Què voldria poder dir si avui fos 31 de desembre de 2014

Aquest text fa una mirada ràpida al context català i artístic del 2014. L’objectiu és anotar alguns fets (d’entre molts) que m’agradaria poder dir que han passat l’any 2014.

D’entrada voldria començar dient que l’any, en general, acaba bé. Que encara que semblava que continuaria igual allò que al 2013 havíem detectat com a símptoma d’uns processos polítics desesperançadors, al llarg dels mesos s’han anomenat els problemes i s’han començat a canviar certes dinàmiques que només feien que contribuir a la precarització d’una societat que tocava fons.

M’agradaria molt també poder dir que finalment les fronteres han perdut protagonisme i ha guanyat força la idea de comunitat, o que ens hem oblidat de banderes i ens hem centrat en les persones. A més, que aquest any tothom ha cobrat per la feina que ha fet.

Seria agradable poder celebrar que els centres d’art han deixat de ser una joguina de polítics per començar a funcionar com a punt de trobada entre persones de diferents àmbits i col·locar-se en una posició sana, sostenible i més estable, també en aquells punts geogràfics allunyats de les metròpolis.
Si avui fos 31 de desembre de 2014 m’agradaria poder dir també que el Santa Mònica ha sabut fer-se un rentat de cara i una neteja d’estómac, i que ara no només té un rostre bonic sinó que a més compta amb un programa d’activitats allunyat del cinisme i la frivolitat de la propaganda i obert a propostes crítiques que potencien la difusió de reflexions i coneixements.

I d’entre moltes altres coses voldria dir que m’alegro de veure com propostes que havien pres forma al marge de la institució i s’havien iniciat en anys anteriors continuen en vida, estenent-se arreu. I que algunes d’elles han aconseguit tenir per una banda més ressò, i per l’altra, un contingut interessant i heterogeni. M’alegraria poder dir que sembla encara més clar que aquest tipus d’activitats són també necessàries en un context que aparentment és tan petit com el nostre, perquè exploren altres maneres de fer i així demostren que hi ha processos alternatius als habituals, que també són possibles. Suposo que al final i en definitiva, el què m’agradaria dir quan acabi 2014 és que en general s’ha pres consciència del que és la responsabilitat política de cada individu, sigui quin sigui el lloc que aquest ocupa, deixant enrere el paternalisme d’alguns i el victimisme d’altres, amb les conseqüències que això comportaria i que, personalment, crec que no podrien ser sinó positives.