Sobre les expectatives, el sublim y les seves mentides

El 1818, en Caspar David Friedrich, amb “El viandante sobre el mar de niebla”, ens ofereix una de les imatges més icòniques de la relació entre l’individu i la naturalesa.

El viatger de Friedrich es mostra com un home alçat, amb una postura ferma, al cim d’una muntanya. Aquesta imatge encaixa perfectament a la tradició de l’art occidental, en la qual l’individu que contempla la naturalesa tendeix a ser home, blanc i capaç. Aquí, l’heroi romàntic es defineix per la seva capacitat física: ha escalat la muntanya, ha superat obstacles i ara domina el paisatge amb una mirada que el connecta amb l’infinit.

Caspar David Friedrich, Wanderer above the Sea of Fog

Aquest cos “capaç” ens mostra de manera completa les seves eines de dominació i es converteix en la norma implícita a través de la qual es defineix la relació amb el món.

Si imaginéssim al viatger amb un cos diferent; potser amb una pròtesi, un bastó no només com a símbol sinó com a necessitat, o en una posició que no fos de domini visual sobre el paisatge; la lectura de l’obra canviaria radicalment.

Tractant de subvertir aquesta lectura, podem imaginar una obra que representi el sublim no com un privilegi dels qui poden “arribar al cim”, sinó com una experiència universal que es manifesta de diverses formes. Un viatger que enfronta el paisatge amb un cos no normatiu, o que viu el sublim sense necessitat “d’escalar”.

El sentiment de triomf silenciós i contemplatiu es transformaria en una reflexió sobre la presència corporal en l’espai i sobre les barreres, visibles o invisibles, que defineixen qui pot o no accedir a una experiència.

El que ens arriba de manera clara a través de Friedrich és que l’art, en el pensament comú, és un llenguatge intel·ligible i complex i que, per la seva naturalesa, és un espai molt elitista, en el qual transiten majoritàriament cossos normatius, tant públic com en l’àmbit professional.

I que només amb els nostres grans esforços i productivitat podrem intentar aconseguir el cim més alt.

Les expectatives són una cosa molt personal, dictades pels nostres orígens, context sociocultural, experiències i cossos.

Vaig arribar a Barcelona fa set anys i, per a mi, migrar va significar donar-li un nou nom a les coses. Va ser assumir la meva discapacitat i viure en l’equilibri entre autonomia i interdependència, conceptes que no existien en el meu vocabulari.

Vaig néixer amb una malaltia genètica anomenada osteogènesi imperfecta, comunament coneguda com la malaltia dels ossos de vidre. Les fractures, els aparells ortopèdics, les fotografies d’identificació mèdica, les sales d’espera, els hospitals i les recuperacions han estat presències contínues, donant a la meva vida un ritme pausat, lluny de la competència i del frenesí del món normatiu.

Sé per experiència que molts professionals o persones no discapacitades no ho assumirien, però el meu cos m’ha ensenyat moltes coses, i mai he sentit el desig de tenir-ne un altre.
Mai he pensat: “Per què a mi?”.

La primera vegada que em vaig adonar que el meu cos era un cos polític va ser traient-me uns autoretrats dempeus, sense roba; tenia poc més de vint anys. Recordava amb violència diversos moments de la infància en què em retrataven dempeus, nua, amb els braços oberts i la cara frontal a la càmera. Jugaven a fer taxonomia: fotografiaven, mesuraven, parlaven de mi com si no pogués entendre el seu idioma i em retornaven als braços de la meva mare.

Retratar-se no va ser guaridor. L’art no sana res, i pensar que sí ho fa és d’allò més assistencialista que es pugui presumir des de la normativitat. Va ser, com diria en Paul B. Preciado, ^[1] Paul Preciado (2024) Lorenza Böttner, Réquiem for the norm. Spector Books, ^“reorganitzar les relacions entre el poder i la mirada, reapropiar-se d’una representació, resistir a ser objecte de representació de la medicina disciplinària”.

Claudia Ventola

Com a artista i educadora vivint a Catalunya, fa tres anys que imparteixo classes d’art en centres d’educació especial. Sí, ho faig. I ho faig deixant-me travessar per la violència que representen aquests espais d’exclusió.
Llocs dels quals havia assumit la desaparició, havent nascut a Itàlia després de 1977, any en què va entrar en vigor la Llei 517. Aquesta normativa, fruit de la lluita d’en Franco Basaglia, va establir un precedent en establir l’eliminació definitiva de les escoles especials i de les classes diferencials, afirmant així el dret dels nens amb discapacitat a créixer a l’escola de tothom.

