Sortir per a ser

No sé si serviria, el fet de pensar la imatge cinematogràfica a partir de la possibilitat de sortir d’ella mateixa. O, més aviat, fer-la sortir del lloc en el qual se l’ha encasellat. Sortir del lloc que ha ocupat sense deixar de ser ella mateixa. Permetre-li, potser, ser en un altre lloc. Dur a terme un escrutini iconogràfic i traslladar a un altre espai el resultat. Un espai que no només al·ludeix a allò físic sinó especialment a allò conceptual. Això és el que porten terme els artistes que reuneix l’exposició Insomnia, comissariada per Neus Miró. La mostra, que es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona, pot agrupar-se en tres parts i en totes elles s’hi plantegen suggestives propostes sota les que invertir la mirada.

D’una banda trobem els treballs de Hollis Framton. L’artista duu a terme una exploració entorn de la confluència entre fotografia i cinema, permetent que el procés prengui presència en el resultat. El procés, és clar, planteja interessants propostes al voltant del moviment i a la seva fragmentació.

D’altra banda trobem els treballs de Lis Rhodes, Peter Kubelka, Dan Graham i Stan Vanderbeek. Tots ells, des de diferents plantejaments, processos i formats, permeten dur a terme una reflexió sobre com modificar o, més aviat, multiplicar, la manera en què l’espectador es relaciona amb la imatge que es projecta. Una imatge que ha estat analitzada, considerada i, com s’observa, presentada de manera rizomàtica. És a dir, permetent que els diferents elements que la configuren participin d’ella, amb ella i amb l’entorn. Seguint el fil del discurs de Deleuze i Guattari, pares de la re-significació del concepte, diríem que els treballs plantegen models rizomàtics que proposen pensar estructures aleatòries i consanguínies, permeten obrir el camp de visió del que s’ha exposat i del que passa amb això. És a dir, gràcies a la translació duta a terme pels artistes en relació a aquesta imatge cinematogràfica, podem acostar-nos a una nova manera de pensar i conèixer la imatge, un nou estatus que no deixa de ser una via epistemològica per aprehendre mirant.

La tercera i última part de l’exposició acull els treballs de Ben Rivers i Stan Douglas, ambdós incideixen en la necessitat de plantejar canvis en el llenguatge cinematogràfic i en la construcció dels models narratius.

El conjunt ens remet a aquesta qualitat camaleònica de la imatge, ens retorna, també, una pregunta sobre la seva naturalesa. Peces no exemptes d’una poètica enlluernadora exploren altres maneres de ser amb. Fusió i diàleg amb la pintura; l’escultura; el dibuix; el so o l’arquitectura, però també, amb elements bàsics propis al cinema com la llum; la foscor o el silenci. A partir d’espais de creació que funcionen sempre com interrogants, les respostes, és a dir, les obres que trobem, responen a partir d’el·lipsis iconogràfiques que incideixen en la gramàtica cinematogràfica. Un conjunt d’auto-referències al format, l’espai i, potser el més suggestiu, al gir dut a terme cap a sí mateix, que esdevé una mena de cirurgia sintàctica.

Totes les peces s’inscriuen en el seu potencial originari per poder anar més enllà de la imatge. La narració és entesa com murmuri, i d’aquí, d’aquest text no escrit, sorgeixen els significats que reubiquen el nou emplaçament. Poques vegades se’ns permet seguir els passos de tan a la vora, assistir a l’esdevenir del procés i observar de prop el moviment. Convé recordar que el cinema, en el fons, ens remet al moviment i no a un visionat a distància. D’aquí la importància d’aquesta empremta conceptual que situa al llenguatge cinematogràfic com a faedor de realitats en l’espai. Tot són referències a aquest dirigir la mirada més enllà de la pantalla, resseguir un fora de camp i confrontar.