Quaranta anys. Sobre Materializing Six Years al Brooklyn Museum

Dos llibres. Entre ells, una exposició. Un triangle que articula el prisma des d’on mirar, des del present, el moment d’emergència de l’art conceptual. Els tres elements dirigeixen la nostra mirada a obres que avui formen part del corpus clàssic de l’art del s.XX. Condueixen la nostra atenció a noms que ens són coneguts. Situen al centre del nostre camp visual exercicis amb el llenguatge que en el seu dia van ser revolucionaris i avui integren l’abc de la creació.

L’exposició és Materializing Six Years: Lucy R. Lippard and the Emergence of Conceptual Art . Parteix de la programació de l’Elizabeth A. Sackler Center for Feminist Art, al Brooklyn Museum de Nova York, que ha estat oberta al públic des de setembre de 2012 fins a mitjans d’aquest mes de febrer. Els llibres als quals em refereixo són el catàleg de la mostra i la primera gran monografia dedicada a l’art conceptual: el llibre que la crítica i comissària Lucy R. Lippard va escriure l’any 1973, Sis Anys. La desmaterialització de l’objecte artístic.

Sis anys es rep en el seu moment com una publicació poc corrent. Un llibre a càrrec d’una dona jove, editat a principis d’una dècada convulsa per a Nova York, ciutat agitada per les protestes contra Vietnam, l’emergència del feminisme i els reclams que des de fa ja gairebé una dècada ve fent el moviment pels drets civils . La intenció del text és mostrar la varietat de registres que encaixaven sota l’etiqueta d’art desmaterialitzat, tal com Lippard el defineix a l’article que publica a “Art International” l’any 1968, junt amb John Chandler, La desmaterialització de l’art. En conseqüència amb la pluralitat formal característica d’aquest art, Lippard opta per esquivar el format monogràfic antològic clàssic i en comptes d’això, recopilar en una publicació notes, documents i mencions d’obres, exposicions i esdeveniments vinculats a aquesta forma d’art. Perquè no és possible aïllar una característica definitòria comuna a tots, tampoc es pot pensar la teorització del moviment com l’escriptura d’un assaig seguint una sola línia d’anàlisi. Un extens àlbum de retalls, del qual l’autora mateixa afirma no esperar que ningú llegeixi de principi a fi.

El catàleg de la mostra conviu bé amb els altres dos elements. Amb assajos de la comissària, Catherine Morris, de Vicente Bonin i Julia Bryan-Wilson, contextualitza la mostra en el moment històric al que fa referència, al mateix temps que es pregunta per la seva rellevància en el present. L’anàlisi de Bonin sobre la relació de Lippard amb l’escriptura apel·la tant a Sis anys i la desmaterialització de l’objecte d’art, com al conjunt de textos que serveixen de document de la transformació que pateix el pensament d’aquesta crítica nord-americana a la dècada dels setanta. Per exemple, la seva migració des de l’activisme d’esquerres vers l’abric de les pràctiques feministes. D’altra banda, Bryan-Wilson rescata una de les preguntes originals del feminisme dels setanta, la que qüestiona el lloc de la dona dins les institucions de l’art: en el seu assaig ens recorda que, en els seus inicis, per a Lippard allò conceptual forma part d’una emergent xarxa alternativa de la qual s’espera que re-configuri el món de l’art.

A finals de la dècada dels seixanta, i en sintonia amb l’obra dels conceptuals, Lippard empra el treball amb text com a precepte per al comissariat de les seves mostres. Per a la seva sèrie de mostres de números, per exemple, envia instruccions escrites als artistes seleccionats per tal de guiar la producció de les obres. Però aquestes no són pràctiques exclusives seves. El galerista Seth Siegelaub també comissaria diverses exposicions a revistes a finals dels seixanta, incloent-hi artistes del cercle dels conceptuals. El llibre Sis anys. La desmaterialització de l’objecte artístic ha estat vist pel públic i l’autora com una exposició sobre el paper. Avui el Brooklyn Museum es fa càrrec d’aquesta tasca pendent per a la història de l’art: obeir les pautes escrites de Lippard i prendre el llibre com a paradigma per articular una exposició.

