Repetició (I). Álvaro Barrios al Museo de Arte del Banco de la República

Álvaro Barrios és un autor prolix que, dins de la solidificada historiografia de l’art contemporani colombià, és analitzat des de tres perspectives: la d’autor proto-pop (que incorpora el seu interès per les tires còmiques en múltiples formats), la d’èmul crioll de Marcel Duchamp (a qui imita en maquillatge, de qui repeteix obres o a qui li escriu cartes), i la d’humorista tardo-modern (amb unes pintures en plantilla on repeteix l’esquema: picada d’ullet a l’historiador d’art que tots portem dins + judici contra artistes contemporanis pèssims + Tom of Finland i/o còmics de l’edat daurada). Aquesta mostra torna sobre aquests tres moments. I no n’afegeix ni un més. La resta (és a dir, les seves facetes com a gestor, curador o crític) es troben a faltar. Molt, la veritat, per fer-li un homenatge de debò. Llavors aquesta retrospectiva va quedar incompleta.

A més de la seva producció d’objectes, Barrios va ser un inquiet galerista que va administrar un espai homònim (cosa habitual en ell, l’autopromocionarse) a la ciutat de Barranquilla. Des d’allà va promoure el més interessant de l’art colombià de la seva època. Poc se sap d’això. També va estar a prop d’alguns autors del moviment literari nadaísta. Poc se sap d’això. I va intentar – i va fallar- en el vaticini de l’art de la dècada dels noranta. Poc se sap d’això. (O bé, poc més enllà dels qüestionaments que li va fer el crític José Hernán Aguilar, a l’assenyalar com un defensor tardà de “la concreció d’un moviment d’art de processual a la Colòmbia dels anys 80”.)

El que sí mostra l’exposició és un autor que ho fa millor burlant-se dels atavismes heteronormatius que plantejant teories de conspiració sobre les illes Malvines. Algú molt més sincer quan deixa de fer proselitisme -o quan no sap que ho està fent. Una persona elegant que es descompon quan li dóna per la veta llatinoamericanista. Alguna cosa estranya: en aquesta exposició li va passar el mateix que a Miguel Ángel Rojas, un altre valor de la seva generació, que després de ser curat per la mateixa curadora, va canviar d’humor. Les seves peces més recents manifesten una profunda ansietat per semblar polítiques, com si volguessin caure bé al Zeitgeist.

No hi ha un tros tan enorme entre els rotllos de tires còmiques per veure en caixes de sabates -els sponsors de Converse somreien-, els collages, els exquisits mini-paisatges lunars i l’estesa performance de Marcel Duchamp, que entre el cos general de la seva obra i la fluixa intenció post-colonial de les seves més recents obres. No és suficient el pas dels anys per aconseguir aquesta dubtosa proesa. A La Leyenda del sueño hi ha una mena de transformació dolorosa. Un pas que va del joc tranquil a la pretensió maximalista transfronterera. On es descuida el més apreciable del treball de l’artista: la seva mirada cap als petits curtcircuits que alegren la vida quan un objecte es troba amb un altre. Fi. Res més avorrit que un surrealista queixant-se en públic.