close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

08 juny 2013
1-424_Bolano095.jpg
Roberto Bolaño i els marges de l’escriptura

Aymara Arreaza R.


“Busquin, no només en els museus hi ha merda.” ROBERTO BOLAÑO, ‘Deixin-ho tot, novament’.

Exposició per a públic sensible a la literatura: Arxiu Bolaño (1977-2003) . Després de sortir de la proposta comissariada per Juan Insúa i Valerie Miles al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), fins el 30 de juny, sento un afany per re-articular allò viscut. Efecte Bolaño.

Els marges de l’escriptura en oposició a la centralitat del llibre és l’òrbita que es redefineix en està exhibició. Les capes del text són les que importen, més que el resultat final, potser. Probablement perquè el nucli, és a dir, els llibres de Bolaño, els tenim a l’abast. Però tota la condensació prèvia d’informació, que constituiria el llarg camí que ell va recórrer per a connectar les idees i crear (muntar) les històries, s’estableix en un patrimoni de lectures i referències fins ara desconegudes per als lectors. L’obertura de l’arxiu en aquesta primera exhibició re-situa els espais de treball de l’autor i dóna a conèixer una dimensió velada de la seva faceta “detectivesca”. Una de les que més em va captivar durant el recorregut d’aquest laboratori convertit en acte expositiu és la vitrina de les llistes de revòlvers, crims o fòbies:

Ergofobia: fòbia a la feina

Talasofobia: aversió al mar

Pantofobia: por a tot

Pecatofobia: fòbia a cometre pecats.

En el cinema hi ha l’‘script’, un guió de rodatge que dibuixa escena per escena; en l’obra de Bolaño hi ha llistes de descripcions, informacions complementàries, apunts personals. La crònica prèvia per muntar el relat. Una geografia de paratges i personatges aixecats des de fonaments sòlids, però no per això privats de la llibertat de créixer en el temps d’estada en la lectura.

Investigacions ressaltades amb dibuixos que el mateix escriptor va realitzar a les seves agendes per codificar els seus registres. Llargues notes al peu per ampliar els escenaris de l’escriptura. D’aquest recurs se n’aprofiten els comissaris per a suggerir als visitants un “joc detectivesc”, és a dir, anar darrere d’alguns rastres. Pistes en forma de senyalètica que emulen els símbols que usava Bolaño per destacar alguna cosa dels seus apunts: lents amb ulls que alerten sobre el valor d’un paràgraf, un estel de cinc arestes, un cap amb una llarga cabellera alada cap amunt per una mà… Es despleguen una sèrie d’icones amb els quals el públic, convidat a metamorfosar-se en investigador, podria entrar en el joc.

La incitació a convertir-se en seguidors de pistes la trobo innecessària. Encara que és cert que no és una imposició, determina molt la lectura. Aquestes marques que apareixen en els manuscrits o llibretes són destacades en les vitrines. El plantejament lúdic ja està present en els escrits de Bolaño i em sembla que amb l’ingent material que hi ha a sala els lectors en tenen prou per a endinsar-se a les seves maneres de treball. No cal oblidar que la ironia i l’humor formen part de la literatura “bolañesca”. D’aquí la meva insistència en què el gest que crida l’atenció sobre els senyals el trobo sobrant en una exposició que s’endinsa de manera magistral, però amb caràcter oficial, a la vida i l’arxiu de Bolaño.

És públic i rellevant l’agraïment a Carolina López, la vídua de l’escriptor, per protegir i ocupar-se de reordenar el seu patrimoni. Però permetin-me aixecar la cella i la sospita: que sigui ella qui classifiqui i seleccioneu el que veiem a l’exposició també estableix un filtre amb molts matisos. Avui ja sabem el que ens ha volgut mostrar i com ha sistematitzat i cristal·litzat, a través dels seus criteris i afectes, aquest fitxer revelat. Per què negar-ho: m’agradaria saber què va decidir deixar sota el mantell de l’ocultació, o macerant per tal de desvetllar-ho en una altra oportunitat. Caldrà esperar a una altra sortida de l’inventari de notes al museu. ¿I què es farà de mentres amb l’arxiu sota custòdia dels hereus?; com podrem accedir-hi? De qualsevol manera, aquest primer pas està molt aconseguit si no li prestem massa atenció al toc fetitxista d’exposar les màquines d’escriure, els lents, l’ordinador personal…

Aquí m’aturo sabent que podria dir més, però em ve bé una mica d’autocrítica: l’última paraula és del lector i de qui tregui el cap a l’exposició, sens dubte una gran ocasió. Ja ho advertia Bolaño amb aquesta cita que també tanca l’exposició: “No us cregueu els crítics, llegiu-los si no hi ha més remei, però no us en creieu ni una sola paraula.

Aymara Arreaza R. és una curiosa empedreïda que fa del passejar, la lectura, la crítica del desplaçament i les preguntes les seves eines de treball. És un híbrid d’oficis: s’expressa a través de l’escriptura, algunes imatges pròpies, la docència i projectes d’investigació que sustenta des de la construcció de les geografies més personals. Des de 2011 dirigeix www.rutadeautor.com

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)