El resultat d’aquest experiment ha estat una mostra composta per gran part de les obres que en el seu dia porten el pes d’estar donant cos a una revolució en el llenguatge artístic. Amb més de cent setanta objectes en representació del treball d’uns noranta artistes, aquesta exposició ensenya al públic què es considera art conceptual precisament al moment de la seva aparició. Peces primerenques de Sol Lewitt, Daniel Buren o Joseph Kosuth, documents portats per Lippard sobre Tucumán Arde (1968) del seu viatge a l’Argentina, la Following Piece de De Maria (1969), la sèrie de postals I Got Up d’On Kawara (1969), o el Cremation Project de Baldessari (1970) són només alguns exemples. Com deia abans, aquestes són totes ja clàssics. Moltes ja les havíem vist. En principi aquesta mostra no ha de ser diferent a qualsevol antològica historicista d’un moviment del que ens separa ja gairebé mig segle. No obstant això, si bé les peces ens diverteixen al reconeixement de l’origen del nostre llenguatge actual, en estar lligada a un llibre, l’exposició en sí si que és un gest absolutament pertinent.

La relació entre la tasca de l’escriptor i la del comissari ocupa el centre del debat de l’exposició com a mitjà des de fa temps. Els llibres i les mostres s’atrauen perquè sembla que, d’alguna manera, es complementen. Aquest tampoc és un debat nou. En els seixanta és també quan es comença a pensar el comissariat com a pràctica crítica de manera explícita. Avui la seguim pensant així, però ja fora de la novetat de la pregunta. Recentment diversos centres han parlat en veu alta sobre la possibilitat d’agermanar mostres amb textos, d’escriure’ls alhora, o de pensar-los un a través de l’altre. Trobem per exemple, el treball de comissaris com Tirdad Zolghadr, a mig camí entre el comissariat i l’escriptura, o a Espanya, Contarlo sin saber cómo, un treball del comissari Martí Manen per al Centro de Arte Dos de Mayo de Móstoles. En aquest cas, l’exposició arriba al món al costat d’una novel·la homònima. Si bé ambdues són autònomes, el seu escriptor les s’articula sobre un conjunt d’elements comuns. L’experiència, quan són vistes les dues, ens obre a una altra dimensió. Una relació semblant és la que es dóna entre el llibre de Lippard i la mostra dissenyada prenent-lo com a model.

A finals dels seixanta, Lippard comença a prendre’s seriosament com a escriptora. En el seu intent per conciliar l’art conceptual amb el pensament feminista, aleshores tinguts per incompatibles per l’acadèmia, la crítica i els artistes, s’aproxima al treball sobre el text que està duent a terme el feminisme francès. Aquesta postura no només influeix la seva escriptura (crítica i de ficció), sinó que es reflecteix en el seu treball com a comissària. A partir de llavors els seus discursos curatorials són fragmentats i fins a cert grau, subjectius. La presa de distància amb el model de l’exposició individual d’artistes homes relativament consagrats muta cap a mostres corals d’obres produïdes per dones, moltes vegades no representades en el circuit institucional. L’exposició que veiem avui a Brooklyn obeeix aquest gest conciliatori de perseguir amb l’escriptura un mapa subjectiu i fragmentat que descrigui el moment d’emergència de l’art conceptual.

Com diu al catàleg de l’exposició la seva comissària Catherine Morris, des del principi l’art desmaterialitzat es presenta al públic com una cosa sense gravetat formal, afavorint sempre la simultaneïtat de construccions en principi no relacionades i sense punts en comú. És a dir, des del principi, en els discursos sobre la producció, la crítica i el comissariat d’aquest tipus d’art, prima la convivència d’elements compatibles en la seva diferència, enfront de la unitat i el consens formal que caracteritza, per exemple, els sub-textos de l’expressionisme abstracte de la dècada anterior.

L’any 1973 es publica un llibre que vol mostrar al públic quin aspecte té un art nou d’esperit revolucionari. Avui s’agafen aquestes obres, aleshores ja representatives, i es planten a la galeria d’un museu. Des de poc després del seu naixement, el conceptual sucumbeix al poder de la institució i del mercat de l’art, de manera que aquesta exposició no mata res que no estigués mort. Com qualsevol altra mostra d’un moviment històric, ens porta objectes del passat per escriure una determinada història d’aquest. Però el que sens dubte és cert és que no només ens recorda els orígens de l’idioma que parlem ara, sinó que explica també part de la història del que ara ens sembla un gest corrent: que els discursos dels comissaris neixin en alguns casos de l’affaire entre els llibres i les exposicions.