close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

28 febrer 2014
The circle walked casually
“The Circle Walked Casually” al Deutsche Bank Kunsthalle

Teobaldo Lagos


Temps d’especulació i de re-organització: la col·lecció de la Deutsche Bank Kunsthalle Berlin mostra una selecció de 132 dibuixos muntats sobre una línia sinuosa, una corba que travessa el cub blanc a l’Avinguda Unter den Linden, representant processos de pensament i els esdevenirs puntuals de cada imatge en dibuix. Amb obres de Käthe Kollwitz, Georg Baselitz, Hans Arp o el mexicà Dr Lakra, “The Circle Walked Casually” és un exercici d’exploració, un arxiu d’imatges possibles enmig del buit.

“Genealogia” és el nom d’un text poètic. El seu autor, un músic i poeta uruguaià de mitjans del segle XX: Felisberto Hernández. El seu objecte? El romanç entre una circumferència i un triangle, una fantasia moderna en la qual línies rectes -impossibles- i figures geomètriques -la determinació- que intuïtivament s’acosten, s’allunyen, s’entrecreuen i dialoguen en un relat entre film i prosa poètica. Amb el pas del temps i de les línies, tota forma adquireix lloc. El relat llavors es construeix: “En el seu conte, Hernández atribueix una vida secreta als objectes inanimats. (…) Aquesta idea d’un viatge imaginari i de la relació personal que es desenvolupa entre formes abstractes caracteritza el concepte de l’exposició, que està completament lliure de tot ordre cronològic”.

Victòria Noorthoorn, la directora del Museu d’Art Modern de Buenos Aires i membre del Global Arts Advisory Council del Deutsche Bank fa un traçat en què s’organitzen imatges mai abans reunides. L’escenògrafa Daniela Thomas i Felipe Tassara donen forma a aquesta aventura conceptual per mitjà d’un disseny que hereta una forma pròpia del teatre: un rail recorre sinuosament el cel de la sala, articulant per mitjà de fils les imatges triades a partir d’un arxiu visual aparentment infinit. Una història de la història, un recorregut per la cultura com a abstracció que esdevé en representació i joc espacial.

“Què volen les imatges de nosaltres? Cap a on ens porten? Què és el que els falta, què necessitem completar? Quins desitjos hem projectat en elles i quina forma tindran aquests desitjos quan aquests no siguin satisfets, ens imposin exigències i ens sedueixin a sentir i actuar de determinada manera?” És la cita de WJT Mitchell que el mexicà Erick Beltrán traça al llarg de un catàleg-leporello, guia de ruta i obra autònoma alhora.

I és que la investigació de Noorthoorn es tradueix a un viatge imaginari inspirat en exposicions modernes com “The First Papers of Surrealism” realitzada a Nova York el 1942, per a la qual Marcel Duchamp va estirar milers de metres de cordill i les entrellaçà com una teranyina, fent gairebé impossible el moure’s per l’espai. Segons explica el galerista i periodista Oliver Koerner von Gustorf, un altre antecedent és “la instal·lació de l’arquitecta Lina Bo Bardi per a l’exposició del Museu d’Art de Sao Paulo en la dècada de 1950. Va muntar centenars de pintures sobre cristalls enmig de l’espai il·luminat del museu, provocant la impressió que estaven suspeses a l’altura de la mirada”.

“M’atreveixo a afirmar que la línia corba que s’expandeix per l’espai és una representació fotogràfica del procés mental que és el comunicar les relacions subjacents entre les imatges”. El compondre de Noorthoorn és dispersió i contenció alhora. Com si es tractés d’un Cavall de Troia a punt de desvetllar la seva missió: l’articulació de tota força coneguda i estranya. Entreteixint una experiència de circulació en l’espai visual i concret, traça les pautes i el destí d’una tàctica al mig del quadriculat centre històric d’una ciutat construïda i reconstruïda. Aquesta és: trobar tota la llibertat possible enmig del cub blanc, muntar un carnaval gràfic i semàntic, donar espai per repensar els relats de la història de l’art a partir de noves xarxes de significat.

Teobaldo Lagos és doctorand en Història de l’Art a la UB i becari de Becas Chile-CONICYT 2013. El seu treball pot situar-se en el punt d’encreuament entre la ficció, la memòria i l’espai públic. També es pot entendre a la cruïlla entre periodisme i teoria de la cultura. El seu projecte de recerca s’ocupa d’explorar els llocs que artistes llatinoamericans contemporanis generen en la vida quotidiana.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)