close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

07 març 2016
@a-desk imagen de archivo (talleres y cursos A*DESK)
Workshop, workshop, workshop! Sobre la actualitat del format “taller”

Peio Aguirre

Hi va haver un moment al començament de la passada dècada en què la idea de l’exposició com a lloc per a l’art va ser àmpliament debatuda i contestada. Fer exposicions o no fer-les; aquest semblava el dilema d’artistes seduïts per les possibilitats del “projecte” i per curators interessats en reformular el llegat crític de l’art conceptual. Però l’exposició no va morir, va seguir essent el canal principal per a la visualització de l’art. No obstant això, qui hauria predit que el taller i la idea del workshop esdevindrien un format per a l’expressió i la comunicació de l’art tan a l’alça? No hi ha institució ni museu que es preï que no els programi. Cap exposició sense tallers paral·lels. Tampoc notícia a la llista de distribució Art & Education sense la paraula workshop. Sí, perquè workshop significa taller, tot i que l’accepció castellana tingui aquesta ressonància industrial i de manufactura que en moltes ocasions ja no convé. Un workshop pot ser, però, un comodí per a gairebé qualsevol cosa. També un bon MacGuffin; un objecte transicional que mobilitza i canalitza intencions no del tot clares. Un espai per a la producció. Per què no?

Una petita història dels tallers a l’Estat espanyol remet als programes de formació no reglada i post-acadèmica que van emergir en paral·lel a la vertebració institucional i museística durant els vuitanta i noranta. Entre els més destacats cal referir-se als cursos d’Arteleku a Sant Sebastià; els tallers d’Arte Actual a Madrid; i els més veterans que daten de finals dels setanta, a saber, la Quinzena d’Art de Montesquiu (QUAM) desenvolupats en diferents punts i localitats de la geografia catalana a través de diferents etapes i maneres d’organització. A aquests els van seguir Hangar a Barcelona, obert el 1997 per iniciativa de l’Associació d’artistes visuals de Catalunya (AAVC) amb l’objectiu de respondre a la demanda davant l’escassetat d’espais dedicats a completar la formació de noves generacions d’artistes; el centre Bilbaoarte obert el 1998 i d’altres com el més recent espai de La Térmica a Màlaga, per citar-ne només alguns.

Va sorgir d’aquests tallers la possibilitat d’un espai compartit per al coneixement i l’experiència de l’art. Contrastar coneixements i opinions, trobar artistes, forjar amistats. També la reunió d’artistes de diferents generacions, crítics i pensadors. Al principi aquests tallers eren gairebé tots pràctics i impartits per artistes amb la trajectòria suficient per atraure un bon nombre de participants. La temporalitat podia oscil·lar de quinze dies a diversos mesos, però un format estàndard rondaria el mes de durada. Amb el pas del temps van anar incorporant fòrums amb ponències d’experts internacionals (així es va organitzar per exemple la QUAM des de 2001, amb la posada en marxa de l’espai de reflexió Fòrum QUAM en paral·lel als workshops i també una plataforma per a la presentació de projectes). La tipologia dels tallers girava sobre l’excepcionalitat del propi fet, l’alentiment del temps de reflexió i producció i la configuració d’una zona temporalment autònoma situada entre la universitat o l’escola, i la realitat (sovint dura) del sistema professional; un espai des d’on poder fer-se artista. Aquesta temporalitat expandida i generosa feia que un artista pogués realitzar uns quants, pocs, tallers, complint així un cicle formatiu, deixant el relleu a noves generacions. Aquelles persones “enganxades” a la dinàmica de fer tallers eren anomenats talleristes.

