Procés i mètode de la Història al Guggenheim de Bilbao

El prendre la Història com a objecte de consideració artística, plausible d’interpretacions, i per tant susceptible d’experimentar successives metamorfosis -independentment de considerar-les artificials o no-, produeix generalment en l’espectador una sensació de confrontació entre el que considera «seu» i el que no, entre l’autòcton i l’al·lòcton. Aquesta dicotomia és la línia base que rau en la mostra que es pot visitar al Museu Guggenheim de Bilbao, una exposició a «tres mans» que sota el lema «Procés i mètode» engloba obres de tres dels artistes bascos més representatius del moment : Iñaki Garmendia, Erlea Maneros Zabala i Xabier Salaberria.

La Història només es produeix quan es troben esdeveniments i éssers, un enunciat aquest, en principi només narratiu, que m’he permès treure de la teoria cinematogràfica que Seymour Chatman va desenvolupar a «Story and Discurse: Narrative Structure in Fiction and Film», i que aplico igualment al d’Història, ja que tot el que succeeix en el temps és narració, i la Història, és obvi, passa sempre en termes temporals. Així, les obres de Garmendia, Maneros Zabala i Salaberria incorporen irremeiablement als seus relats esdeveniments que precedeixen o que segueixen al fet històric en si. Aquest succés perifèric dota al treball dels artistes d’una altra dualitat superposada de la localitat a què feia referència anteriorment.

L’acció ara descrita, consubstancial a tota interpretació, ens porta a plantejar-nos que potser no és casualitat que en el text de presentació de la mostra es faci referència al procés hermenèutic del treball dels artistes, i que el títol triat sigui precisament «Procés i mètode». Una clara al·lusió? a l’obra «Veritat i mètode» del considerat pare de l’hermenèutica Hans – Georg Gadamer, i de la qual he de confessar que únicament em vaig llegir el primer volum, i fa d’això tants anys que a penes recordo els detalls, però sí prou per tenir present que tota interpretació ha d’allunyar-se de les nostres limitacions, ja que és inevitable que el procés hermenèutic variï a mesura que avanci. En transformar «veritat» per «procés», tant Garmendia com Maneros Zabala com Salaberria ens indiquen que la Història és tramposa, però també que per això mateix es pot experimentar des de diferents actuacions: Garmendia a través de la intra-història local; Maneros Zabala mitjançant la investigació de la relació entre història i mitjans de comunicació, i Salaberria preguntant-se pel concepte de «modernitat» dins del camp dels agents artístics.