close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 octubre 2020
Robar-nos el temps

Claudia Elies

A l’Edat Mitjana robar el temps era considerat un delicte perquè, tipificat dins el pecat de la usura, atemptava de ple contra els valors de l’època. Jacques Le Goff a La bolsa y la vida explica qui era l’usurer i com se’l castigava. Aquell qui cometia delicte d’usura era condemnat com qualsevol altre lladre que cometés un robatori o una rapinya. L’usurer rebia un bé aliè atorgat contra la voluntat del seu propietari, que en última instància, era Déu: «Los usureros son ladrones, pues venden tiempo que no les pertenece, y vender bien ajeno contra la voluntad del poseedor es robar».[1] A l’època medieval, la diferencia entre el dia i la nit, entre la llum i la foscor, era molt més evident i comportava, a la vegada, un marcat judici de valors sobre les activitats que es realitzaven en cada un d’aquests dos espais de temps. El robatori de temps nocturn, moment destinat al repòs, al descans, al recolliment i a l’espiritualitat, tenia una connotació encara més negativa; com diu Le Goff: «Además, como no venden otra cosa que la demora de dinero, es decir el tiempo, venden los días y las noches. Pero el día es el tiempo de la claridad y la noche el tiempo de reposo. Por lo consiguiente venden la luz y el reposo. No es pues justo que ellos tengan luz y reposo eterno».[2]

En una temporalitat tan monòtona, en la que cada dia era igual a l’anterior i l’únic que trencava el cicle repetitiu dels dies eren les escasses festivitats i celebracions anuals, apropiar-se del temps d’un altre era encara més injust. Teresa Vinyoles explica l’entusiasme amb el que eren viscudes les comptades pauses festives que s’alternaven en calendari regular de treball.[3] Contràriament al que passa ara, la temporalitat estava ben definida i separada; fins i tot les estacions de l’any eren més evidents, i les hores de sol de cada una d’elles provocaven grans diferències en la mateixa jornada laboral: amb uns dies d’estiu llargs i unes nits d’hivern que semblaven no tenir fi. En aquest món medieval, perfectament normativitzat, eren nombroses les reglamentacions ciutadanes que estipulaven la finalització de la jornada laboral amb la posta de sol i prohibien, a la vegada, el treball nocturn. El Livre des Métiers[4] parisenc especifica com només els artesans i obradors que treballessin pel rei o pel bisbe de París podien seguir treballant durant la nit.

És quan aconseguim domesticar la llum que ens apropem a la temporalitat homogènia tan indissociable del nostre present. Jonathan Crary, a 24/7, situa el que considera que és la primera imatge del treball nocturn en ‘Arkwrights Cotton Mills by Night’, pintura de Josep Wright que mostra la primera fàbrica que va obrir ininterrompudament al Regne Unit.[5] En aquesta obra, Wright pretén representar la il·luminació de la primera filatura que es va organitzar en dos torns de 12 hores. Aquest fet devia ser tan novedós i especial que sembla que Wright no sàpiga ben bé com representar-ho: el cel és ben fosc però al mig hi ha gran núvol blanc que trenca la negre nit. Sembla que aquesta llum artificial comenci a anticipar, d’alguna manera, l’erosió de les temporalitats cícliques i estacionals. El dia i la nit s’apropen. S’aniran apropant fins difuminar la línia entre temps de descans i de productivitat, entre el temps de treball i el de l’oci, entre el plaer i el repòs.

Joseph Wright, Arkwright’s Cotton Mills by Night, 1782

 

Les fotografies de la sèrie ‘Overbudget’ de Josep Fonti evoquen aquest repòs tan exhaust que sembla que a vegades visquem. Són autoretrats que mostren el moment de descans i de pausa en un viatge de més de 6.000 milles de Nova York a San Francisco. Una sèrie d’autoretrats nocturns en motels de ciutats americanes. El viatge és una mena de fugida endavant on la carretera sembla convertir-se en un refugi i on el motel encarna el repòs despersonalitzat per antonomàsia. Potser no és més que la cerca de l’evasió a la gran trampa del 24/7, de disposar de tot en tot moment. Diu Crary: «No obstante, en los países ricos del mundo, lo que alguna vez fue consumismo se ha convertido en una actividad, las veinticuatro horas, los siete días de la semana, relacionada con las técnicas de despersonalización, individualización, interacción con los dispositivos y comunicación obligatoria».[6] Sembla que enaquest món que mai s’atura continuem cercant aquest repòs en cercles, una suspensió gairebé desesperada en una societat sense pausa.

