Prop del cos, malgrat les distàncies

Poques coses em venien menys de gust que escriure sobre El tema. Escriure, opinar sobre la crisi del virus. Però no em queda una altra que fer-ho des d’aquí, des d’aquest moment de crisi.

Com tantes altres persones, porto setmanes llegint compulsivament notícies de premsa i textos escrits per pensadors, que acostumen a escriure i als qui solem llegir: Agamben, Bifo, Zizek. Aquestes veus i també, les que arriben des de posicions més obertament queer i feministes: Paul B. Preciado, Judith Butler, textos on es creua la crisi amb la teoria de les cures de Eve Sedgwik. Entre tot el flux d’informació està també el contacte amb família i amigues de Barcelona, ja que ja no visc aquí, estem dues vegades lluny. Trucades i xats en els quals un dia fem bromes i riem i al següent ens posem tristes, compartim ansietat i paranoia.

Després de consumir intensivament relats sobre la pandèmia, no tinc res a dir, més que repetir o citar el ja s’ha escrit i preocupar-me per gairebé tot. No tinc eines ni coneixements per a analitzar els fets, molt menys les seves conseqüències. No sé com digerir l’ambivalència que aquests dies l’aire estigui més net en la majoria de ciutats, els cignes i dofins hagin tornat a Venècia o els senglars passegin lliurement per la Diagonal de Barcelona. Tampoc tinc cap ex a qui escriure cartes d’amor.

Però toca tancar el mes de Març amb A*Desk, és inevitable situar-se en el moment compartit i de sobte, el títol i tema plantejat per al mes de Març, s’ha tornat vaticini però també ironia. En aquests moments hi ha molt d’espai per a les contradiccions, aquesta en resulta una més.

“Prop del cos”, es va plantejar com un tema prou ampli com per a incloure textos des de diverses estratègies, formats i posicions. Al cap i a la fi, parlar de cossos és sempre parlar del vulnerable, de fragilitat i potència, d’agenciament i interdependència. És parlar d’intimitat amb les idees, de tot el que es desborda de la teoria, se situa i es posiciona des del que poden i des dels llocs que ocupen els cossos. És parlar de col·lapsar distàncies entre les paraules i les coses.

Vaig convidar a Jorge Díaz, científic feminista i queer xilè; a Hector Acuña, una investigadora i artista migrant i travesti vivint a Barcelona; a Lia Garcia, una poeta i activista trans de Mexic; a Ania Nowak, artista i coreògrafa entre Berlin i Polònia, que investiga sobre les tecnologies de l’amor; a Ikram Bouloum, una DJ de Barcelona que investiga i practica des de la interseccionalitat a través de la música. Des de localitzacions i estratègies allunyades les unes de les altres, compartíem durant un mes, un espai d’escriptura des del qual pensar i sentir.

Amb aquest equip, la intenció era navegar les narratives sobre el cos, la pell, el contacte i els afectes, l’afecte i la ràbia de saber-se cos, ocupant llocs més o menys privilegiats en funció de raça, identitat sexual, patrimoni econòmic o cultural, productivitat.

En menys d’un mes, el cos ha passat a estar en el centre del polític, de la sospita i del control. Alhora, en aquestes dues últimes setmanes, mai havíem estat tan lluny d’altres cossos, de la possibilitat d’abraçar-los, de tocar. No poder abraçar per decret.

La intenció era parlar del cos, però no d’aquesta manera.

Encara que tal vegada sigui justament això el que fa reverberar aquests textos, precisament la impossibilitat de normalitat en aquests moments i la solapació de temps mentre tot es deté.

Jorge Díaz va parlar de laboratoris i hegemonia en els discursos científics, d’infàncies fora de les expectatives del gènere assignat, de colonització també en la recerca científica. Prioritats, paraules i fórmules definint i jerarquitzant el biològic, el material i immaterial. Qui nomena i posa paraules a les coses, ja sabem qui continua sent en la seva majoria i des de quins llocs s’anuncia la presumpta objectivitat de les ciències.

Hector Acuña va escriure sobre cossos migrants circulant per ciutats europees, de cruising i trobades, del travesti com a fugida-rebuig al control i la norma, de lluita calçant talons, coneixements adornats amb ploma i pedreria.

Ania Nowak va transcriure una performance i va compartir el registre en vídeo d’aquesta. Coreografia i gest, paraules i repeticions. També va aparèixer la impossibilitat de traduir de l’anglès la paraula fuck en tota la seva ambivalència.

Lia Garcia va obrir portes i finestres, cap a l’íntim com a polític, els tremolors, abraçades i llàgrimes com a sabers, teoria en el cos. Ressonant en text aquest reclam des d’un present radical, de l’aquí i ara, la presència com a pura rebel·lió: ”aquí està la resistència trans.” Això que hem cridat en tantes manis pels carrers de diferents ciutats.

La darrera col·laboració, a la meitat de la desesperació ja no és text: és música, ritme, so. L’orgànic passa a ser vibració: Ikram ha col·laborat aquest mes de març amb una playlist de música que ha titulat ”la meva fantasia és ser cos-poesia en les veus de les altres”.

Tots aquests textos i propostes que han anat apareixent durant el mes de març, es tornen alhora, nostàlgia i possibilitat.

Replantejar i situar els discursos científics, per a no oblidar, que res és objectiu, ni ocorre fora de la lògica capitalista, patriarcal i colonial.

Pensar el cruising, la trobada sexual pactada com a esquerda des d’on materialitzar el desig. Sobre contagis, estigma i estratègies de supervivència, cabria recordar la narrativa al voltant del VIH i la resistència marica.

Donar valor a les paraules i gestos, repetir les vegades que sigui necessari per a entendre que identitat, sexe i desig, no va anar mai un trident fix ni estable. La importància de les paraules per a instituir subjectes polítics, anunciar cossos i desitjos.

Recordar que cap lluita serà justa si no s’inclouen els afectes i el treball emocional. Cap batalla es guanyarà sense nosaltres, les altres i les que encara no han estat nomenades, sense les que encara estan per arribar.
Res d’això sense la possibilitat de gaudi, de música, des-connexió i ball, trobada.

Al cap i a la fi, vivim temps de canvi, incertesa i angoixa. Però potser no ha estat així per a molta gent durant molt de temps?

Aquests dies ressona també alguna cosa que va escriure Jorge Díaz en el seu mur de Facebook:
”Penso que el món ja s’ha acabat moltes vegades, per a moltes persones, des de diferents temps. Cadascun incuba la seva petita apocalipsi.”