Malestars temporals

“Harlan desitjava dir: Dona, a l’Eternitat no existeix la diversió. Treballem! Treballem per analitzar tots els detalls del Temps des del principi de l´Eternitat fins que la Terra quedi buida de vida humana. Intentem esgotar les infinites possibilitats de ‘tot el que va poder ser’, per escollir un ‘hauria pogut ser’ millor que la Realitat actual, i llavors decidim en quin lloc del Temps cal fer un petit canvi per convertir el ‘és’ en el ‘ podria ser’ desitjat. I llavors tenim un nou ‘és’ i ens posem a buscar un altre ‘hauria pogut ser’ i de nou repetim el cicle, sempre igual des dels temps en què Wikkor Mallansohn va descobrir el Camp Temporal, allà al 24è, de manera que va ser possible començar l’Eternitat al 27è (…)” ^[1]Asimov, Isaac, La fi de l’Eternitat (1955), Alzira: Edicions Bromera, 2022

Amb aquest fragment de El fin de la Eternidad posem punt i final a aquesta edició que vam voler titular “Malestars Temporals”, on s’han intentat obrir precisament altres “podria ser” en relació amb els cronòmetres que hi ha a les nostres vides actuals.

És simptomàtic que no calgui explicar què entenem per malestars temporals, ja que totes les persones amb qui hem compartit el material aquestes setmanes s’han apropiat d’aquest enunciat amb la seva pròpia experiència.

A través de les veus de Lauradedíaz, Enric Puig Punyet i l’Institut del Temps Suspès, a més d’aportacions de Blanca Callén que des de l’inici van encendre la flama d’aquesta edició, aquests Malestars Temporals han procurat col·lectivitzar, de nou, una problemàtica antiga que s’accentua avui amb la mediació tecnològica i per a la qual caldria trobar solucions reals: el temps humà no és equiparable al temps maquínic; el temps de vida no pot coincidir amb el temps laboral.

I aquí no es tracta d’apel·lar al ludisme, com tampoc de pensar la mediació tecnològica de forma celebratòria. Es tracta d’observar-nos al món i pensar de quines maneres podríem subvertir determinades condicions establertes, tot i saber-nos en un sistema salvatge i fagocitador. Així, i en relació amb el temps, totes les aportacions d’aquest mes són espais d’obertura experimental i les còmplices  que les proposen exploren vies d’anàlisi i/o dissidència temporal amb la finalitat de reconèixer-ne temporalitats individuals i/o col·lectives altres. ^[2]La formulació remet a Foucault i als seus “espais altres”, que seguint una construcció deliberadament estranya, també en francès, permeten entendre que es troben fora d’allò … Continue reading Un acte de generositat per combatre, potser, temors que ja va saber anticipar Arendt:

“El perill de la futura automatització rau menys en la tan deplorada mecanització i artificialització de la vida natural, que en el fet que tota la productivitat humana, malgrat la seva artificialitat, quedés absorbida en un procés de vida enormement intensificat i seguís de manera automàtica, sense dolor ni esforç, el seu sempre repetit cicle natural. El ritme de les màquines ampliaria i intensificaria el ritme natural de la vida, però no canviaria, sinó que faria més mortal, el principal caràcter de la vida respecte al món, que és desgastar la «durabilitat»” ^[3]Arendt, Hannah, La condició humana (1958), Barcelona: Edicions 62, 2023.

Aleshores ens preguntem: No haurien de ser els cossos treballadors els que determinin quan i quant poden treballar o quant marge tenen abans d’iniciar la jornada? Quantes flors es poden comptar pel camí? Quantes esteles d’avioneta es marquen al cel, simplement atenent aquest espai que implica també certa casualitat?

Reivindiquem, doncs, ocupar-nos del temps, per alliberar-nos d’una crononormativitat que altres van saber anomenar abans. I com Harlan, el protagonista del clàssic d’Asimov, que es dedicava a treballar per, en i amb el temps, les aquí presents també estem atrapades en la seva anàlisi i en la recerca de temporalitats que possibilitin viure millor. Perquè pensar l’experiència del temps sovint comporta alentir, i és, per tant, una manera d’aturar-lo. I potser aquesta sigui la primera veritable sobirania temporal que aconseguim assolir.

REFERÈNCIES

• Arendt, Hannah, La condición humana (1958), Buenos Aires: Paidós, 2009 / Arendt, Hannah, La condició humana (1958), Barcelona: Edicions 62, 2023
• Asimov, Isaac, El fin de la Eternidad (1955), Madrid: DeBolsillo, 2004 / Asimov, Isaac, La fi de l’Eternitat (1955), Alzira: Edicions Bromera, 2022
• Foucault, Michel, Des espaces autres. Héterotopies. Conferència, 1967. Versió digital  [Consultada per últim cop el 15 de setembre de 2024]
• Freeman, Elizabeth, Time Binds: Queer Temporalities, Queer Histories, Durham/Londres: Duke University Press, 2010.

[Imatge destacada: Unease Beach, Sofía Chaves Hernandez. Instal·lació, 2022 (creada per al Màster Data & Design – ELISAVA)]