close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 desembre 2012
1072-11.jpg
Rafael Navarro entre l’absència de Manuel Álvarez Bravo

Anna Dot

Mèxic, 1902. Neix Manuel Álvarez Bravo, qui al llarg de la seva vida es forja una carrera com a fotògraf que acaba donant-li gran reconeixement. 40 anys més tard, a Saragossa, neix Rafael Navarro, qui es treballa també una carrera com a fotògraf. Aquesta distància en el temps no impedeix que Álvarez Bravo i Navarro arribin a conèixer-se i que, a més, els dos fotògrafs estableixin una bona relació i comparteixin obres, temps i paraules.

El 2002, amb cent anys d’edat, mor el mexicà deixant la seva dona viuda, centenars d’imatges del paisatge del seu país i les seves coses al seu estudi.

Navarro continua treballant i el 2006 publica el llibre de fotografies “En el taller de Miró”. El projecte consisteix en fotografiar el taller del pintor català un cop aquest ja no hi és. Fotografies en blanc i negre de detalls, tota mena d’objectes que es van quedar en l’espai, com a l’espera. El conjunt fa pensar en un intent de retratar, a través dels objectes, aquell que ha desaparegut i l’únic lloc on és possible anar-lo a buscar com a aquell que va ser és en el que fou el seu context. Però hi ha un fet clau: Miró i Navarro mai es conegueren. Aquest és un punt que a nivell conceptual val la pena tenir en compte, ja que no és el mateix treballar en l’espai d’algú que ha mort però que un mai va conèixer, que treballar en aquell espai i amb aquells objectes que pertanyien a un amic. I aquesta diferència es fa evident en contrastar les imatges de la sèrie “En el taller de Miró” i les del treball més recent “Presencias de una ausencia”, en la que Navarro ha fet la mateixa acció que en el projecte del taller de Miró, però endinsant-se enmig de les 4 parets que havien acollit les hores de treball d’un mestre i amic fotògraf, com va ser per a ell, Álvarez Bravo.

Una part d’aquesta última sèrie s’exposa actualment a la Galeria Kowasa, juntament amb algunes fotografies del treball sobre el taller de Miró, que no es mostren en l’espai expositiu de parets blanques de la galeria, però que es troben dins el despatx. La nova sèrie representa el salt de Navarro a la fotografia no només en color, sinó també digital. Impreses sobre paper de cotó, tenen els colors poc saturats i algunes imatges arriben gairebé al monocrom, com si d’un blanc i negre es tractés. Aquest treball es troba en concordança amb la sèrie “El taller de Miró”, no només a nivell conceptual, sinó també formal. En amdós casos coincideix la particularitat que totes les fotografies són imatges de detalls d’objectes: però si bé el fotògraf treballa mostrant-se més distant en el cas de Miró, fotografiant pinzells i altres eines per a la pintura; Navarro pren un rol més proper, en el cas d’Álvarez Bravo, realitzant fotografies que parlen més del caràcter i els interessos d’una persona, que no pas d’allò pel que va ser conegut, com el cas de Miró.

En tots dos treballs es presenta un espai ambigu, degut al fet que el què les imatges mostren no són grans plans generals d’un lloc, sinó petits fragments que el construeixen i l’omplen. L’espectador no pot fer-se una idea clara de com està distribuïda la cambra, però sí que en canvi pot tenir la sensació d’aproximar-se al fotògraf mexicà i sentir que el coneix una mica més. L’exposició comença amb una imatge molt rellevant: una nota que Álvarez Bravo devia tenir penjada per algun lloc en la que hi diu “Hay tiempo hay tiempo”. Una imatge potent per començar; per mi, la més significativa de totes. Es tracta tant sols d’una nota que el mateix Álvarez Bravo va conservar i que és revisada per Navarro. En la resta d’imatges s’hi poden veure objectes decoratius que denoten el seu apreci pels gats, llibres, algun moble, el seu jardí i eines del laboratori fotogràfic, però en cap s’hi mostra quelcom tan personal com pot ser una nota amb un missatge com aquest. I és que treballar la fotografia és treballar amb el temps i en el temps, i en alguns casos pot significar haver de dedicar tota una vida per capturar tant sols aquell instant fugaç. D’alguna manera aquesta nota recorda a aquells petits refugis que ens construïm i als que la vista acut quan cal recordar a la ment que, per sobre de tot, estem vius i que hi ha temps -tal i com fa Miranda July a la pel·lícula “Me and You and Everyone We Know” amb els tres gomets roses que té enganxats a diferents llocs-. Que Navarro ho hagi fotografiat i hagi volgut començar l’exposició així no deixa de ser significatiu, perquè en trobar-te en l’espai d’un amic que ja no tornarà a ser-hi, la ment pot necessitar refugis com aquest. D’altra banda, per a l’espectador que arriba a la sala, aquesta primera imatge pot suposar gairebé unes instruccions de com moure’s per entre les fotografies que veurà a continuació, perquè “Hay tiempo hay tiempo”.

Anna Dot va néixer un diumenge d’abril. És de Torelló i treballa entre dos móns que no pot percebre per separat: el de la producció artística i el de la reflexió sobre els contextos artístics per mitjà de l’escriptura.

Publicacions

27 desembre 2012

Rafael Navarro entre l’absència de Manuel Álvarez Bravo

31 desembre 2019

Disseny amb veu de dona

01 octubre 2018

De trobar pedres

25 setembre 2017

Silenci de fons

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)