close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

07 desembre 2015
NOCHE2.jpg
Reformes domèstiques i reformes polítiques. Una entrevista amb Uriel Fogué

Andrés Carretero

La seva significativa pràctica professional -que abasta des d’intervencions efímeres, passant per la producció de text, fins a reformes de pisos- està amb el present, tot i que projecti ficcions cap al passat i el futur per continuar desplegant el seu desig. Co-fundador del grup de recerca [Inter]sección de Filosofia i Arquitectura, i al costat d’Eva Gil i Carlos Palacios, de l’oficina d’arquitectura elii, encara és jove, però ja fa molt que va deixar d’emergir per coherència. Conversador alegre i amant de la salsa, Uriel Fogué és arquitecte i professor.

“Sometimes a collaboration, sometimes a competition”, escriu Hal Foster a The art-architecture complex (Verso, 2011). El vostre treball com arquitectes es relaciona directament amb l’art contemporani, a través de col·laboracions amb Alicia Framis o María Jerez, i una presència recurrent en la institució que us ha permès desenvolupar projectes específics en centres com el MNCARS, Matadero Madrid o Tabakalera. Aquest espai d’oportunitat dins de la cultura en general, i de la institució art en particular, implica un desplaçament en l’esfera pública que trasllada la construcció cívica a un altre fòrum. Penseu que podria configurar un punt de no retorn davant la falta d’oportunitats professionals la de disciplina?

Un cop vaig escoltar a Beatriz Colomina explicar com la pràctica arquitectònica es desplega en diversos estrats més enllà de la “construcció”, en llocs com les pràctiques docents, les publicacions, l’arquitectura efímera de pavellons i, com no, en la interacció amb l’art i els mitjans. Cadascun d’aquests espais actua com un laboratori on es problematitzen les agendes i es retroalimenten els marcs que, en un altre moment, també poden ser testats en l’edificació. Aquests espais que permeten ampliar la pràctica arquitectònica, sempre han estat aquí. Potser avui molts d’aquests laboratoris s’han desplaçat a alguns d’aquests llocs que esmentes. No obstant això, pensar una cosa així com que “l’arquitectura ha mort” deixa els espais de la construcció en mans de la tecnocràcia. Una cosa és repensar la disciplina i una altra auto-negarla de manera acomplexada.

Al taller Les paradoxes de l’arquitectura política (Tabakalera, 2015), vam rellegir el text de Jacques Rancière, Les paradoxes de l’art polític, canviant la paraula “art” per “arquitectura”. L’objectiu no era equiparar una i altra, sinó repensar la dimensió política de l’arquitectura des d’aquest plantejament. Per a Rancière, cap pràctica artística (ni arquitectònica) és política per autodefinir-se com a tal, ni per autonegarse; sinó que ho és quan produeix una alteració en “el repartiment del sensible”, és a dir, en les formes de distribució de l’experiència o en la xarxa d’agents mobilitzats. Recordo que, una vegada, en unes discussions on es tractava de determinar els límits disciplinaris de la tradició, la sociòloga Amparo Lasén ens interpel·lava a entendre l’arquitectura com una disciplina “bastarda”, com ho va ser la sociologia, des dels seus inicis. Davant l’esterilitat d’aquest debat, potser el millor sigui senzillament posar-se a treballar!

What is Home without a Mother (Madrid, 2015), la vostra última publicació, es pot entendre com un projecte textual i arquitectònic al mateix temps, que visibilitza o, per emprar el vostre idioma, descaixanegritza estratègies arquitectòniques domèstiques que provenen del món de la ficció, amb la intenció d’obrir un debat tan especulatiu com pràctic.
Hi ha dues formes d’entendre la caixa negra. D’una banda, la “caixa negra tecnològica” és aquella que va en els avions i roman invisible, excepte col·lapse. Des de la domesticitat, aquesta idea es relaciona amb els processos metabòlics de la ciutat que, en general, discorren de manera invisible quan presten un servei al terminal infraestructural-habitatge. “Obrir la caixa negra”, significa introduir en l’espai domèstic algunes d’aquestes problemàtiques que solen ser invisibles. A Insider vam disposar uns visualitzadors energètics, que canviaven de color en funció del consum elèctric, el que permetia prendre consciència d’aquest procés, fent de l’espai domèstic un escenari polític on qüestionar els propis hàbits.

