Qui dorm amb Hilma af Klint?

Resulta impactant saber que l’artista sueca Hilma af Klint (1862-1944) va escriure i va dibuixar en els seus quaderns de notes, durant la seva llarga vida com a artista, més de 25.000 pàgines amb un mateix objectiu: abordar els dubtes. Aquest fet ja la converteix en una artista excepcional. Indagar en el verb, la imatge i la percepció extrasensorial, aquest més enllà de les aparences visuals, per assolir el coneixement d’una realitat no material que dirimeix tota la seva investigació pictòrica. L’espiritualitat, la mediumnitat i la teosofia van acompanyar el seu singular itinerari a la plenitud de les avantguardes històriques de l’art.

L’exposició Hilma af Klint. Pionera de l’abstracció que ha arribat fins al Museu Picasso de Màlaga oferta conèixer, encara que parcialment, la ruta mística d’aquesta artista gairebé desconeguda que sempre va treballar amb dones perquè només elles eren capaces de recolzar-la en un camí a contracorrent d’un temps marcat pel despertar del nou cicle científic i artístic, però entestat a limitar la presència de les dones en aquest escenari. Una exposició impecable en la seva posada en escena, però castradora en el titular: ‘Pionera de l’abstracció’. Puc afirmar que en visitar la mostra es redueix al mínim l’interès per ubicar l’artista en una cursa oficial cap a la conquesta de l’abstracció, entre els consagrats protagonistes de l’avantguarda menys figurativa (Kandinsky, Mondrian o Malevich). Hilma no pertany a aquesta genealogia masculina de la història de l’art, encara que comparteix temps i contextos. La seva obra és valuosa pel seu procés i profunditat estètica, marcada per ser dona, en la seva aventura per l’espai ocult de la vida i en l’absoluta vigència de les seves obres cent anys després.

Hilma escrivia, dibuixava i pintava amb constància. Els dibuixos de naturalisme botànic li obren les portes del microcosmos. La seva extraordinària producció cal reconèixer-la com una obra única composta per més de 1.000 pintures i travada en sèries complexes i laborioses. A la suma d’observació i evocació, l’artista crea nous alfabets visuals, transcriu experiències extrasensorials, explora les iconografies hermètiques i ens magnetitza amb obres de grans dimensions on el color, la línia, les paraules o els símbols comparteixen amb l’espectador les seves indagacions sobre el món, el cosmos, els àtoms, la matèria o l’energia. És un treball en solitari, lluny del museu o el mercat, d’investigació i plaer gràfic que Hilma només interromp durant quatre anys per cuidar la seva mare vella i cega.

Després d’una formació acadèmica com a pintora de paisatges, el 1896 va iniciar les seves experiències d’escriptura automàtica que l’allunyen de la pintura tradicional, preliminars a una exploració en la realitat oculta i l’inici d’una recerca que marca vida i obra. Una de les sèries més visionària, Les pintures per al temple, les anomena obres d’’encàrrec’ i no al·ludeix, per descomptat, el món del mercat de l’art. Familiaritzada amb l’espiritisme, el 1880 la pèrdua de la seva germana la impulsa a compartir pràctiques mediúmniques, perfecciona el seu llenguatge abstracte i simbòlic com a mètode de prospecció sobre la polaritat del món modern i basant-se en les formes com a clau d’accés a un lloc on els sabers i les energies es fonen en una única realitat, alliberada i mística. Aquest era el seu repte. Potser per això va decidir que les seves obres no havien d’exposar-se fins a 20 anys després de la seva mort. Ella pintava per al futur i ara el futur ja és aquí.

Prova de la bona recepció de Hilma af Klint és l’èxit de públic, però afegiria que més encara el temps d’atenció que cada espectador dedica a les obres. Els visitants busquen la distància més curta amb la superfície pictòrica, tot un homenatge al seu saber tècnic i el desvetllar de l’ocult que anticipa la imatge. L’èxit de Hilma no és ser pionera de l’abstracció, com la historiografia moderna planteja, sinó ser capaç de crear per al futur, per a un món més atent a la visió no material de la vida. Les traces biogràfiques són determinants en la seva creativitat. La mort de la seva germana marca l’inici en l’espiritisme i la visió de l’ocult. La ceguesa de la seva mare suposa un temps de silenci visual per l’artista. La companyia de les dones amb qui comparteix sessions mediúmnicas per a la realització de dibuixos, ‘De Fem’ (les Cinc), defineix una forma de procés creatiu gens acadèmic, com ja apuntà Haizea Barcenilla aquí.

Hilma segueix sent un misteri, no en el pla de l’abstracció com a forma sinó en el llenguatge conceptual de les seves imatges, en la condició de ser dona i de regalar-nos la possibilitat de redefinir paràmetres de pensament per explicar la història de l’art i alhora les històries particulars. L’entusiasme de la comissària del projecte, Iris Müller-Westermann, sap mantenir l’espai de respecte cap a una artista tan fascinant i enigmàtica com Hilma af Klint sense caure en una classificació apriorística per a qualsevol lectura. Per això m’atreveixo a proposar nous títols que la rescatin de l’escenari legitimador de l’art oficial i ens prenguin tota veritat determinista enfront de nous dubtes més existencials i espirituals. Qui són les ‘De Fem’, companyes de Hilma af Klint? ¿Pinta amb faldilles i pujada a una escala seus grans llenços? Qui dorm amb Hilma af Klint? Aquests o altres possibles enunciats, és clar.