close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 juliol 2021
Portes com llocs i espais

Marjolein Schepers

Sovint penso en el llindar com a lloc que marca la diferència entre dins i fora. Com quan ens quedem allà, parlant amb amics que han vingut a visitar-nos una tarda de post quarantena, però que no se’ls permet entrar per una norma del govern. Obrint la porta a algú i abraçant-lo a l’entrar, en  aquest petit i incòmode espai de l’entrada. També em recorda al professor que a la porta d’entrada de l’aula, saludant als alumnes un per un mentre entren. Marcant la seva presència, fent saber als alumnes que entren a l’espai del professor i sota les seves normes. Les relacions de poder que es representen a la porta, com un llindar, representen espais de pas, entre habitacions, dins i fora. Em fa pensar en la porta no només en un objecte per tancar espais, sinó també per obrir-los simultàniament, com un lloc d’entrada, però també de sortida. L’última mirada a l’acomiadar-se, mirant des del replà, tancant la porta darrere teu, una porta massa vella per tancar-se amb només una empenta, necessites una clau.

El llindar ocupa un lloc a la llar, a l’escola, als edificis, però també és un espai metafísic. Un espai transitori, un lloc per amagar-se i mostrar-se, per escollir que revelar i que ocultar. I és un lloc de control d’accés, on es decideix qui pot entrar i qui no.

Portes com a llocs de pas

La porta i el seu marc estan allà per recordar-nos l’acte de passar a través, d’anar d’un lloc a un altre. L’artista David Bernstein representà aquest concepte a la seva obra ‘Reminder’ (Recordatori, 2014-2019), que consistia en una sèrie de petits objectes de fusta penjats a la paret, amb superfícies suaus i vores en diagonal. Aquest objecte remet i recorda a la tradició jueva de penjar un mezuzah al marc de la porta d’una casa. Un objecte de significat quotidià. Segons Bernstein, la mezuzah generalment consisteix en un petit tub de diferents materials, que recobreixen un tros de paper o pergamí amb oracions inscrites en ell. Segons la tradició, s’ha de col·locar una mezuzah a cada porta de la casa com a recordatori que un està passant per una porta, del canvi d’un lloc a l’altre de la casa. La facilitat amb la que transitem per les nostres llars, com caminem d’una habitació a una altra i ens oblidem del que se suposa que havíem de fer o de per què havíem anat a aquella habitació, i el contrast i les discrepàncies dels altres llocs de les portes, portes fictícies i intangibles que requereixen més pensament i dificultats per passar.

 

David Bernstein, Reminder, diverses fustes i imants de neodimi, dimensionss variables (2014-19). Fotografia de LNDWstudio.[1]Aquesta obra conté una benedicció adaptada de diferents benediccions per penjar el mezuzah que es poden recitar mentre es penja l’obra. Bernstein declara que vol considerar el valor dels objectes … Continue reading

Les entrades no tan sols són camins, formen espais entre ells, separant i amagant el que hi ha darrere de la porta. El poeta Rodaan Al Galidi escrigué sobre mantenir la porta oberta de la nevera per ensenyar la llum amagada dins la seva col·lecció de poemes Koelkastlicht, 2016 (traduït com El llum de la nevera), on reflexiona sobre la seva interminable estança en un centre de refugiats als Païssos Baixos. Els poemes parlen sobre estar en la foscor i en el fred, com el llum de la nevera quan la porta es tenca i ens recorda les vides que s’han detingut en centres com aquests, a vegades esperant durant anys que se’ls permeti incorporar-se a la societat.

Rodaan al Galidi, fragment d’un poema de la colecció Koelkastlicht (2016), traduït a l’anglès per David Colmer per a Poetry International (2017). Originalment escrit en neerlandès, només uns quants poemes de Al Galidi s’han traduït a l’anglès, disponibles a  Poetry International website.

 Llindars com espacis de separació

Al Gadili també escrigué prosa sobre la seva experiència en el centre de refugiats, sobretot al seu llibre Hoe ik talent voor het leven kreeg (la traducció del qual més o menys seria: Com vaig arribar a tenir talent per viure), publicat el 2016 i més recentment a la seva novel·la Holanda (2020). La seva obra visualitza com el sistema de migració reitera, tot i que de forma menys física o material, el concepte històric de les portes de la ciutat, l’únic lloc pel qual un foraster podia entrar a la ciutat amurallada. Fer que la gent es quedi en un centre mentre que les administracions jutgen si se’t permet una vida a la societat o obligar la gent a realitzar un examen abans de garantir els seus drets de residència, aquest és el fred i la foscor on molta gent és forçada a viure. Invisibles, com la llum amagada darrere la porta de la nevera. La porta de la nevera com referència al trauma dels presoners de la burocràcia.