 

Si la llum artificial dilueix la temporalitat, les noves tecnologies l’estiren i la dilaten encara més. Cristina Garrido a ‘Clocking In and Out’ es fotografia cada dia durant una setmana en llevar-se i en adormir-se, explorant així les relacions de productivitat del nostre temps, del treball cognitiu i del descans. Sembla doncs que tot temps i tota acció són susceptibles a ser productives: i si ja no hi ha espai per el repòs?; I si ja no sabem trobar moments pel descans?

 

Cristina Garrido, Clocking In and Out, 2015 Font: https://cristina-garrido.com/

 

A ‘Produciendo tiempo entre otras cosas’ Iratxe Jaio y Klaas van Gorkum agafen com a punt de partida una anècdota de l’avi de Klaas, qui després de jubilar-se va demanar als seus companys de taller que li fessin un torn per tal de poder seguir fent peces de fusta. Diuen que pertanyia a una generació que considerava que el temps lliure s’havia d’invertir fent alguna cosa productiva. Tal vegada, la diferencia entre la seva i la nostra generació, on l’oci s’ha productivitzat, és en la diversa concepció del temps de lleure. Nosaltres, en canvi, pensem gaudir sense culpabilitzacions del temps d’oci; però ens trobem, a vegades, en la mateixa situació que la Cristina, fent-nos fotos i productivitzant-nos, monitoritzant-nos, fins i tot, les hores de son a través d’aplicacions.

Iratxe Jaio + Klaas van Gorkum, Produciendo tiempo entre otras cosas, 2011 Font: http://www.parallelports.org/

 

Qui sap si ens podríem plantejar robar-nos el temps a fi de bé? Com, per exemple, la web de Mario Santamaría que està operativa 23 h al dia, en comptes de 24 h. Potser l’única manera que siguem capaços d’alliberar-nos del tot gira és prendre’ns aquesta hora, és anul·lant l’accés, fent caure el servidor i obligant-nos a una pausa de 60 minuts.

 

Mario Santamaría, Also this website is Available 23 hours a day, 7 days a week, 2017 Font: http://www.twenty-three-seven.com/

Aquest robatori, contràriament al del pecat de la usura, sembla l’única manera de tornar-nos el temps de descans i de quietud. Avui en dia potser el temps més preuat és el temps d’inactivitat. Seguirem provant de cercar temps i hores dins l’espai del 24/7 de llum i connectivitat; seguirem pensant si el temps ens pertany, si el controlem, si el robem o si el venem i, mentre no ho sapiguem fer una mica millor, potser val més que ens els robin, que ens robin alguna de les hores per tal de fer un veritable descans.

 

(Imatge destacada: Josep Fonti, Overbudget,  2017. Font: http://www.josepfonti.com/)

 

[1] Jacques Le Goff (2003), La bolsa y la vida: economía y religión en la Edad Media, Barcelona, España, Gedisa p.58.

[2] Ibídem.

[3] Carme Batlle, Teresa Vinyoles (2002): Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques (2002), Barcelona, España, Rafael Dalmau.

[4] Étienne Boileau (1879), Livres des Métiers (1210-1270) (Edició a cura de René de Lespinasse i François Bonnardot), París: Imprimerie Nationale.

[5] Jonathan Crary, 24/7: Capitalismo tardío y el fin del sueño (2015), Barcelona, España, Ariel p.71.

[6] Ibídem, p.81.

Clàudia Elies és graduada en historia de l'art per la Universitat de Barcelona i la Università degli studi di Bologna i en teoria de l’art per Goldsmiths, University of London. Ha treballat al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) per a l'exposició POESIA BROSSA i com a coordinadora de la Galeria Estrany – de la Mota. Actualment combina la seva feina de responsable del programa d’Arts Visuals de Can Felipa amb altres projectes curatorials i de pensament. Entre els seus projectes hi destaquen: A Script Proposal d'Abel Jaramillo a la Galeria Estrany - de la Mota en el marc de Art Nou (2018), ¡Perder el tiempo y encima procurarse un reloj para este propósito! a Can Felipa (2019), Agencia en porvenir: No todos visibles nada transparente realitzada en marc d'ON Mediation: Platform on curatorship and research al Centre d'Arts Santa Mònica (2017).

Publicacions

12 octubre 2020

Robar-nos el temps

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)