close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 març 2020
Tema del Mes: Prop del cos
Exilis microscòpics

Sóc biólogx, activista d’un col·lectiu de dissidència sexual xilè i he treballat durant més de 8 anys en una facultat de medicina que està connectada a un hospital públic i a un sector de laboratoris de recerca. En aquest lloc m’he dedicat a estudiar els mecanismes cel·lulars i moleculars pels quals les cèl·lules canceroses emigren del seu nínxol primari, disseminant-me en un fi procés cap a altres espais on proliferen i promouen el creixement. Estudiant pas a pas què és el que et pot matar en un mes o en deu anys, quines situacions s’alteren o quins mecanismes es descontrolen des del punt de vista de la biologia cel·lular i molecular en diferents tipus de càncers. En aquest laboratori he d’obligatòriament discutir els experiments biomèdics que realitzo amb homes heterosexuals, molts d’ells provinents d’Europa o els Estats Units, que són els que dominen els càrrecs importants de la ciència a Xile . A manera d’un relat situat, vull compartir algunes experiències a través de fragments que recullo en aquest text. Escriure, com diuen les feministes, m’ha permès sobreviure en aquests espais on l’home blanc i heterosexual té tota la visibilitat i poder. Aquests paraules que escric són una manera de fer el meu exili sexual en un context on el androcentrisme és la llei.

***

ESTACIÓ METRO HOSPITALES

Un home dorm sobre un matalàs brut i pudent, quan desperta llegeix llibres de literatura clàssica a la intempèrie, res el mou durant el dia sencer. Dorm, llegeix i torna a dormir. A vegades un altre home li porta una caixa de vi i beuen junts sobre el matalàs. No sé com ho fa en les èpoques fredes de l’any. Enfront de l’home del matalàs una dona beneeix a les persones que surten de l’hospital i que no han pogut ser ateses. Davant les seves malalties, no els queda més que acceptar que aquesta dona evangèlica posi les seves mans sobre els seus òrgans i comenci una oració en un llenguatge estrany. Demana al senyor jehová que sani a aquests els seus fills caiguts en desgràcia. Penso que el seu déu és injust, despietat diria. Sobre el carrer i a la sortida de l’estació de metro que connecta amb la facultat, venen deliciosos pans i dolços colombians i peruans, també arepas, sushi i xocolates. Les dones que venen herbes medicinals proliferen per aquest mateix corriol encara que tenen cada vegada menys espai perquè s’està construint un megaedifici que, amb violència, farà fora a tots els ambulants. Uns petits llocs venen roba per a bebès prematurs, pintes, roba interior, colònia anglesa i pijames de totes talles i colors per als quals van haver de quedar-se per força internats. Les famílies tenen rostres tristos en sortir de l’hospital, porten als seus sers estimats en cadires de rodes improvisades per l’estret carrer. Els professors, autoritats i alguns alumnes de la facultat de medicina que es troba al costat de l’hospital, passen rabents en les seves actuacions buscant un estacionament a l’interior de la facultat, gairebé no experimenten el carrer. No van poder canviar el nom de l’estació de metro Hospitales al de la primera dona mèdica de Xile, Eloísa Díaz, qui va estudiar aquí mateix i que en aquests temps de feminisme és considerada, amb tota justícia, una ídola. En canvi, van construir una diminuta placeta amb el rostre de la dona que havia d’estudiar darrera d’un paravent a la sales de classes. Mai oblidaré que el dia que es va inaugurar el Costanera center, el mall més gran de sudamérica, una persona va morir de fred fora de l’hospital. Potser era un home com el del matalàs, en aquest mateix carrer Professor Zañartu, sortida campus nord de la Facultat de Medicina de la Universitat de Xile.

***

IMATGES RESIDUALS

Sempre que miro aquestes cèl·lules, els dies que vaig al microscopi al matí, penso què podrien dir-me aquestes imatges sobre el món social, sobre lxs desobedients, sobre lxs que no tenen lloc. És que estic una mica boja perquè el que hauria de pensar és que les proteïnes s’activin en els espais que han d’activar-se, que els estímuls inflamatoris haurien de promoure major quantitat d’adhesions focals que són els punts pels quals les cèl·lules s’uneixen les unes amb les altres i, també, amb les matrius extracelul·lars que les circumden. No deixo de pensar què més em podrien dir, quina altra informació hi ha en aquestes estètiques biològiques que no siguin només una co-localització de dues proteïnes i un indici d’una major capacitat migratòria. Penso que aquestes xarxes de cèl·lules amb tincions específiques són una mica més que això. Que aquest univers microscòpic, molecular hem d’aprendre a llegir-lo d’una altra manera també perquè no sols sigui un número o un gràfic dins d’un article en anglès que només llegiran un parell de científics a Europa o els Estats Units. Que moltes d’aquestes imatges són descartades per no respondre a les hipòtesis de les nostres recerques, que algunes cèl·lules van sobre-crèixer o es van tornar anàrquiques i són ocultades del règim de la visualitat dominant, són rebutjades, sembla que mai van existir. L’escriptura de la ciència es basa en l’èxit, en els experiments que van resultar. Quan miro aquestes imatges, penso també en els cossos descartats i eliminats de la visibilitat per no respondre a la “normalitat” de la hipòtesi de l’heterosexualitat obligatòria. Penso que hem sabut viure del fracàs i que hem de documentar les falles i que la ciència feminista hauria de donar cabuda a totes aquestes imatges residuals per a construir una altra manera de produir coneixement.

