SISIRC

Potser les paraules que vénen a continuació us poden semblar una mica naïf, però són definitivament els pensaments que m’assalten cada vegada, i en cadascuna de les conferències i xerrades a les que he assistit en els darrers temps sobre art, context cultural, producció artística, panorama actual en general, i fins i tot, com haureu notat, en les converses de bar, just en aquell moment en que inevitablement ens endinsem en el concepte ‘crisis’. No és que sigui un tema avorrit, però estarem segurament d’acord que persistent, en quant a tema de conversa, titular de notícies i també tema inevitable quan parlem de panorama cultural del nostre país.

Potser caldria puntualitzar el que entenc que vol dir ‘crisis’, -o almenys el que podria voler dir-, lluny de la idea catastrofista que ens aboca a una ‘fi del món’ a l’estil no-se-quin-dia-però-aviat-s’acaba-tot, entenc que una crisis és una frontissa.

Dic que pot semblar naïf, perquè en certa manera jo acabo de néixer aquí, i efectivament no, no he gaudit de l’època d’esplendor a la que s’apel·la sovint -em refereixo a aquells temps en que les subvencions brollaven de les institucions com l’aigua de les fonts, com la cervesa dels barrils-, i sí, sembla ser que s’han acabat i que estem de ressaca, però per als que no tenim mal de cap, ens podem estalviar les lamentacions i construir a partir del que tenim; sense ser més naïf que saber que és necessari aprendre del que ja ha passat, i que la història no s’escriu en va, sinó que l’escrivim cada dia. I només amb la idea de que la volem escriure cada dia, podem trencar amb el patetisme de que ens l’escriguin quan siguem al llit amb una aspirina i no puguem aixecar ni un dit.

Sincerament no sé on anar amb revisions pessimistes d’un passat que no em pertany, tot i que m’ha criat, -potser, i exagerant, l’únic que em va tocar d’aquella època d’abundància eren els bolquers que encara regalaven a les parelles joves quan es posaven a procrear-; i no, no vull semblar optimista, almenys no de forma gratuïta, però sí reclamar que des de l’absoluta certesa que alguns la van liar parda fa uns anys, que no, que el món no s’acaba, sinó que per sort es renova, no per anar més depressa ni més lluny, però per canviar de rumb.

Sabem que és greu, que és una crisis, i sobretot una estafa, i també sabem que no sabem si té remei, però sobretot que no ens volem saber més estafats. No vull banalitzar la situació ni perdonar els que han muntat aquest “tinglado”, i ens han ficat en aquest merder, al contrari, des de la consciència, parlar i pensar per fugir del nihilisme i la depressió a la que em pot abocar la fi del món, tal com el coneixeu.