Portar un país a la ruina – Mi primer millón de dólares, a l’Espai 2 de Terrassa

Són pocs els que poden comptar amb un milió de dòlars als vint anys. Potser els considerem afortunats i que fins i tot ens facin certa enveja, tot i que sabem que els diners no donen la felicitat i, sobretot, que el valor dels diners és relatiu. Això últim queda perfectament exemplificat en el treball d’Alán Carrasco (Burgos, 1986, viu entre Lima i Barcelona) que s’exposa actualment a l’Espai Dos de Terrassa com a cinquena entrega del cicle Financial Crimes, comissariat per Iván Mejía, qui va guanyar la convocatòria Terrassa Comissariat 2013 i en el qual també s’inclouen projectes de Juan José Martín Andrés, del duo Costa/Sastre, de Julie Rivera, Adrián Melis, Aníbal Parada, Erick Beltrán i Javier Gascón. Financial Crimes. Poètiques en l’era del colonialisme financer se centra en la crisi internacional identificada com una forma de neocolonialisme en el qual els centres financers internacionals imposen les seves polítiques allà on més els convé, sense dubtar en enfonsar un país perifèric si ho consideren necessari.

Mi primer millón de dólares ens situa al Perú del període 1985 – 1991 i ens presenta una reflexió sobre la relativitat del valor dels diners, de la ineptitud gestora d’una administració i de l’ús propagandístic que se li pot donar a una crisi d’inflació. L’any 1985 es va introduir a Perú l’inti, moneda que substituïa al Sol de Oro i que va ser reemplaçada pel Nuevo Sol ja al 1991 a causa de la dràstica devaluació que va patir al llarg d’aquests cinc anys, coincidint amb el mandat del president Alan García. En un principi hi havia monedes de fins a un cèntim d’Inti i el bitllet més gran era el de 500 intis. Ja al 1986 va començar a circular el bitllet de 1.000 ,i així progressivament fins al 1990, any en què es van introduir els bitllets de 500.000, 1.000.000 i 5.000.000 d’intis. En l’imaginari col·lectiu peruà, l’Inti és símbol de la crisi econòmica, política i social que va desembocar en el fujishock, l’arribada al poder d’Alberto Fujimori i les seves reformes neoliberals. Una de les imatges icòniques de la hiperinflació que va patir Perú a la fi dels anys vuitanta la protagonitza precisament Fujimori llançant a terra un feix de bitllets d’Inti al Congrés, el dia de la festa nacional de 1993, per reivindicar la seva proposta de reforma econòmica.

L’Inti és recuperat aquí com a símbol de l’arbitrarietat d’un sistema econòmic a través de la pròpia biografia de l’artista, que no ha triat investigar aquest tema de manera gratuïta sinó que s’ha vist d’alguna manera empès a això per una sèrie d’esdeveniments casuals, que van des del seu nom de pila -que deu a Alan García, qui al voltant de 1986 apareixia sovint als mitjans a causa de la seva campanya electoral i als fets relacionats amb el grup armat Sendero Luminoso- fins al seu trasllat a Lima, ciutat on ha residit els tres últims anys i que li ha donat perspectiva al voltant de la història del Perú i les polítiques llatinoamericanes relatives al post-colonialisme, en acabar els seus estudis a Barcelona.

Mi primer millón de dólares, com a proposta formal, consisteix en una col·lecció de bitllets d’inti de divers valor folrant dues parets de la sala, una taula d’equivalència de la moneda peruana i el dòlar americà des de 1950, i la banda sonora del discurs que Joan Carles Hurtado Miller, ministre d’economia de Fujimori, va pronunciar a la televisió l’agost de 1990, exemplificant amb béns de consum bàsic la dràstica inflació de preus d’aquells cinc anys. Aquesta constel·lació d’elements es fa ressò d’aquesta devastadora crisi econòmica alhora que ironitza sobre el valor canviant dels diners: la quantitat de bitllets d’inti a la paret equivaldria a un milió de dòlars americans el 1986, any de naixement de l’artista. Així, fent pròpies les vicissituds de l’inti i traslladant aquesta història a un altre context espacial i temporal, Carrasco aconsegueix fer-nos reflexionar sobre el valor dels diners, de la complexitat d’un sistema econòmic que no tot ciutadà de carrer pot arribar a comprendre i de l’arbitrarietat de certes decisions polítiques que poden portar a tot un país a la fallida i als seus habitants a la ruïna absoluta.