Part de l’antiga muralla de Rotterdam, desenterrada durant la construcció de l’estació de tren Rotterdam, se sostén sobre la part subterrània de l’estació de tren al mateix lloc on solia estar. Copyright Rotterdam Daily Photo

Les ciutats encara mostren signes de les antigues portes de la ciutat, ara amagades darrere hotels, parades de metro, les antigues muralles incorporades a altres edificis. Aquestes portes van ser els principals llocs per controlar l’accés, protegides per guàrdies. Me’ls imagino com seguint coreografies similars a les que encara utilitza la guàrdia reial anglesa al Palau de Buckingham cada dia, amb els seus grans barrets negres i els seus uniformes militars vermells. Moltes ciutats tenien rituals específics per tancar la porta de la ciutat a la nit: agafar les claus d’un lloc segur, tancar la porta de la ciutat, tornar a guardar les claus amb cautela mentre altres encenien les espelmes de la ciutat o els llums d’oli i al matí ben d’hora fer una segona ronda per assegurar-se que encara estaven enceses. Algunes ciutats, en temps de crisi o epidèmies,  prohibien als forasters quedar-se a passar la nit i es considerava estrany o estranger a tot aquell que no era resident de la ciutat, inclús si havien nascut a una ciutat a tan sols deu kilòmetres d’allà.

Pots ser que haguem perdut els rituals i els espais tangibles d’aquestes antigues portes de la ciutat, però el control d’accés, les ambigües definicions de resident i no resident i les dificultats per travessar la porta encara existeixen en les societats d’avui dia.

Un grupode viatgers dins i envoltat un carruatge s’acosten a una ciutat amuralada. Les bohémiens, litografia d’Alfred Hubert (1879), Rijksmuseum Amsterdam.

La història europea de les portes no és lineal, no es va passar d’una regularització  moderada de la inmigració a un control estricte. En canvi, les ciutats obren i tanquen els seus pobles als forasters en funció de les circumstàncies que sovint difereixen de manera significativa en temps i llocs específics. Què les regularitzacions fossin més inclusives o exclusives depenia, entre d’altres, del mercat laboral local, dels interessos de les elits locals, les característiques dels grups d’immigrants i de les relacions entre les societats amfitriones i invitades. Per exemple, al segle XIX, Amsterdam permeté entrar a tothom a la ciutat sense documents, ja que necessitaven treballadors per la flota. Els hi permeteren entrar, però la porta romangué entreoberta. Aquella gent no tenia accés als beneficis socials, en cas que perdessin la feina, patissin un accident o una malaltia; estaven sols i haurien de tornar a les seves ciutats o pobles d’origen altre cop. A la ciutat de Bruges, durant l’edat mitjana es feren polítiques per atraure artesans tèxtils qualificats per expandir l’indústria local. Aquí, en canvi, s’obriren noves polítiques per aquests nouvinguts, com una estratègia per atraure’ls a competir entre ells per així, competir amb altres ciutats. Diferents portes per gent diferent, com és el cas avui dia dels Països Baixos. Des de la política d’habitatge de Rotterdam, passant pels expatriats d’Amsterdam, fins als sense sostre de Brussel·les, existeixen diverses limitacions i estímuls per a diferents persones i les deixen en distintes posicions:  dins, fora o enmig.

 

Jason Hendrik Hansma, Untitled (Travesía), formigó fos, cera d’abelles  (2020). 50cm x 10cm x 5cm. Fotografía de l’exposició A centre cannot hold Memphis, Linz (2020).

Enmig, als Limbs, en l’exclusió

Qui se situa dins, fora o al llindar de la porta revela una gran informació sobre les societats. Mostra signes la seva ideologia, dels seus interessos econòmics i política internacional de les comunitats, però també els prejudicis i privilegis dels grups socials. Les portes funcionen com portals, separen llocs i cossos, els llindars representen els camins i el que hi ha enmig. Són llocs de pas, però també formen espais amb un significat més ampli, els llimbs per aquells atrapats en les polítiques que envolten les portes, que permeten a la gent entrar o sortir d’un lloc.

Els meus dos països de naixement, Bèlgica i Holanda encara tenen espais tan intangibles com la situació legal dels immigrants indocumentats, els sol·licitants d’asil o persones amb un permís de residència limitat o precari. Gent que viu en un territori, però té menys drets i privilegis que els ciutadans locals. Persones que treballen i contribueixen a la societat, sobretot en llocs que es troben a la base de l’economia com aquells de baix sou en els sectors de cures, construcció i bellesa. Els empleats i les autoritats es beneficien que estiguin als llimbs, miren a un altre cantó.