El primer repte ha estat fer desaparèixer l’enfocament de l’ensenyament artístic com una cosa tècnica, institucional i manual, que limita als estudiants a seguir instruccions precisas ^[2]Suárez Vega, Á. (2021). Educación, arte y enseñanza: ¿Para qué la educación artística? Voces y Realidades Educativas .
Com sosté la María Acaso ^[3]Acaso, (2016). La educación artística no son manualidades. Catarata, “s’han de rebutjar les manualitats”, donar suport a l’expressió corporal i personal, i enfocar-se en el desig, que comença amb la sexualitat, però s’expandeix cap a qüestions més invisibles, com l’autoconeixement o simplement atrevir-se a exposar gustos personals i idees pròpies. Accions indispensables per respondre a una societat que silencia els cossos que se situen fora d’una normativitat establerta.

Claudia Ventola

La segona gran qüestió ha estat traçar noves línies per crear referents històrics, assumir els límits disciplinaris autoimposats de l’art i entendre com la mirada capacitista es mimetitza i es modela sempre a favor d’una supremacia de la normativitat.

El capacitisme no només es manifesta a falta de representació de cossos amb diversitat funcional. Des de la glorificació del cos perfecte en les estàtues grecoromanes fins a l’escultura renaixentista i el realisme social amb les seves pietats, passant per la fetitxització del cos discapacitat. També es veu en com interpretem els artistes les trajectòries vitals dels quals van estar marcades per alguna condició, ometent-ho o emfatitzant-ho segons el cas, però sempre perpetuant una mirada que dissocia el valor artístic de la corporalitat no normativa.

La pregunta és: quan apareixerà una real consideració del potencial de la discapacitat per alterar les hegemonies cisnormatives i capacitistes que continuen sent presents?
No es tracta d’una qüestió purament identitària, sinó de preguntar-nos què ens aporta allò disca a l’hora d’entendre el món i les violències que vivim.

Recordo un dia en què un noi de 13 anys, nascut amb paràlisi cerebral, em va fer entendre coses complexes amb una sola frase. Estàvem en classe analitzant el treball d’en Bruce Nauman, “Dance or Exercise on the Perimeter of a Square”, i va dir: “Entenc aquesta obra perquè a mi m’ha costat un munt de temps aprendre a caminar i estar en les coses”.

Des de la teoria i en els espais d’art, fa anys que es pontifica la frase “posar la vulnerabilitat al centre” sense saber concretament com fer-lo.
Us porto aquest exemple perquè va esborrar de la meva ment les teories i grans paraules que ens agrada llegir des del cim de les acadèmies per a tornar a una cosa tan senzilla com trobar un pont entre les nostres vides i el que tenim davant, això que anomenem art.
Va posar la seva vulnerabilitat en el centre i va trobar la mediació d’aquell treball.

Des del 2024, l’Ajuntament de Barcelona ha activat un pla sectorial d’accessibilitat als espais museístics que preveu aconseguir “l’accessibilitat universal”.
L’accessibilitat física, l’accessibilitat comunicativa i l’accessibilitat cognitiva són els eixos centrals del projecte, que es desenvoluparà fins a 2030.

Per a qüestionar-nos una mica aquest pla, reprenc les paraules de l’Helena Vinent i la Tatiana Antoni Conesa: “No es tracta d’incloure a lxs discas mitjançant mesures d’accessibilitat intermitents en un sistema que ens discapacita i que ens exclou, sinó de qüestionar la idea de normalitat i trencar amb aquelles maneres de funcionar a les que ens hem habituat” ^[4]EGAÑA ROJAS, RACCO, G. (2024) la cultura no es una autopista, los museos podrían ser jardines..

I això per dir que benvinguts siguin els projectes que incloguin la diversitat funcional com una crítica, però poc serveixen si no som capaçxs d’imaginar un canvi estructural en les institucions sense analitzar com és el sistema que oprimeix i crea la discapacitat.

No es tracta només de complir amb quotes, sinó de posar en crisis els sabers legitimats de la normativitat i poder imaginar noves possibilitats i discursos conjuntament.

Foto: Diana Rangel

[Imatge destacada: crèdit Sophia Vargas]