close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Ryan Gander o la frustració plaent

Magazine

12 setembre 2011

Ryan Gander o la frustració plaent

Una nau industrial abandonada de l’est de Londres és l’escenari escollit pel britànic Ryan Gander per representar el seu últim i més ambiciós projecte fins al moment, amb el suport de la prestigiosa productora Artangel. L’elecció de verb ‘representar’ no és circumstancial: “Locked Room Scenario” és un híbrid entre una exposició d’art, una obra de teatre, una novel·la de misteri i un viatge mental paranoic.


És probable que molts dels quals van començar a llegir durant els anys vuitanta recordin la col·lecció “Tria la teva pròpia aventura”, aquells llibres infantils en els quals l’elecció de diferents opcions/pàgines produïa diversos desenllaços, oferint a l’intrèpid lector varis llibres en un. El seu lema, que incloïa suggeridores frases com “Les possibilitats són múltiples: recorda que tu decideixes l’aventura, que tu ets l’aventura”, s’ajusta a la perfecció per descriure aquest projecte de Ryan Gander, on el visitant ha de desengreixar els espais ocults de la seva imaginació per poder navegar en aquesta inquietant instal·lació.


Per visitar “Locked Room Scenario” és necessari concertar una cita, ja que només vuit persones pot estar en l’espai al mateix temps. El dia de la meva visita, de bon matí, rebo un missatge de text en la qual un tal Spencer A. m’insta a quedar amb ell en un pub proper, deu minuts abans de la meva cita. Clar, que això ho vaig saber després perquè d’entrada, sense haver vist el pub de camí, vaig atribuir el missatge a una estranya equivocació. La informació prèvia disponible sobre el projecte és més aviat escassa: un sap l’adreça i que haurà d’adoptar certa mentalitat detectivesca per estudiar els objectes i les persones presents i descobrir el misteri.


A l’arribar a la porta de la nau veig un grup de persones esperant per entrar. Mirades esquives i frontals s’intercanvien sense rubor. Sospito que alguns d’ells poden ser actors a les ordres de Gander i crec que ells sospiten el mateix de mi. De sobte, se senten uns crits, que semblen propis d’uns animals o d’uns éssers humans assilvestrats. El reixat s’obre i ens van deixant entar poc a poc. Després d’endinsar-me en l’edifici agafo un passadís sense il·luminar. Tot és negre i haig de fer lliscar la meva mà per la paret emmoquetada per poder avançar. Vaig a poc a poc, a cegues, amb por a xocar amb els altres visitants que han entrat abans de mi. De sobte, sento el so d’un projector de diapositives, que es materialitza en un buit en la paret a la meva dreta, arran de terra i projectat al revés, com si estigués pensat per ser vist des d’una habitació central a la qual– aviat descobreixo– no hi ha accés. Penso en les laberíntiques instal·lacions de l’artista Mike Nelson i per un moment, en la foscor, tinc por de no saber trobar la sortida.


Després de diverses batzegades i topades amb portes tancades, arribo al que suposo és l’entrada principal. Veig una porta doble, amb un cartell que m’informa que ens trobem en una galeria anomenada Kimberling, per veure l’exposició col·lectiva “Field of Meaning”, amb una llista d’artistes tan desconeguts (i ficticis) com la pròpia galeria, entre els quals es troba Spencer Anthony, al que ara reconec com l’autor del missatge de text matiner. La porta d’accés a l’exposició està, evidentment, tancada.


Aconsegueixo colar-me per un altre passadís poc il·luminat, on sento una música de saló que em fa pensar en els fantasmes congregats en el bar de l’hotel de “The Shining”. Mentre avanço, cada vegada més frustrada, no puc parar de pensar que algú ens observa en directe, a mi i a tots els altres, a través de les càmeres de seguretat instal·lades. Som rates de laboratori d’un experiment sociològic-artístic? S’està rient Ryan Gander de la meva poca astúcia, de la meva inhabilitat per accedir a l’habitació tancada del títol? Al final del passadís, una finestra amb unes persianes mig tancades em permet veure la part posterior de l’habitació i algunes peces de l’elusiva exposició: un peluix gegant en blau Klein signat per Santo Sterne, una espècie d’altar de fusta amb una col·lecció d’imatges en les quals abunden fotos de Lee Miller i altres obres de tall modern, un parell de pintures figuratives sobre fusta… Al costat, una habitació també tancada, on unes llums de neó parpellegen sense parar em fa pensar en Martin Creed i en la seva peça “The Lights Going On and Off”.


