Sortir de l’exposició

“Ideas y presupuestos” és l’aposta del comissari Martí Manen a la Galeria Liebre, dins de la tercera edició de Jugada a Tres Bandes (Ja3B) , a Madrid. Una proposta que ha sabut aprofitar, com cap altra exposició de la convocatòria ho ha fet, les possibilitats -i el sentit- del que realment significa “jugar a tres bandes”: reflexionar sobre el paper del comissari, la galeria i la figura del col·leccionista, amb l’objectiu d’inventar nous formats i pensar l’exposició des d’altres punts de vista que puguin generar noves dinàmiques entre els diferents agents implicats.

A “Ideas y presupuestos” no es comercialitzen obres d’art ni objectes tangibles preparats per al seu consum, sinó les idees de 16 artistes que esperen ser comprades per ser produïdes. No es tracta de vendre obres immaterials ni que la transacció econòmica sigui l’obra d’art ni tampoc de reivindicar el procés o idea davant de l’objecte, com ja ho van fer Duchamp, Yves Klein (Zones de sensibilitat pictòrica immaterial, 1959) i una llarga llista d’artistes conceptuals. El que Martí Manen proposa és vendre idees en una galeria comercial amb la finalitat que puguin ser adquirides i dutes a terme. Per això, el comprador-col·leccionista signarà un contracte en el qual s’estipula que el que es compra és tan sols la documentació per realitzar un projecte i que aquesta documentació per si sola no constitueix una obra d’art fins que no es compleixi la seva materialització. D’aquesta manera, s’evita com tantes vegades ha passat en la història de l’art, que textos i documentació apareguin penjats a les parets d’un museu o siguin venuts com autèntiques obres d’art.

Les idees mecanografiades en cartolines es presenten a l’espai expositiu, i l’espectador ha d’activar l’únic recurs de què disposa davant el text que explica la idea: la imaginació. Sebastian Beyro proposa un vol entre Cap de Creus i Cap Tourinyan durant l’hora blava, abans de l’alba (14.600 euros). El col·lectiu Bonus-Extra demana la complicitat del comprador per realitzar un tableau-vivant, del qual es farà un vídeo amb un paisatge de la seva vida (5.200 euros). Hi ha projectes més compromesos, com el de Priscilla Fernandes, que planteja crear un llibre d’estètica seguint els ideals i objectius de l’Escola Moderna de la Fundació Ferrer i Guàrdia (6.870 euros). N’hi ha d’irònics, com el de Carlos Motta, que proposa que un col·leccionista copiï un dibuix original amb la mateixa tècnica, de manera que passi a posseir l’original i la còpia (525 euros). I fins l’impossible, com Ana García Pineda, que planteja, amb sentit de l’humor i ironia, ordenar a les persones geogràficament, col·locant-los segons el color de la seva pell, de manera que, per exemple, a l’actual Xina podrien viure-hi la gent de raça asiàtica i els malalts d’hepatitis, per la també impossible xifra de 294.342.610.700 euros. Black Tulip converteix la casa del comprador en una mena de nau espacial (7.480 euros). Connie Mendoza pretén contractar quatre prostitutes per un dia per a què ofereixin els seus serveis al costat de les escultures de Karl Marx i Engels, a Berlín (14.230 euros).

A sota de cada una de les idees s’ha penjat el seu pressupost desglossat en un document d’excel, que contempla des de les tasques de gestió de la galeria i els honoraris d’artista fins als costos dels materials necessaris per a la producció, el transport i el muntatge . Una manera de fer visible el que normalment roman invisible per a l’espectador, és a dir, el total del que costa fer una producció artística i la seva presentació en forma d’exposició. Una manera de fer transparent allò que en bona mesura sovint determina el resultat d’un projecte: els diners. En aquest sentit, l’exposició suposa una resposta intel·ligent al moment actual de crisi econòmica i davant d’una pujada de l’IVA al 21% en els productes culturals, ja que les idees estan lliures d’impostos, i és que pensar, almenys de moment, és gratis.
Molt s’ha reflexionat sobre el paper de l’artista en l’art contemporani, el comissari i la seva funció i fins i tot sobre el dispositiu de presentació formal dels productes: l’exposició. No obstant això, en aquest procés la figura del col·leccionista, aquell que adquireix un objecte llest per al consum, ja sigui per al seu gaudi i contemplació, ja sigui per una inversió especulativa, gairebé no s’ha analitzat. El que aquesta exposició planteja és que el col·leccionista passi a ser un agent actiu en el procés creatiu, que s’involucri i intervingui en aquells projectes artístics en què creu, i no es limiti només a comprar un producte ja acabat, sinó que li doni suport i financi una idea a fi que aquesta pugui produir-se.

Salir de la exposición (si es que alguna vez habíamos entrado), és un assaig escrit per Martí Manen (Consonni, 2012) en el qual s’analitza l’exposició per precisament sortir-ne, per observar i conèixer els seus límits, i entendre què significa presentar una producció artística. “Idees i pressupostos” és una vegada més un intent per sortir de l’exposició -normal- i pensar nous ritmes i noves formes que vagin més enllà del cub blanc. Allò desitjable ara seria que algun d’aquests projectes tingués un comprador i que es fes real, perquè l’exposició no es quedi tan sols en una bona una idea.