D’altra banda, la “caixa negra”, per a les arts escèniques, és l’escenari: aquell dispositiu arquitectònic equipat per activar qualsevol ficció. Si comprenem el procés de descaixanegrització (tecnològica) en paral·lel al de caixanegrització (en el sentit escènic), podem entendre l’habitatge com un escenari per a testar la quotidianitat en diverses dimensions (ètiques, ecològiques, polítiques…); com un espai on virtualitzar i assajar la construcció de la pròpia subjectivitat; com una infraestructura al servei de la ficció del dia a dia.

Seguint amb WHM, assenyaleu l’espai domèstic com “un dels escenaris polítics crucials per al desenvolupament de diverses de les polèmiques de la modernitat”, prenent part en una genealogia que vincula domesticitat i política, on podem trobar a Beatriz Colomina i Andrés Jaque. Reformulant les vostres paraules: Com assajar la domesticitat a través de la ficció per posar en crisi les grans narratives disciplinàries?

Una de les grans narratives que ha dominat la modernitat és la dialèctica entre espai públic i espai domèstic, essent el primer l’espai polític genuí, mentre el segon quedava relegat com el lloc de la intimitat. No obstant això, no existeix tal discontinuïtat entre l’espai públic i el domèstic. Per exemple, per autores com Janet Wolff, la narrativa del flâneur baudelerià, aquella figura que passejava per les avingudes parisenques després de les reformes urbanes del XIX, no és més que el relat masculí de l’espai públic, perquè, com assenyala a The Invisible Flâneuse, el flâneur mai és una dona. Aquí es demostra la continuïtat política de tots dos espais: mentre l’home gaudia dels cafès i les terrasses, la dona treballava a la llar. Allò públic i allò privat, en aquest esquema, s’articulava d’acord a un model polític repro-cèntric i masclista (com es recull en tants relats, des de L’educació sentimental fins a Frankenstein). Malgrat el discurs que identifica l’espai polític amb l’àgora o el fòrum, l’espai domèstic és tan polític com l’espai públic.

Per continuar en el marc discursiu de la domesticitat en guerra [[Colomina, Beatriu. Domesticity at war, The Mit Press, Cambridge, 2007]], elii porta a terme reformes d’habitatges, entre d’altres coses per pragmatisme, ja que es tracta de l’encàrrec principal per a la generació més jove d’arquitectes, gràcies a la seva relativa accessibilitat en el context actual de crisi sistèmica. En termes polítics progressistes, hi ha l’opció reformista davant la revolucionària; en quina mesura aquest tipus d’obres, reformes de l’espai domèstic “moderades” en escala i economia, poden introduir potencialitats polítiques reformistes, o una “política de la reforma”, com l’ha definit en alguna ocasió Peio Aguirre?

Hem tingut l’oportunitat de desenvolupar alguns espais domèstics transformables. En aquests treballs l’espai domèstic és entès com una mena de “tauler de jocs” sobre el qual es despleguen certes “jugades” (domèstiques), que emergeixen a partir de la interacció del cos en l’espai. En aquest sentit, a elii ens ha interessat el treball de R. Thaler i C. Sunstein al voltant del concepte de nudge. Segons aquests autors, l’espai neutral no és més que un mite, perquè qualsevol espai compta amb una dimensió persuasiva i comunicativa que afecta la nostra forma d’habitar i de prendre decisions (“choice architecture” o “arquitectura de l’elecció”) . Per això, proposen integrar les estratègies nudge -literalment, cop de colze o empenta suau- en el disseny, afavorint determinats enrolaments polítics. Es tracta d’un concepte certament pervers, si bé és més eficaç que les instruccions que, al cap i a la fi, sempre poden ser desactivades des de la dissidència. El desafiament és fer que el projecte participi d’aquests processos de “seducció” a través dels “taulers de jocs”; deixar que s’activin certes “estratègies” que, inevitablement, hauran de ser avaluades pels habitants. Així ho hem exposat a “Unfolding the Political Capacities of Design” (What Is Cosmopolitical Design?, 2015).

La JF-Kit House és singular en la vostra producció, perquè és un espai domèstic però també un pavelló efímer. A “La casa de Mies: exhibicionisme i col·leccionisme” (2G nº48/49, 2009), Beatriz Colomina cita les paraules que Mies va emprar per defensar la radical exclusió d’una de les seves primeres obres del cànon modern que va suposar la seva exposició al MoMa: “Not enough of a statement” (No és suficient com a declaració). La vostra generació fa grans esforços per fer coses, i necessita que aquestes coses siguin, d’alguna manera, un statement. En què es diferencia la JF-Kit House de les vostres reformes domèstiques, a més de ser un enunciat clar que treballa en una lògica representativa?