 

Figura1: Aquesta imatge és una de vàries que pertanyen a captures de diferents assajos biològics presos amb el microscopi confocal C2/C2si PLUS a la Facultat de Medicina de la Universitat de Xile. Aquest equip posseeix un sistema que empra miralls d’alta precisió, permetent un alt contrast de la imatge confocal en alta qualitat. Aquesta imatge no serveix per a la publicació d’un article científic, és una imatge residual que va ser exclosa perquè les cèl·lules estan sobrecrescudes i, en general, es necessiten cèl·lules espaiades i en menor quantitat per a demostrar un fenomen. Es mostra el citoesquelet en vermell, les adhesions focals en verd i el nucli de les cèl·lules en blau.

***

LA COLONITZACIÓ DELS BACTERIS

Els bacteris causen infeccions, però gairebé mai càncer perquè aquesta malaltia s’ocasiona per altres factors, com la càrrega genètica o els efectes del medi ambient. El càncer com el coneixíem fins ara no era una malaltia contagiosa. Però això ha anat canviant. Se sap que hi ha un bacteri, helicobacter pylori, que es troba en l’estómac de moltes persones i que amb els efectes de la seva infecció pot causar càncer. Aquest bacteri es pot adquirir per via oral o en altres casos pot activar-se en l’estómac, perquè els bacteris a vegades dormen llargues temporades fins que alguna cosa les desperta i comencen a créixer sense parar. Són com la memòria política d’un país: tenen latències i sobresalts. El càncer gàstric és una malaltia que a Xile està creixent de manera molt ràpida i pel mateix s’està estudiant cada dia més. En el meu laboratori hi ha diverses persones investigant els efectes d’aquest bacteri sobre cultius de cèl·lules gàstriques, dedicant molt temps i entusiasme. Una de les poblacions que s’ha vist més afectada és la indígena, particularment la maputxe, en la qual aquest bacteri és tan agressiva que arrasa amb la vida de moltes persones de manera ràpida i dolorosa. L’altre dia en un seminari de biomedicina vaig preguntar per què ocorria això i em van respondre que era perquè els maputxe que també havien tingut aquest bacteri, però en una altra variant, havien aconseguit “co-evolucionar” amb ella, l’havien incorporat i vivien tranquils, però que el bacteri d’origen “caucàsic” (així ho van expressar) sobre l’estómac dels maputxe era molt més agressiva perquè arribava a un lloc que al no conèixer causava efectes molt profunds i nocius. -Segueix la colonització! – li vaig dir a l’investigador, ell va riure, crec que no va entendre el que vaig dir perquè la paraula “colonització” no és una que s’ocupi en el vocabulari científic. No es pensa els efectes colonització en la ciència perquè la majoria dels científics en càrrecs importants a Xile són estrangers, però no migrants, això és, que vénen del primer món. Els bacteris “caucàsics” continuen matant a totes les comunitats indígenes de manera silenciosa i dolorosa. Carabiners xilens també estan matant als maputxe amb bales que disparen impunement. Va morir Camilo Catrillanca, jove dirigent maputxe que es movia per la seva terra en el sud del país, amb una bala colonitzadora que va travessar el seu cap. Li va disparar un policia xilè, un paco. Havien acusat a Camilo de lladre, la justícia va demostrar que no era cert, un altre muntatge més d’aquests governs racistes que ens dominen. Els bacteris caucàsics i la policia xilena continuen matant a les comunitats maputxe. La colonització mai acaba. La colonització no ha acabat.

