Semiòtica d’un dit

Més d’un mes de la seva polèmica actuació a la gala dels premis MTV, Miley Cyrus és encara motiu d’escàndol. El videoclip “Wrecking Ball” signat per Terry Richardson i en el qual apareix xuclant un martell amb lascívia no sembla sinó el principi de la seva meteòrica nova identitat post-adolescent. En l’esfera del consum Miley és un producte, tot i que encara és d’hora per determinar la seva durabilitat. Del que no cap dubte és de la capacitat d’Amèrica per produir bombes i signes a parts iguals.

Crec que va ser Don DeLillo qui va recollir un cop el cas del primer americà que es va posar la gorra de beisbol cap enrere. Havia nascut una icona. També Robert Venturi i Denise Scott Brown van investigar en l’arquitectura de Las Vegas proposant dues conegudes tipologies principals en la construcció com era l’”ànec” i el “tinglado decorat”. L’estudi dels signes urbans genera les seves pròpies mitologies. A la infame actuació d’aquella gala, Miley Cyrus va fer moltes coses rares en molt poc temps i encara que cadascuna d’elles mereixeria un estudi detallat, en va realitzar una que semiòticament entraria en el manual de com re-significar un signe.

Efectivament, em refereixo al gran dit d’escuma a mode de guant de forn que la cantant va emprar a manera de prop, és a dir, un objecte o cosa a ser usat en una performance com una “propietat” teatral (literalment un teatrical property). La història d’aquest objecte sembla treta de la mitologia americana del pop: l’any 1971 un adolescent de 16 anys anomenat Steve Chmelar va manufacturar una manopla casolana per animar un equip de bàsquet. Per a fer-ho va utilitzar tela galvanitzada, paper maixé, pintura en esprai i un retolador vermell. (La creativitat adolescent en els garatges nord-americans mereixerien potser un text de propi dret). El fet va passar desapercebut però una fotografia de Chmelar recolzant el seu equip amb el foam finger (així es diu tècnicament aquesta parafernàlia) es va fer popular i l’any 1978 un empresari de nom Geral Fauss va començar a comercialitzar-lo massivament adaptant colors i lemes. Havia nascut una icona popular en l’esport ianqui.

Ara Miley Cyrus recupera el foam finger com a fetitxe fàl·lic i ho fa en una versió estilitzada que mostra una mà blanca femenina amb ungles vermelles en un estil que es podria dir inspirar-se en els artistes Pop Art Claes Oldenburg o Roy Lichtenstein. A aquesta icona pop li segueix la pròpia imatge de Miley, una mena de cervatell de dibuixos animat passat de revolucions en una obscena dansa d’aparellament amb tints sexistes i racistes. Es podria dir que la mà amb el dit índex cap amunt és el signe indicial o l’índex per antonomàsia al qual només li fa ombra aquest altre dit amb el polze aixecat. L’índex apunta, dirigeix, assenyala i interpel·la connectant-se directament amb el significat. “Indica”, mai millor dit, l’hegemonia del Jo portador. Sexualment és un gadget simbòlic i d’haver estat realitzat per un artista hauria d’emprar no poc esforç en la seva descodificació. El que sigui una invenció de la cultura popular no rebaixa gens ni mica la seva complexitat semiòtica.

El dit icona popularitzat per Miley funcionava en ella com una eina per al Twerking: d’un temps ençà, allà on la díscola cantant va, no fa més que repetir aquesta paraula, Twerk, Twerking. Quan ho diu treu la llengua. L’origen lingüístic de Twerk no és clar, encara que algú ha pogut relacionar-lo erròniament amb la terminació de la paraula germànica Gesamtkunstwerk, o obra d’art total. L’apropiació del Twerk (de per si una dansa carregada de connotacions sexuals, de gènere i racials) per Miley Cyrus la fa mereixedora de les pitjors crítiques. L’inventor del foam finger es queixa ara que Miley ha “degradat” una icona popular. D’això es tractava, de degradar per aconseguir més.