Les pistes o signes se succeeixen ràpidament: en una paret una cronologia explica els detalls de la vida dels artistes i la seva participació en corrents clau del segle XX com el Situacionisme, el Conceptualisme i Fluxus. A la sortida, dos adolescents asseguts en l’escala fumant cigarrets criden a una altra visitant, que indignada els insulta de tornada. “Actors”, penso, mentre els meus ulls es topen amb una tela de peluix blau Klein tirada en un contenidor, exactament igual a la de l’obra que he entrevist uns moments abans. Hores després, consumida per la febre d’entendre què he vist, descobreixo que Santo Sterne és un artista fictici creat per Gander, i que ha comptat amb la seva fantasmagòrica presència en diversos projectes anteriors. A Internet, descobreixo alguna dubtosa menció a alguns dels artistes de la llista. Fins i tot visito la Web de la galeria, per topar-me amb una pàgina-miratge, buida.


“Locked Room Scenario” és l’astuta culminació de moltes de les inquietuds que recorren l’obra de Gander. L’artista, obsessionat amb els enigmes i amb explicar històries, ha creat aquí un escenari, per moments frustrant, que obliga a l’espectador a omplir els buits que ell es nega a cobrir. “Locked Room Scenario” és una peça on la suggestió del visitant ho és tot, on només aquells que utilitzin la seva imaginació gaudiran plenament (o sofriran) l’experiència. És un misteri a quina ressolució arribarà o no depenent de les ganes de seguir investigant una vegada que s’abandona el recinte. Gander, fascinat per les associacions tangencials, ha aconseguit en aquest projecte materialitzar a gran escala qüestions que ja va plantejar en peces anteriors, com les seves xerrades performatives titulades “Loose Associations” o en les seves exposicions “You walk into a space, any space” (Lisson Gallery, Londres, 2010) o “It’s a right Heath Robinson affair” (Gb Agency i Kadist Art Foundation, Paris, 2009), on grans quantitats de referents i signes s’insinuen a l’espectador, encarregat de desentranyar les suggestives narratives propostes amb no poc esforç.


Molts podran acusar a Ryan Gander de ser un artista opac, difícil de llegir. I elitista, ja que aquesta lectura només pot efectuar-se amb un suficient coneixement de la(es) història(es) de l’art i de la producció cultural contemporània. No és un art democràtic ni accessible, i en cap moment aspira a ser-ho. Com el propi Gander explica en una recent entrevista: “Els espectadors del meu treball han d’emprar temps i energia en ell per poder rebre alguna cosa a canvi. És la meva manera de filtrar i trobar a la gent que no només busca un tema de conversa per a un sopar. El veritable valor de l’obra d’art resideix en l’experiència que es té amb la peça una vegada que es deixa físicament”. “Locked Room Scenario” supera aquesta missió amb escreix. Ryan Gander, opac, irritant i també brillant, ho ha tornat a fer.


Lorena Muñoz-Alonso està interessada en els punts de fricció la entre la crítica i el comissariat, i en com aquesta tensió pot ser productiva. Vol comunicar discursos artístics contemporanis a una audiència el més àmplia possible a través d’assajos, ressenyes, entrevistes, exposicions o webs. Col·labora amb mitjans com frieze o Art-Agenda i amb diversos artistes i institucions. Els seus dos projectes web són [SelfSelector->http://selfselector.co.uk/] y [Machinic Assemblages of Desire->http://machinicassemblagesofdesire.tumblr.com/].

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)