Amb un mínim de perspectiva històrica, es pot dir que aquesta situació s’ha invertit ara, i que les actuals generacions d’artistes són talleristes obligats o sense alternativa. L’estat d’excepció del workshop com a format ha mutat en una inabastable oferta de micro-tallers, micro-seminaris i en un ampli assortiment de possibilitats per forjar-se un currículum acadèmic de màsters i tesis doctorals. La completesa i la vertebració museística i institucional ha generat un nou llindar eixamplat per a la formació permanent -en sintonia amb aquest diagnòstic tan repetit sobre les noves generacions de joves que no aconsegueixen accedir al mercat laboral: és a dir, la sobre-qualificació. L’art segueix aquí la lògica gravitacional d’altres dinàmiques socials i econòmiques com són l’acadèmia i la universitat; aquesta nova fàbrica de la qual no hem aconseguit sortir. La cançoneta que mai estem prou preparats, apurant el temps per apuntar-nos a un nou curs. La consideració “temporal” i provisional de la formació s’ha estès a tota la vida. Amb workshops que duren, per exemple, un dia o una tarda, un jove artista pot, en un any, llaurar-se un currículum ben llarg amb el qual presentar-se a una beca. No sorprèn llavors que en els currículums el llistat de workshops i la plusvàlua de noms superi en llarg a les exposicions individuals o col·lectives realitzades.

Quina tipologia d’artista surt d’aquesta nova configuració de l’educació artística? ¿I què passa amb els que volen aprendre una tècnica manual o de gravat, serigrafia o escultura? Preguntar on i en quin estat es troben aquests tallers i per la seva disponibilitat i accessibilitat no suposa enyorar cap disciplina sinó interrogar per qui i com es controlen els mitjans de producció, si aquests són públics o privats i altres consideracions materials de la producció artística. La cada vegada major rellevància atorgada a allò cognitiu en l’obra d’art no eclipsa el caràcter experiencial, especulatiu, d’aquesta obra d’art. En resposta a aquestes consideracions sobre l’estat de l’educació artística, alguns artistes van posar en marxa l’any passat un projecte experimental d’escola a Sant Sebastià, Kalostra, recollint el relleu dels tallers del desaparegut Arteleku, encara que la Diputació de Guipúscoa ha cancel·lat l’anomenat projecte (després de menys d’un any de durada) per una suposada simultaneïtat i solapament amb el recentment inaugurat centre de Tabakalera.

Resulta impossible en aquesta evolució obviar les novetats que l’emergència de la figura del comissari ha incorporat: “comissariar” l’educació o la inflació de la “mediació”. L’educational turn o “gir educatiu” pot resumir-se com la mirada llançada des de les estructures institucionals i des del comissariat a l’educació com un model de relacions i de producció útil per als artistes. Però algunes de les iniciatives d’aquest “gir educatiu” han estat més preocupades per “discursivizar” l’educació (o comissariar-la) que per veritablement oferir alternatives pràctiques reals, el que en ocasions ha desembocat en un plec sobre si mateix. El “gir educatiu” és llavors més retòric que pròpiament un espai per a la formació; tot plec comporta implícit un grau de tautologia i auto-referència. Per exemple: un workshop “sobre” la idea del workshop? No, no és ficció. Aquests dies de març la Fondazione Antonio Ratti a Como (Itàlia), ofereix al públic el programa Workshop on Workshops, un simposi més que, hélas, ¡un workshop! Les intencions d’aquest programa consisteixen en “intentar mapar i explorar diferents direccions en educació i investigació dins de les pràctiques artístiques en el context de residències, workshops i programes d’educació alternatius”. Un cas palmari de “gir educatiu”.

Però el que no ha canviat, i segueix sent una veritat inalterable abans i ara, és la màxima de John Andrew Rice, fundador de la llegendària Black Mountain College el 1933, segons la qual els estudiants poden ser educats per la llibertat únicament per professors que són ells mateixos lliures. (Students can be Educated for freedom only by teachers who are themselves free). Aquest és el primer i fonamental principi. Tot seguit, que comencin els tallers.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

Publicacions

07 març 2016

Workshop, workshop, workshop! Sobre la actualitat del format “taller”

11 maig 2015

Devenir pantalla

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)