close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

16 gener 2013
Habeas Corpus_CA Tarragona
I go to church, I rape women

Pilar Bonet


I go to church. I rape women.

I go to church. I rape women.

Maja Bajevic y Raquel Friera en el Centre d’Art de Tarragona

Entre ombres, el cos d’una dona relata en veu d’altri el testimoni de l’alienació: Vaig a l’església. Violo dones / Vaig a l’església. Violo dones / Vaig a l’església. Violo dones. Veritable lletania de fe i violència extrema. Afirmacions que sintetitzen les contradiccions de l’ortodòxia religiosa i les seves pràctiques sexistes. Aquest vídeo, Double Bubble (2001), és de l’artista Maja Bajevic, nascuda a Sarajevo, i forma part del projecte Habeas Corpus, presentat a l’espai del Centre d’Art de Tarragona.

Aquesta declaració viril, interpretada per un cos femení, ens deixa atordits en la foscor de l’espai del Tinglado portuari. Implacable consigna de guerra, igual de desoladora que la imatge d’una ciutat després dels combats, que la d’una comunitat massacrada pel genocidi. La suau coreografia visual, una silueta entre llums i ombres en un espai interior, ens remet al silenci, tot i la bogeria del relat. La imatge revela un buit profund, com el dels infinits cementiris a Mostar o Sarajevo, com el de les cases bosnianes derruïdes cap endins. Sens dubte, és una de les peces més destacades del projecte Habeas Corpus. I passa una cosa molt interessant: l’espectador reconeix que el cos i la veu se senten a sí mateixos com un estrany, anul·lats en els seus drets i pensament. La força abusiva d’un tercer els priva a tots dos de veu pròpia, convertint-los en una voluntat anul·lada, la cosificació o l’instrument d’un altre: Qui no opini el mateix, ha de morir. És la voluntat de Déu. Jo només sóc el missatger… declama la veu del testimoni. El treball de Maja Bajevic, artista molt requerida en aquests últims anys, mostra la dura alienació psicològica i moral, també social, que emana de les contradiccions històriques de la societat contemporània després de l’ensorrament de la vella Europa.

El concepte Habeas Corpus vincula, en la mostra projectes, que tenen en comú la funció de la figura del testimoni. La narració d’experiències personals, premissa de l’artisticitat, cedeix pas aquí a la fascinació pel testimoni, per la ventrilòquia narrativa i l’apropiació com estratègies per a nous significats sobre la realitat, la veritat o la història. La fotografia, el vídeo, o les postals de viatges, permeten expandir imatges i vivències diverses, fonts secundàries i no oficials capaces d’escenificar el debat sobre la nostra història. Són la memòria dispersa i el testimoni documental dels successos, els llocs i els seus protagonistes.

Com una sèrie de pregàries, recitades o cantades per una persona i repetida, contestada o completada pels altres, el treball vídeo-gràfic de Raquel Sánchez Friera també assumeix la veu aliena en una escenificació sobre la impossibilitat de la veritat: escoltar i comprendre. L’art de comprendre significaria que mai som capaços, tampoc, de comprendre’ns a nosaltres mateixos, i el canvi de lloc de percepció ens pot oferir una perspectiva nova de la història que compartim. A l’obra vídeo-gràfica 1.432.327 m2, l’artista suplanta la veu dels testimonis, diversos immigrants il·legals que van ser retinguts en centres d’internament d’estrangers, els CIE. De nou apareix la imatge de l’alienació. Aquests centres de confinament són el símbol d’un gran fracàs social i el perfil més fosc de l’ideal comunitari. Tots dos treballs, el de Maja Bajevic i el de Raquel Sánchez Friera, operen com una recitació i manipulen l’ancorada lingüística, el lloc de la parla del testimoni, com un escenari de diàleg. Elles declamen en veu alta un discurs personal, un testimoni sonor, que davant la pèrdua d’un jo, persegueix abolir el conflicte entre el identificador i aquell identificat. Raquel Sánchez Friera apareix a la pantalla amb un pla curt i sense context, verbalitza sense gairebé expressió la veu dels interns que li han descrit l’habitació o les condicions del centre on els van recloure abans de la deportació o l’alliberament. Llocs de ningú, alienats, que no tenen part a les lleis i els drets humans, arquitectures que posen de manifest la relació entre l’espai i la corporeïtat, el control i la vulnerabilitat.

El testimoni, significat per ser una veu que exigeix atenció per revelar les claus d’un conflicte, actua amb fermesa en el treball de les dues artistes. Les pantalles dels dos vídeos funcionen com un duet sonor, un díptic visual on elles i cada un de nosaltres sentim com una cosa aliena i hostil el que és propi de nosaltres mateixos.

Exposicions com Habeas Corpus desmenteixen el tòpic que l’art contemporani no interessa; és totalment impossible no atendre els treballs que es reuneixen a la mostra. Totes les obres parlen sobre la nostra realitat i les seves estructures de discurs, sobre la veracitat dels relats; també els projectes de Rabih Mroué, Uriel Orlow, Bleda i Rosa, Kajsa Dahlberg i Teresa Margolles, que han participen d’aquest projecte col·lectiu.

Ho intentarà, de nou. Escriure sobre art i cultura des de la crítica, gestionar producció des del comissariat o compartir sabers des de la docència, són registres de treball que permeten a Pilar Bonet pensar en el factor polític de la producció artística i la seva responsabilitat social. Quelcom menys glamurós que una càtedra, un certificat d’excel·lència o un premi, però al cap i a la fi, quelcom que ocupa un temps decisiu i sense retorn. El millor aplaudiment el va rebre dels seus amics, molts d’ells artistes, fent una paella per tots ells. Ho intentarà, de nou.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)