Sehr Gut – Very Good: Kippenberger al Hamburger Bahnhof

La immersió de Martin Kippenberger (Dortmund, 1953) a l’escena alternativa i l’ambient hedonista subversiu del Berlin oest de finals dels setanta i principis dels vuitanta va ser plena. El seu gran mèrit va consistir en convertir una vida extravagant en una performance permanent, obra d’art perdurable de vigència atemporal. Conegut tant pel seu treball com per les seves festes, Kippenberger va ser més fidel als seus bars estrella i a les nits interminables que al seu propi estil artístic multi-facètic, en constant mutació

El Hamburger Bahnhof exposa 300 dels seus treballs amb motiu del que hauria estat el seu 60è aniversari, desplegant l’univers plàstic que Kippenberger va crear en les seves dues úniques dècades de magnificència. Des del punt de vista formal, l’exposició no es configura a partir de períodes de la seva biografia, sinó que s’articula al voltant de temes. Un viatge lliure pel microcosmos d’un artista extravagant i enginyós, en cert sentit nihilista i anàrquic. Alguns perceben certa crítica social en el seu art, d’altres cap.

Kippenberger continua dividint l’opinió pública 16 anys després de la seva mort: Des del diari alemany “Tagespiegel” es critica que aquesta exposició arriba tard a Berlín i sense una veritable preparació exhaustiva prèvia. Se li retreu la manca de profunditat; anàlisi; connexions; catàleg; l’absència d’obres culminants, potser perquè la major part de les seves obres pertany a col·leccionistes privats; “d’un museu s’esperava molt més”, proclamen. “Die Zeit” per la seva banda, el corona com el rei de la cultura ‘trash’ que sempre va voler ser i posa en dubte que fos un artista excepcional, ja que sens dubte no va ser el primer a minar el clixé de l’artista-geni.

En l’exhibició ‘no retrospectiva’ es troben entre d’altres “Paris Bar” (llenç de gran format en el qual apareix el quadre original que penja de la paret del fons de l’emblemàtic bar, que també va pintar ell -el quadre dins del quadre-); les granotes crucificades (autoretrat-escultura de tècnica mixta que va causar la indignació del Papa, missiva inclosa), sense obviar les picades d’ullet a Beuys. En els cartells exposats, sovint s’hi reconeixen autoreferències, en el disseny dels quals Kippenberger feia servir símbols o iconografia personal.

A més de material biogràfic, s’exhibeixen exemplars de la revista “sehr gut – very good”, de la qual en va ser artífex, i que dóna nom a l’exposició. La publicació, que va arribar a superar el centenar d’exemplars, va sorgir a partir dels onze cèlebres “sehr gute Bilder”, realitzats en llenç blanc amb cal·ligrafia infantil del mateix color extreta de les valoracions que un nen de 9 anys va fer de la seva obra. Una altra de les parets està ocupada per la sèrie “Uno di voi, un tedesco in Firenze”, pintada durant la seva estada a Florència a partir de fotografies i postals, presentada a Berlín en la seva primera ‘solo-exhibition’ l’any 1977. En un racó topem amb l’escultura de mida natural “Martin, ab in die Ecke und schäm Dich” (Martin, al racó, hauria donar-te vergonya) (1989) creada en resposta a un article publicat en una revista alemanya d’art on se l’acusava de ser un borratxo cínic de política reprovable.

A “Heavy Mädels” pertanyen els dibuixos sobre paper corporatiu o una infinitat de factures de restaurant, signes d’una vida itinerant. Són les 52 fulles de l’Hotel Chelsea de Colònia, al Cafè Central del qual en Kippenberger anava amb regularitat, ja que no estava lluny del seu estudi. Pel cinquè aniversari del cafè, l’any 1989, va pintar en els miralls del local retrats de Louise de Funes, actor francès encasellat en papers de ‘loser’ perpetu. Alguns d’aquests miralls també formen part de la mostra.

La seva obra és un reflex de la seva vida: integra cultura underground; pop; punk o realisme socialista a partir d’aspectes purament banals carregats de sincera -de vegades patètica- ironia. Dandy; noi dolent; showman; de caràcter burleta; transgressor; comunicador verbal fins a les últimes conseqüències. Martin Kippenberger no era més que un exhibicionista, la carrera del qual va estar marcada per l’excés; l’excentricitat i l’experimentació. Va admetre sense embuts la seva ‘condició’ d’alcohòlic, burlant-se alhora de sí mateix i de tal ¿condició?

Artista prolífic i irreverent, cínic amant de la controvèrsia i la confrontació, a Martin Kippenberger se l’engloba en el corrent del neoexpressionisme alemany com a part dels ‘Neue Wilde’ (nous salvatges), al costat de Georg Herold; els germans Oehlen o Günter Förg. Als nois dolents del neoexpressionisme alemany va unir-los la rebel·lia; la provocació; la llibertat creadora, qualitats que poc o res de nou van aportar a l’esdevenir de l’art. No obstant això, Kippenberger es va esforçar en polir al personatge, desmuntant el mite de l’artista. Més que un comú antiheroi, Kippenberger va ser tot un súper-antiheroi, aspecte en el que sens dubte, sí que va innovar.