close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

03 gener 2013
a) The refusal of time (detalle). William Kentridge
Roma i el seu art, o el que donen de sí els carrers

Imma Prieto

Parlar de Roma suposa introduir-nos en una infinitat d’imatges. A cadascú li vindran les seves, és clar, però en més d’una coincidirem: visions d’un altre temps a través dels frescos emparats per la Capella Sixtina i l’inigualable instant creat per Miquel Àngel, ruïnes que testimonien el que en un altre temps va poder ser, des del Coliseu o el Teatre de Marcello, fins a qualsevol racó remot dels Fòrums. Altres, mitificades arran de l’acció cinematogràfica, ens portaran a la Fontana di Trevi i a l’exuberant Anita Ekberg a La Dolce Vita. Podríem estendre’ns fins la sacietat amb un llistat inacabable. També tindrem records de vivències personals, com aquell bar del Trastevere on el Negroni és impecable, o aquell cafè amagat prop de la Piazza dil Fico.

Et preguntes, seguirà sent Roma la ciutat eterna?

Roma apassiona. La seva sorprenent capacitat d’acollida i misteri, la seva espontània forma d’enlluernar el passejant. Potser sigui aquest un dels seus majors encants, el de poder vagabundejar, i quan penses que et perds, trobes. Així s’erigeix en honor a la història, amb el seu inigualable eclecticisme, des de la glòria i decadència de l’Imperi Romà fins avui. I és en aquesta última decadència en la que m’aturo.

Pot ser que no concebi només vagabundejar. En un moment o altre decideixo deixar carrerons, bars i cementiris (és literal) per visitar alguns dels temples d’art contemporani, anomenem-los, també, museus. I tot i saber que podia decebre’m, em va empènyer la idea de trobar Kentridge. És costós acostar-se al MAXXI, mala comunicació i desplaçat. I diguem-ho clar, l’espai no ajuda. Segueixo preguntant-me si algú es va creure que aquest espai va ser pensat per ser museu. És un dels tants exemples arquitectònics que permeten qüestionar els principis bàsics de l’arquitectura i fins i tot de l’art. Mai està de més tenir present que nulla aesthetica sine ethica. Però entro, em trobo pujant i baixant ponts i escales. Arribo. Vertical thinking: podria ser la meva sensació, però és el títol de l’exposició, el mèrit no és meu. La peça Preparing the flute ens rep a manera de teatre en miniatura. La instal·lació aconsegueix unir els múltiples llenguatges que utilitza (música, dansa, cinema, teatre, dibuix …), encara que no aconsegueix acollir tal i com solen fer-ho les seves projeccions en l’espai.

b) In Hoc Signo VincesKentridge sap envoltar l’espectador d’aquesta atmosfera de fantasia vuitcentista. Les seves posades en escena deambulen entre les ombres xineses i una mena de figuracions que es confonen amb l’oníric. Asseguraria que tots els que vam poder assistir a The Refusal of time a Kassel, guardem aquesta espècie de record: al final d’una de les naus de l’estació, sota la foscor però no pas sols, acompanyats per les figuracions que s’anaven succeint sobre el mur. A les sales del MAXXI hi ha una variació de la peça. Es construeix a partir de les trobades que va mantenir amb el científic Peter Galison, el músic Philip Miller i Catherine Meyburgh. Aquesta vegada les ombres no t’envolten, funciona com una projecció múltiple. En el mateix espai també trobem l’obra escultòrica que rememora alguna de les màquines ideades per Leonardo da Vinci. L’exposició es tanca amb alguns objectes utilitzats durant la preparació de la peça i amb d’altres fragments d’obres anteriors, bé audiovisuals o com a documentació. Les peces contenen la seva pròpia força, de cadascuna de les obres que conformen l’exposició emana aquesta poètica del traç, permetent travessar l’exigència de la mirada del que les crea per dialogar amb l’espectador des de la categoria del fragment. No falta material, com tampoc trobar-hi allò viscut a Documenta(13). És més aviat qüestió de selecció, tant en l’ordre del discurs com en la selecció dels elements.

Torno a baixar escales i, ràpidament, dono un cop d’ull a la mostra sobre Le Corbusier. Sens dubte, és el propi espai, no permet joc a tres bandes (espai-proposta expositiva-espectador).

En un altre dels passejos, voltejo el perímetre de l’Ara Pacis, el gran altar de la pau. Així descobreixo les petites micro-instal·lacions que, de manera espontània, disposa un artista de carrer: In hoc signe vinces. Totes em criden l’atenció i totes ofereixen alguna cosa. Ecco!.

Imma Prieto porta anys reflexionant sobre diferents contextos que caracteritzen la nostra contemporaneïtat. Crítica, comissariat i docència li permeten pensar i establir diàlegs des de diferents perspectives i objectius, buscant ponts entre uns i altres. Les seves investigacions han girant entorn la performance i el vídeo, ambdós llenguatges sorgits als inicis de la dècada dels 60, en els últims anys del que denominem modernitat. Serà perquè no se sap molt bé on som ara? Conclusió?

Publicacions

03 gener 2013

Roma i el seu art, o el que donen de sí els carrers

23 novembre 2013

Dictadures patriarcals

20 maig 2013

Sortir per a ser

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)