PSJM. “Spanische Malerei”

El col·lectiu PSJM sempre ha afrontat els seus projectes des de la pràctica crítica de l’art. PSJM és un equip artístic format per Pablo San José (Mieres, 1969) i Cynthia Viera (Las Palmas, 1973) que opera des de Berlín. Es comporta com una marca comercial que planteja qüestions sobre l’obra d’art davant el mercat, la comunicació amb el consumidor o la funció com a qualitat artística, fent ús dels recursos comunicatius del capitalisme espectacular per posar de rellevància les paradoxes que produeixen el seu caòtic desenvolupament.

Ara, després de més de deu anys treballant junts, han desenvolupat el projecte “Spanische Malerei” (Pintura espanyola). Amb aquesta sèrie de pintura (possiblement lloc comú al qual tot artista acaba tornant) que s’acaba de mostrar a la Galería Blanca Soto de Madrid, el col·lectiu genera un veritable retrat social pictòric encriptat, entenent la pintura com a mitjà i no com a fi propi o tautològic de l’art. A simple vista, en aquestes peces un poden “identificar” gràfics i estadístiques que portats al llenç podrien conformar una mena de “geometria estadística formal”. L’anomenada pel mateix equip d’artistes “geometria social”, aquesta que ja van emprar en la sèrie American Colors, que ara s’exhibeix al Centre Cultural Pelaires dins del projecte “High Society”, comissariat per Fernando Gómez de la Cuesta a Palma de Mallorca.

Aquesta mirada freda a l’estadística de la desigualtat contrasta amb el refinament i l’acabat pràcticament industrial (però fingit) de les peces pictòriques de l’exposició. Fins i tot aquesta idea de precarietat de la pintura teixeix una xarxa que directament s’incrusta en la realitat de la quotidianitat; l’artista d’ara, més per obligació que per decisió, està redireccionant seu treball vers allò manual i vers l’auto-produït.

Peces com “Manifestaciones en España, 2003-12” o “Deuda pública en España, 2002-12” fan referència directa a la indignació. S’ha teoritzat molt a favor i en contra de qualsevol estetització dels moviments del 15 M, però després de la distància que dóna el temps per pensar millor els esdeveniments, podem dir que un grup d’artistes ha generat teixit al voltant dels temes d’actualitat, probablement els únics sobre els quals s’hauria de parlar a través de l’art.

Potser l’art no valgui per res, però almenys estem obligats a mantenir-nos en guàrdia. PSJM ho fa, segueixen a primera línia de conflicte, o abocats a l’abisme de la realitat, en aquest exercici de reflexió madura que no obstant això porta les coses al límit. A més aconsegueixen sorprendre amb la rotunditat d’una obra altament inquietant. PSJM fiquen el dit a la nafra, i un cop més, exerceixen de franctiradors, amb una precisió exquisida que convida a reflexionar, com Bourriaud, a la pregunta: Què poden els artistes, a què poden accedir, fins on poden anar en la transformació del món i l’evolució del seu paper sense abandonar el seu estatus d’artistes? Sense donar respostes, plantegen estratègies per dilucidar aquestes qüestions, obrint la porta de noves realitats, tant crítiques com representatives.