Santiago Morilla. Index falls: Una nota sobre la caiguda

Durant les intervencions que es van realitzar en les històriques pedreres de Colonnata, el 24 d’abril, es van projectar diverses imatges de “caigudes” a gran escala, durant la nit, il·luminant part dels Alps Apuans. Aquestes imatges, curades per Federica Forti, projectades en els moments exactes de l’acció que precedeix la caiguda (a la inevitable ferida; al dany potencial; tancat i projectat en pedra) eren visibles a gran distància, des de les carreteres d’accés, des de la autopista, des dels pobles propers. Eren el record de l’impacte que precedeix a la nostra inevitable caiguda: dissoldre definitivament el paisatge, per volar la muntanya pels aires si calia, per usar-la no com a gènere de representació, sinó per a qüestionar com a mitjà per aconseguir una finalitat personal. “(S. Morilla, Març 2013).

En temps com aquests en els quals sembla que tot s’ensorra, la representació de “la caiguda” en una escala gegantina ens enfronta directament al conflicte o el que s’ha d’entendre com un espai mutable on l’art, com sempre hauria de ser, qüestioni la veritat, la realitat i el món. Morilla porta anys escapant del cub blanc de la galeria per a proposar altres lectures de l’art, de l’activitat de l’artista, i sobretot, de com entendre l’acte vital. La particular perspectiva de la vida de l’artista sol ser proteica i honesta com el seu treball, en aquest cas l’obra d’una escala sempre monumental, ens ofereix ponts i recrea un imaginari particular que posa de relleu les seves obsessions. La majoria de les intervencions de Morilla són projectes ‘site specific’, treballs que a part d’elaborar amb una complexa factura, són difícils de veure.

Aquesta estranya i incòmoda localització del lloc de l’espectador és un al·licient que fa que les peces d’aquest artista siguin de vegades gairebé invisibles, camuflades en els terrats, esborrades per la marea o realitzades amb animals vius com ovelles. Si aquest mateix any ha realitzat un projecte anomenat “Por donde habéis venido” (per on heu arribat) on amb un tractor realitza un dels dibuixos més grans que mai hàgim vist; fa quatre anys va realitzar una peça a l’Acadèmia de Roma on literalment ocupava la darrera planta amb una intervenció d’uns 50 metres quadrats, on el mite d’Ícar es tornava sagnant. Santiago Morilla ha qüestionat contínuament tant els límits del paisatge com els límits del dibuix, aquests no són temes ni senzills ni superficials. Aquesta epidermis de la pintura es transforma en “una altra cosa” en les obres de Morilla, on les caigudes, tant individuals com en grup, ens condueixen directament al fracàs; a la pèrdua, i sobretot, a la ruïna. El lloc escollit per materialitzar aquests espais de l’accident no són altres que un estrany lloc anomenat Carrara, les pedreres i el museu del marbre. Una ciutat un tant particular on la decadència es barreja amb allò opulent i el propi material atorga el pes de la història a la vida. Un lloc perfecte per localitzar l’obra de Santiago Morilla. L’origen i la fi.

Castro Flórez ha apuntat a la capacitat per al dibuix d’aquest artista: “Morilla dibuixa i expandeix figures i relats, va més enllà de les retòriques actuals de cert “dibuixisme”, trobant un camí propi d’enorme fecunditat. Els seus treballs són tan ‘site specific’ com pensats per a la google-globalització. No hi ha, al capdavall, un punt de mira privilegiat sinó enfocaments i posicionaments, focalitzacions i processos dislocats; maneres d’estar dins del dibuix immens o a distància, contemplant quelcom extraordinari en un ordinador. Es tracta d’impulsar-nos a tenir un pensament (estètic) del fora; de provar de comprendre el nostre paisatge encara que sigui a partir d’una cartografia que no és altra cosa que unes figures que suren a la part alta d’un espai expositiu”.

I aquesta és la intenció de Morilla: donar nous sentit als centres de poder, aquests necessiten noves translacions iconogràfiques -sense rostre- per als seus temples. Aquest projecte, dins del cicle Database Carrara, planteja la creació i producció de frontons i baix-relleus en marbre segons el ritme i la composició de les línies de cotització en borsa dels principals monopolis industrials i bancaris, que exerceixen, de fet, el domini econòmic, polític i estètic en els països imperialistes. Així com la representació de la caiguda com a símbol d’aquest temps. Tot un repte en una Carrara decadent i bella. Gairebé, gairebé, com l’art en sí mateix.