***

EL DAVANTAL DE LABORATORI

Sóc una biòloga molecular que es nega a l’ús del davantal de laboratori, avorreixo la seva estètica, el seu blanc hospitalari, la seva ascètica presència, la seva uniformadora finalitat, la seva capacitat preventiva, el seu estatus científic i el seu obligatori ús. La diferència sexual en una pinça, en un plec, en un nombre de botons. Hi ha aquí una serialidad que m’asfixia, una higiene que rebuig i una grandària faig una mitjana de que no s’ajusta a nostres cuerpas. Les vestimentes són tecnologies semiòtiques que són aquí per a modelar relacions, formes de parla i de pensament. El davantal blanc no és ingenu, és una peça carregada d’ideologia. Recordo que de petit posava l’armilla sobre la xaqueta beix i sentia que portava un vestit. Escric en la memòria de tots aquells nens estranys que com jo van començar els seus centellejos travestís en els primers dies de classe alterant mínimament la dinàmica de la diferència sexual i de classe que es troba en els uniformes escolars. Escric per aquells nens proletaris que posaven les seves armilles blau marí damunt la xaqueta beix i així lluíem els nostres primers vestits exposats socialment, només així aquells altres vestits que utilitzàvem en secret a les nostres cases podien sortir a la llum. Petites subversions travestís del nen afeminat que vaig ser. Almenys podia evadir la seva obligació o reinventar el seu ús. Necessito pensar un davantal de laboratori que m’acomodi, perquè cada dia és més obligatori per la regles de la ciència utilitzar-lo.

***

LIVING A FEMINIST SCIENTIST LIFE

Sara Ahmed parla de viure una vida feminista i jo penso el que significa viure una vida científica sent feminista. Significa preocupar-te pels gallimarsots negres enmig d’un gel, suportar una companya que crida perquè algú va deixar oberta un segon la microcentrífuga , no parlar en metàfores, suportar la competència i el silenci de persones que podrien ajudar-te però no ho fan, córrer el límit fins al punt que la corda sembla que es trenca amb els teus comentaris, preguntes i escrits sobre el feminisme i el androcentrisme present. Vés amb compte amb el que dius. Quan tot és molt ordenat, sempre està molt prop del conservador. Posar bibliografies a un document amb un nou programa que troba referències en un segon i no trobar mai noms llatinoamericans en les bibliografies, acabar unes figures, agregar una molècula inflamatòria a unes cèl·lules del sistema nerviós i esperar 48 hores fins al moment en què trenques els teixits i les seves molècules neden i suren en el mitjà alcalí on faràs l’experiment. Saber que vius amb homofòbics, que potser mai ho podran dir, que no és una paraula que hagi de dir-se. I continuar quantificant, posar estadístiques, armar una altra figura, que calci la línia, el temps passa. Llegir una entrevista a Donna Haraway, biòloga feminista nord-americana i sentir el pes del privilegi de construir una història de la ciència en una ciutat amb platges on dones lesbianes es casen amb homosexuals i juntes fan de casa seva un lloc d’experimentació per a la metàfora. El privilegi heterosexual de la ciència local significa l’èxit de parelles heterosexuals que fan del seu laboratori una extensió de la seva casa. La recerca científica feta per a caps curiosos però per a cors desafectats. M’encanten els desafiaments, pensar els experiments, buscar noves solucions a problemes moleculars, trobar un millor control dels experiments per a entendre els canvis producte de l’ús de certes drogues. Col·laborar, treballar amb unes altres, mirar el microscopi que són com els meus ulls que miren galàxies en colors forts i barrocs i somiar per un moment que estic en un club transformista cel·lular on les molècules són cantants i les seves estructures de locomoció els accessoris que tota drag queen necessita. Armar esquemes moleculars que semblen puzles per a explicar les rutes moleculars que estudies. Buscar la millor manera de com presentar els meus resultats i recordar les nines russes, aquestes figures que es posen l’una sobre l’altra i sorprendre’m que entri més petita més fascinants són. La biologia és un treball d’escales i de qüestionament d’aquestes escales. La bellesa de les nines russes no està a ordenar-les sinó que la bellesa està en el procés d’assemblar-les i desencadellar-les. Sentir-se privilegiat per ser un proletari il·lustrat en un país on l’educació és un negoci que mai involucra a la gent més precària.
Em poso dues arracades, però no em pinto els ulls per a anar al laboratori.

Jorge Díaz. Biòleg, escriptor i activista de dissidència sexual (CUDS). Doctor en Bioquímica de la Universidad de Chile, actualment desenvolupa una investigació post-doctoral en l’àrea de la neurociència a la Facultat de Medicina de la Universidad de Chile. Recentment va publicar una recerca trans-disciplinar amb la fotògrafa Paz Errázuriz titulada “Ojos que no ven”. Treballa en projectes col·laboratius i en tallers d’art, feminisme i escriptura, tractant de creuar gèneres i disciplines.

Media Partners:

close