Pop Politics: Déu salvi al rock d’estadi

No és una tasca senzilla l’abordar una exposició temàtica i concebre-la sense càrrega de tòpics. Ser capaç de mirar des de fora mentre un es troba immers en l’embolic, i a més sortir airós del que a priori presagia una més que improbable victòria.
Així és com s’haurà sentit Iván López Munuera, comissari de Pop Politics: Activismos a 33 Revoluciones, que romandrà al CA2M fins a finals d’abril.

El projecte parteix en el pla teòric de la matança que Charles Manson i la seva Família van perpetrar el 9 d’agost de 1969 a Cielo Drive, Los Angeles. De la relació d’aquest succés amb una cançó dels Beatles, de la fi de la despreocupació hippy. Però alerta, això no és una exposició de fanzines i vitrines a l’estil de reliquiari amb olor de naftalina. La relació de la música que des dels esmentats Beatles fins a l’actualitat -que López Munuera engloba aquí dins el denominador comú Pop– ha suposat un revulsiu capaç de canviar generacions senceres, i suscitar transformacions de calat polític els efectes de les quals s’estenen fins als nostres dies.
No només la música s’ha vist immersa en aquesta corrent voraginosa, les arts plàstiques han caminat de la mà de les bandes que van abanderar el canvi. El CA2M ha donat bon compte d’això, en la seva curta història, amb exposicions com la de Sonic Youth el 2010, a la baixista dels quals, Kim Gordon ha entrevistat Iván López Munuera per al catàleg d’aquesta mostra; o l’exposició del col·lectiu Discoteca Flaming Star l’any 2008, i que també ara inclouen treballs a Pop Politics. Està clar que, més enllà de l’estrictament musical, les subcultures s’han elaborat un ferm decorat com a forma de vida, que implica tot tipus de disciplines, i compromet a professionals dels diferents camps de la creació.

L’exposició s’organitza en base a cinc blocs, que parteixen de la configuració de la imatge corporativa de tots els moviments aquí integrats. Recorre a figures com l’omnipresent Daniel Johnston o la visió de la quotidianitat que ha recollit Red Caballo a les seves instantànies.
Espacios de felicidad extrema analitza els espais en els que es desenvolupa l’activitat, basant-se en els locals i festivals on cobra sentit i es manifesta el poder d’aquests moviments. Aquí ens trobem una sèrie de retrats en els que Ryan McGinley capta aquest estat de satisfacció en els rostres del públic de diferents concerts. En aquest mateix bloc s’hi inclou Helter, Skelter, Shelter, instal·lació de l’alemany Till Gerhard on recrea una barraca de fira en què el públic pot fer una sinistra parada a ritme de Helter, Skelter -tema de The Beatles inclòs al White Album i que suposa un punt d’inflexió dins del discurs d’aquesta mostra-.

El fan emancipado ens introdueix a l’univers del melòman i a la configuració de figures que ultrapassen allò musical, per convertir-se en imatges messiàniques a les que imitar i seguir a tot arreu. Aitor Saraiba analitzar aquest fenomen en els seguidors de Morrisey -líder de la banda Smiths- a la ciutat de Los Angeles, o Jeremy Deller i Nick Abrahams amb la banda Depeche Mode. Lorea Afaro analitza també la incessant aparició d’aquestes figures projectant un concert de la cantant Amy Winehouse que, amb la seva defunció, s’ha convertit en un nou fenomen de masses.

Per descomptat, no podien faltar noms com Robert Crumb o Raymond Pettibon, que constitueixen juntament amb altres artistes com June Crespo, Pepo Salazar o Azucena Vieites un apartat temàtic que fixa en la cultura del do it yourself un espai des del qual mostrar-se a un públic que, per nombrós, ha provocat l’aparició de mitjans de comunicació propis.
Com a últim punt, Cover versions, habitado por segunda vez és un bloc més eclèctic que reuneix diferents treballs sobre la modificació i diferents usos dels enregistraments musicals. Sota aquest lema ens trobem una imponent escultura de William Cordova o les interessants propostes de Lyota Yagi o Bozidar Brazda.

Una selecció de textos de figures com Greil Marcus, Peio Aguirre o Lucy O’Brien completa un treball fet a consciència, amb catàleg de consulta, per subratllar. Més enllà de la complexitat d’abordar un tema com aquest, de la possibilitat de repensar el discurs o del major o menor interès que puguin suscitar algun dels treballs exposats, ningú pot negar a hores d’ara que Pop Politics és una gran exposició en la qual distingim una mà jove que arriba colpidora. Com van proclamar els genials Muletrain: Déu salvi al rock d’estadi. Clar que sí.