Polítiques de l’atenció

Hi ha ciutats com Londres que són capaces de captar la teva atenció i mantenir-la en el temps. La seva àmplia oferta, cultural, comercial i turística, les converteixen en pol d’atenció i peregrinació. Per escala, història i cosmopolitisme, del que busquis, te’n poden oferir molt, excepcional i molt especialitzat. Això sí, has de disposar de temps i diners. I és que prestar atenció és una inversió que aporta valor, la qüestió és a qui aporta valor i a què contribueixes quan et prestes a això.

L’atenció és una qualitat perceptiva que actua com a filtre davant els estímuls ambientals. És un bé escàs: les persones tenim una capacitat limitada de focalització i concentració. A més el cervell processa tota la informació que pot percebre de manera automàtica, no pot ser detingut a discreció. L’atenció es dóna d’una manera voluntària i involuntària. És un procés dinàmic que varia en funció de l’objecte de reclam, l’esforç mental requerit, les capacitats del subjecte i la motivació o interès.

En l’àmbit artístic, s’han desenvolupat sofisticats dispositius per captar l’atenció a través dels propis formats i codis de presentació a l’ús: els cubs blancs o negres, el silenci i l’actitud de respecte, els moviments parsimoniosos, els temps de dedicació a les obres… També les estratègies artístiques al camp expandit busquen maneres de captar l’atenció: la participació com a manera captiva d’assegurar aquesta atenció, la comunicació de guerrilla, els plantejaments lúdics… Igualment les estructures d’acumulació tipus festivals, macro-esdeveniments o premis, tenen com a objectiu detenir la nostra mirada. Podríem considerar-les totes elles tecnologies de l’atenció.

Durant una estada de tres mesos a Londres, no va ser fins al penúltim dia abans del meu retorn que vaig anar a veure l’exposició dels Turner Prize 2014. Segurament les obres siguin menys sensacionalistes que en d’altres edicions, tampoc ningú m’havia referenciat l’exposició i amb prou feines havia llegit ressenyes sobre ella… així que el que va acabar zombificant-me fins la Tate Britain va ser la lògica de “com no he d0anar a veure els Turner Prize aprofitant que estic a Londres?”, un raonament que en d’altres ocasions no hagués funcionat (donada la meva escassa tendència al fetitxisme) però que en aquesta ocasió va funcionar. És simptomàtic que algunes crítiques ja plantegin si el Turner Prize, després de 30 anys d’una vida turbulenta, pugui estar deixant de tenir “rellevància” tant a nivell social com en el context artístic internacional.

Serveixi l’anècdota simplement per apuntar aquest instant en què decideixes a què prestar la teva atenció: si a figures artístiques legitimades com Pierre Huyghe a Hauser&Wirth o a projectes més experimentals com Entelechy Art a The Albany; mostres organitzades per grans institucions com el Victoria & Albert Museum, estructures mitjanes de producció com The Showroom o organitzacions petites com Kunstraum; espais del mercat de l’art com la fira Frieze, galeries independents com TenderPixel o organitzacions amb models híbrids de finançament com Chisenhale Gallery; mostres que s’alineen amb estratègies de ciutat com Mirror City a la Hayward Gallery o programacions alternatives com SOS in Deptford Performance Space… Perquè no oblidem que prestar atenció és una manera de participar, i participant contribuïm a què es consolidin uns o altres models d’entendre l’art i la seva relació amb la societat.

Com a ciutadanes som cada vegada més conscients que les nostres eleccions sobre què consumir i on fer-ho, contribueixen a un tipus de model econòmic-social o un altre. No obstant això, sembla que no som tan conscients que segons a quin prestem o no la nostra atenció, també afavorim l’engrandiment, debilitament o estabilitat d’un cert ordre de coses, sigui en l’àmbit artístic, l’esfera política pública o l’àmbit personal relacional.

“The artist is present” (2010) de Marina Abramovic al MOMA de New York ens pot servir com a metàfora visual al respecte. L’artista s’asseu immòbil al llarg de tres mesos a l’atri del museu convidant a les espectadores a que prenguin seient davant seu. La performance ens permet preguntar-nos qui està en realitat prestant atenció a qui. Sembla que és l’artista qui cedeix la seva presència, temps, energia i atenció a qui s’assegui al seu davant. Però simultàniament i més significativament succeeix el contrari, són cadascuna de les persones que s’hi asseuen al davant, l’observen esperant el seu torn, o es fan ressò de l’acció a través de les xarxes i mitjans de comunicació, les que li transfereixen la seva atenció i augmenten el seu mite i capital simbòlic.

Amb aquestes conjectures pujo a l’avió de tornada Londres-Bilbao. L’hostessa es disposa a informar sobre les mesures de seguretat en cas d’emergència. Ningú excepte una nena a la primera fila i jo sembla estar atenent-la. Hi ha un murmuri general que podríem fins i tot considerar com mal educat o potser rebel davant d’una atenció repetitiva i bastament requerida? És més, ni tan sols la pròpia hostessa sembla prestar excessiva atenció a la seva pròpia performance, donat el rictus de la cara i el grau d’automatisme dels seus moviments. Tampoc les companyies aèries semblen estar especialment afectades per aquesta manca d’atenció, amb complir amb el protocol els és suficient.

I és que afortunadament, per més que algú vulgui emetre una comunicació, això no vol dir que tu estiguis disposada a rebre-la, per molt que t’hi pugui anar la vida. En altres ocasions el no prestar atenció pot ser un eficaç acte de boicot o autodefensa “no hi ha major menyspreu que no apreciar”. O per contra podem optar per l’acte de donar suport a través de la nostra mirada atenta “la mirada de l’amo engreixa el cavall”. Sigui com sigui, “prestar atenció” és un mecanisme actiu i potencialment polític, independentment del conscients que siguem d’ell.