El projecte sorgeix a partir d’una proposta per realitzar una exposició sobre el treball de elii al CIVA (International Center for City, Architecture & Landscape, Brussel·les), amb plànols i fotografies. Pensem que, atès que aquesta documentació ja estava disponible a la xarxa, seria més interessant emprar el pressupost per a, en lloc d’”exhibir” continguts, fer servir el museu com un laboratori. Ens va semblar interessant plantejar un exercici clàssic de l’arquitectura: imaginar una “casa del futur”. Rancière es refereix a la política com un mecanisme de ficció capaç d’imaginar un futur possible i de posar en marxa uns mitjans per construir-lo. En aquest sentit, la JF-Kit House és una ficció política: un futur possible on els habitants cobreixen els requeriments energètics dels seus habitatges mitjançant exercicis físics. Per això pensem en Jane Fonda, que és un personatge ben complex: icona sexual, Barbarella, compromesa políticament contra la guerra del Vietnam, defensora de la construcció de cossos perfectes mitjançant exercicis de work-out a casa, en el moment en el que emergeixen les controvèrsies de la sida… Si ho penses bé, les cases del futur solen estar dissenyades per experts que anticipen un futur “problemàtic”, que després és “solucionat” mitjançant un exercici arquitectònic. No obstant això, la sostenibilitat no és (només) un problema tecnològic, sinó un canvi cultural, que necessita d’un debat informat per discutir com volem (si volem) que sigui aquesta transformació. La JF-Kit House tracta de participar en aquest debat. Aquest prototip domèstic extrem permet habitar un escenari que ja està sent discutit en els debats ecològics: el Off-the-grid (la desconnexió de les xarxes). Però, en lloc de solucionar el problema, procura encarnar-lo. És això un statement? Potser, però no en el sentit representatiu; no a la manera de dir “així pensem que han de ser les coses, a veure si et queda clar”. En tot cas seria: “l’arquitectura necessita ser discutida” o “l’arquitectura pot activar certes polèmiques”. Només ens va faltar Jane Fonda per provar la casa…

M’agradaria preguntar-te per les possibilitats de l’arquitectura per a dur a terme els seus assajos des d’una perspectiva textual. Si la teva tesi doctoral (Ecologia política i economia de la visibilitat dels dispositius tecnològics d’escala urbana durant el segle XX, 2015) és una especulació teòrica, WHM podria ser una de les seves vessants pràctiques, en forma de registre tècnic per obrir la caixa negra. A Planos de [Inter]sección (Lampreave, 2011) reflexionaves sobre la metàfora textual en relació a l’arquitectura, i a Común, comunidad, comuna (Ediciones Asimétricas, 2015) empreu la vostra pròpia obra com a exemple. De quina manera es relaciona la vostra praxi escrita amb la vostra praxi material?

Per a molts autors l’arquitectura en si mateixa és una mena de text, una superfície on s’inscriu i es negocia no només la paraula, sinó també una època, unes instruccions d’ús, unes maneres d’interacció, uns discursos, unes formes polítiques… En aquest sentit, no hi hauria massa diferència entre construir i escriure, si bé cal tenir en compte que el “text arquitectònic” és sempre col·lectiu perquè mai té ni un únic autor, ni un únic intèrpret. Construir és una altra manera de participar en altres superfícies d’inscripció, d’erigir un altre tipus de textos. De la mateixa manera que projecto en equip, sovint escric en col·laboració amb d’altres persones per enriquir i discutir els temes amb profunditat. Quan escrivim sobre el nostre treball no ho fem per presentar-lo com un conjunt de casos exemplars, sinó per problematitzar-lo i armar-lo críticament. Els textos, com les obres, tenen vida pròpia. Els textos, com les obres, són espais habitables.

Andrés Carretero és arquitecte i crític. La seva pràctica abasta una concepció expandida de l'arquitectura travessada per l'art, la teoria i la política. Cofundador de ASSEMBLY - infraestructura cooperativa de producció arquitectònica.

Publicacions

07 desembre 2015

Reformes domèstiques i reformes polítiques. Una entrevista amb Uriel Fogué

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)