques de OWS. Per aconseguir-ho, se’ls va preguntar sobre la manera en què l’experiència havia afectat la seva vida personal i la seva activitat política. De les respostes obtingudes, a més de dos assajos i una conversa, s’extreuen alguns punts que, s’entén, els editors presenten com allò propi de ressenyar de la relació entre OWS i l’art a dia d’avui.

Hi ha tres punts comuns a la majoria de les intervencions. En primer lloc, gairebé tots coincideixen en assenyalar quins són els antecedents del moviment. Sembla necessari, per tant, presentar-lo no només com un fenomen contemporani global, sinó també com una fita més en aquesta narració de la història de l’art modern i contemporani, articulada pel recompte dels exercicis de pràctica artística política que s’han donat a cada dècada, -com si aquesta pràctica fos inseparable del treball de l’artista en la resta d’ocasions-. Segons expliquen els col·laboradors d’aquest October, Occupy Wall Street és deutor de la primavera àrab, dels moviments d’indignats a Espanya i de les revoltes de Grècia. Però també hi ha qui reforça la seva radicalitat en la història política del continent americà, assenyalant la importància de les assemblees dels zapatistes, els quàquers i els nadius americans com a referents formals directes per a l’organització del moviment. Amb sorpresa, encara que les mencions al maig del 68 francès si que són freqüents, falta qui s’ocupi de lligar l’activitat d’artistes i activistes el 2011 amb el treball de l’Art Workers Coallition del 68 nord-americà, col·lectiu actiu precisament a la ciutat de Nova York. Referit al número només com a marc per a l’obra Anatomic Exploxion a Wall Street (Kusama, novembre 1968), un desenvolupament més detallat de la repercussió real que aquest sindicat d’artistes va tenir en les polítiques d’institucions com el MoMA podria haver servit en aquest cas per establir un barem amb el qual contrastar, potser, l’empremta que OWS pugui haver deixat en el sistema “art global”. En aquest sentit, tampoc hi ha cap al·lusió en el número a l’experiència occupy de l’última Biennal de Berlín (veure l’entrevista que Saioa Olmo va fer a Artur Zmijewski al número 99 d’aquesta revista), un intent per activar les energies del moviment dins d’una institució artística, l’efectivitat de la qual va quedar en entredit i ha rebut crítiques de tots els colors des de l’estiu.

El segon dels punts en comú a gairebé tots els textos és la tendència a donar la paraula a l’altre. Un gest que en pocs casos contribueix a fer més dens el debat que persegueix crear aquest número de la revista. Un terç d’aquells als quals es va enviar el qüestionari fan de proxy entre October, la gran institució, i els que en principi no són requerits per ella -estudiants i artistes. Altres citen els versos de poetes ja erigits com estendards de la lluita per la llibertat en revolucions passades. Tot i que aquesta aposta per donar representació a veus diferents pot suposar un tímid acte d’activisme dins de la institució, el que aconsegueix és limitar molts dels testimonis a narracions sobre el dia a dia d’un artista activista a OWS- cosa que pot ser interessant, sí, però que acaba donant forma a un repertori gairebé documental de maneres de viure l’activisme, i que no proposa, a la fi, respostes a la intenció inicial del número: l’entendre fins a on una experiència política d’aquest tipus pot repercutir en el discurs de l’acadèmia de l’art-. Si la revista volia de veritat explorar aquest problema, de moment ha fallat en la metodologia. Potser només buscava anomenar-lo.

No obstant això, hi ha diversos punts forts en aquest October. El tercer dels elements que es repeteixen en moltes de les contribucions és la pregunta sobre quin poder pot tenir el moviment a l’hora de configurar nous paradigmes estètics. J. Mansoon, D. Marcus i D. Spaulding, des de l’acadèmia, identifiquen en OWS la reactivació del problema de l’autonomia en el debat estètic. Rebutgen tant la noció d’autonomia com a autogestió econòmica, com la lectura d’aquesta en termes d’Adorno. Per contra, reclamen com a alternativa, una autonomia sostinguda en la pràctica del present, on les relacions entre els cossos i les coses estiguin subjectes a permanent negociació. En conclusió, una autonomia com a exercici i no com a futurible post-revolucionari. En aquesta línia, Rosalyn Deutsche rescata la definició d’art públic de Vito Acconci, “el construir o trencar un espai públic”, i recorda la necessitat de no oblidar que la ciutat és el producte de la violència present en tot cohabitar amb l’altre. L’espai públic no és el marc on vivim, sinó un medi ambient que és el xoc de la diversitat de les pràctiques de cada un de nosaltres -cosa que sona discordant amb certa sobrevaloració del consens dins del moviment. El grup de treball Alternative Economies, parteix de la secció d’art i treball d’ Occupy Wall Street, pregunta als lectors del número quins mecanismes permetrien ampliar l’abast del treball individual de l’artista a xarxes més àmplies, on aquest no funcionés només com nexe amb el públic sinó que pogués en canvi assumir una utilitat nova dins de la comunitat. Sobre el fet de canviar les funcions del producte artístic, també s’ho pregunten a la taula rodona The Social Artwork: en quina direcció es transformarien les professions d’artista, comissari, crític, etc. si la tendència fos la de mutar cap a l’activisme? Seguiria tenint sentit parlar de disciplinarietat?

En conclusió, cap de les contribucions que apareixen en aquest número aporta res realment innovador. L’estètica està mutant, però no és degut a les aportacions que l’activisme de OWS hagi pogut fer fins ara. El regust que deixa el número és agredolç, descompensat entre brots amb “xixa” que tant de bo siguin desenvolupats en volums posteriors, i aportacions que celebratòries de la pluralitat de perfils que integren OWS, però que calquen actituds cap a la parella art-política més pròpies de les lectures de Marcuse que la disciplina ja va fer en els seixanta. L’emancipació de l’art d’allò que el moviment identifica com una participació d’aquest en el capitalisme financer no ve ja per experiències com les que aquí s’analitzen. Per què dedica llavors October un número a temptejar si hi ha respostes a aquesta pregunta? En el manifest fundacional de la revista, l’any 1976, Rosalind Krauss i Annette Michelson declararen com a objectiu de la publicació l’iniciar una sèrie de re-examinacions d’esdeveniments històrics i analitzar el rol de les diverses arts en un context social marcat per aquests conflictes. Vull creure que, com Maurice Blanchot va dir sobre 1968, aquest número “és un simple acte de parla, realitzat en un moment en què es necessitava que fos fet”. Creu October que OWS pot arribar a tenir un efecte real en l’art? No sabem si aquest darrer número ha estat un gest que respon afirmativament a aquesta pregunta o si ha estat, per contra, un gest de responsabilitat amb el context. El que està clar és que el número de tardor de 2012 d’October ha estat fidel a la seva línia editorial.