La violència del llindar es perpetua de moltes maneres. Durant aquests últims mesos a Brussel·les es podria gaudir d’un gelat a les fonts de Sainte-Catherine mentre que dos carrers més avall a l’Església del Beguinatge, cents d’immigrants indocumentats feien dejuni en senyal de protesta. Escolliren la forma més extrema i pacífica de resistència: gent sense papers, sense drets, anul·lats per la llei, demanant ajuda per ser reconeguts i regularitzats després d’anys o a vegades dècades de viure en la incertesa. Alguns declarant que preferirien morir a seguir vivint sense papers, a les ombres, enmig. [2] La vaga de fam a Brussel·les s’organitza per la Union pour la Regularisation des Sans-Papiers, un grup d’unes 700 persones que han ocupat edificis al carrer per cridar l’atenció sobre la … Continue reading

Encara que les portes canviïn de forma, aquestes preguntes romanen: com de gran és el marc de la societat, com d’alt es l’esglaó, quantes persones poden passar a través del llindar i sobee tot qui passa sense adonar-se’n, sense tan sols tocar el llindar.

It’s not you, bad doors are everywhere, rue Paul Devaux 3, Brussels. Un panel al carrer que exposa una sèrie d’instalacions sobre portes, claus i portals per invitats (2020-en curs); inicat per D-E-A-L Brussels (Morgane Le Ferec, Quentin Jumelin and Victor Coupaud)

 

(Imatge destacada: Part d’una antiga muralla de Brussel·les,nomenada Tour Anneessens, ara amagada en un carreró a la ciutat prop de la plaça Anneessens. Fotografia de Myrabella, Wikimedia Commons)

1 Aquesta obra conté una benedicció adaptada de diferents benediccions per penjar el mezuzah que es poden recitar mentre es penja l’obra. Bernstein declara que vol considerar el valor dels objectes i rituals de la religió jueva com alguna cosa no només pels jueus, sinó com coneixement disponible per tot aquell que tingui curiositat. La benedicció diu:

Benedicció per Reminder (Recordatori) Estic ple/plena d’amor i gratitud per totes les benediccions i meravelles d’aquest món. Gràcies a tot el que és desconegut per les preocupacions i les curiositats. Dono gràcies per la presència de la ment i el cos. En entrar en un lloc o al meu cap, recorda’m deixar anar la meva armadura i el pes del món exterior. Quan me’n vagi, envolta’m en suport i protecció. Reafirma qui soc i les meves qualitats. Mentre instal·lo aquest recordatori, afirmo un nou sentit de llar. Que aquesta llar sigui un reflex de la meva veritat interior i que sigui un lloc d’hospitalitat prolongat amb gràcia i sinceritat. Que les meves portes siguin prou àmplies per rebre als famolencs d’amor, amistat i alegria. Recorda’m, Hineni, estic aquí. 

2  La vaga de fam a Brussel·les s’organitza per la Union pour la Regularisation des Sans-Papiers, un grup d’unes 700 persones que han ocupat edificis al carrer per cridar l’atenció sobre la situació de la gent en una estança precària o irregular. Però hi ha més de mil immigrants indocumentats a Bèlgica, s’estima que hi ha al voltant d’unes 150.000 persones. La Covid19 només ha empitjorat la situació. També es pot veure l’entrevista amb Modou, representant per la Voix des Sans-Papiers Bruxelles.
La noció de violència del llindar presentat aquí no és nova, tampoc és l’única la situació dels immigrants indocumentats. M’he concentrat en la situació migratòria, però també ressona el racisme institucional, el control d’accés i altres formes sistemàtiques de desigualtat social. Es pot veure, per exemple, el concepte de W.E.B.  Dubois d’una perspectiva velada presentada a la seva analogia Darkwater: Veus des de l’interior del vel  (1920). Publicacions recents a Bèlgica i Holanda inclouen entre altres la crida per la descolonització de Ghent University (2020) i la Decolonize KU Leuven manifesto (2021), el llibre Being Imposed Upon  (Sent imposat a)  editat per Heleen Debeuckelaere y Gia Abrassart (2020), el volum editat De Goede Immigrantper l’equip de Dipsaus podcast (2020) o el Zwart Manifest (Manifiesto negro) per Holanda (2021). 

Marjolein Schepers és una investigadora d'història social que viu i treballa a Brussel·les. Se centra en les dinàmiques d'inclusió i exclusió i en la migració i la mobilitat en perspectiva històrica. La seva recerca actual utilitza mapes, material d'arxiu i mètodes de geovisualització per a analitzar els canvis en les infraestructures urbanes dels Països Baixos en els segles XVIII i XIX. A més de la recerca acadèmica, l'escriptura i l'ensenyament, participa en l'activisme pels drets dels immigrants i col·labora amb artistes i escriptors.
Foto: Hasret Emine

Publicacions

26 juliol 2021

Portes com llocs i espais

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)