close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 gener 2013
Sublevación de Abril

Marla Jacarilla

Des de temps immemorials l’art s’ha servit de la tàctica del fake per desenvolupar una gran quantitat d’obres de diversa envergadura i tipologia. Ja sigui mitjançant l’ús de pseudònims (Mark Twain, Robert Capa), la creació d’heterònims (Fernando Pessoa), la conformació d’identitats múltiples (Luther Blissett), o la invenció d’identitats fictícies (Nat Tate o Pavel Jerdanowitch), el món de l’art s’ha vist sovint enfrontat a l’aparició d’obres que d’alguna manera convidaven a qüestionar els seus propis ciments. Amb una intencionalitat crítica, una gran càrrega d’ironia i un cert afany provocador, nombrosos artistes han realitzat obres el fi últim de les quals no és altre que induir un debat sobre tots aquests processos burocràtics, socials o econòmics (gairebé sempre una mica kafkians) que els humans assimilem per inèrcia, sobre molts patrons i normes de conducta que acceptem indefectiblement sense qüestionar-nos el perquè.

El misteriós artista Nat Tate no va ser més que una creació de l’escriptor William Boyd, el pintor Pavel Jerdanowitch (líder i únic representant del moviment desombracionista) una invenció del periodista Paul Jordan Smith, i Naromji un personatge inventat pel publicista Jim Moran. Tots ells van irrompre en el panorama artístic provocant un gran enrenou, i els interrogants sobre la seva possible inexistència van deixar de banda el debat sobre les seves obres.

El projecte Sublevación de abril, seleccionat a la convocatòria de la Sala d’Art Jove de l’any 2012, suposa la intrusió d’una artista fictícia anomenada Petia Cervera Krupova dins un context molt concret: el de l’art emergent barceloní. I ho fa, no d’una manera qualsevol, sinó mitjançant la imitació de codis, de llocs comuns que envaeixen aquests espais, de maneres de fer que predominen i sovint són vistos amb bons ulls per comissaris, agents o crítics d’art. Més enllà de l’afany provocador que es podria trobar en una interpretació superficial de l’obra, la intenció real de Sublevación de Abril no és altra que la d’elaborar un dispositiu de reflexió per, per a, per, mitjançant i sobre el context artístic en qüestió. Per què hi ha característiques, maneres de fer o temàtiques que es repeteixen amb excessiva freqüència? ¿Afavoreix el context el desenvolupament d’un cert tipus de projectes? Està aquest context definit pels artistes? O són els artistes els que estan condicionats pel mateix?

Una part de Sublevación de Abril mostra entrevistes a persones relacionades -directa o indirectament, conscient o inconscientment- amb el projecte. Artistes participants en la convocatòria, tutors de la Sala d’Art Jove o membres del jurat són convidats a formar-ne part mitjançant les entrevistes d’aquesta identitat fictícia anomenada Petia Cervera. En una entrevista realitzada per l’equip de blocs&docs a la documentalista Hito Steyerl, aquesta reflexionava sobre el que en termes jurídics s’ha anomenat “efecte Rashomon”, terme que s’aplica quan les declaracions de diversos testimonis no coincideixen entre elles (sense que necessàriament cap d’aquests testimonis estigui mentint). A efectes legals, la declaració per se d’un únic testimoni no té cap valor, però si comparem diverses declaracions, sovint aquestes es desmenteixen. Aquesta ineluctable contradicció no serveix més que per reafirmar que es poden mantenir diversos tipus de relació amb la veritat. Podríem trobar aquest “efecte Rashomon” a totes aquestes entrevistes que conformen part del projecte? Seria possible que Petia Cervera no fos la creació de dues persones (Jose Begega i la que subscriu, Marla Jacarilla) sinó que estigués conformada per tots els que s’acosten a ella? Que les contradiccions sorgides a partir d’aquestes entrevistes formessin part inherent de la seva volàtil personalitat? És realment necessari trobar una única resposta a tots aquests dubtes que el projecte planteja?

A la Marla Jacarilla li resulta difícil definir-se, encara que ho intenta de forma obstinada des que fa alguns anys li van explicar que seria bo que tingués un statement. Fa art (o almenys ho intenta), escriu sobre cinema i reflexiona de tant en tant sobre coses que solen passar desapercebudes. En certa manera, tot això se situa a un mateix nivell: l'obsessió per aquestes lletres que formen paraules, que formen frases, que formen paràgrafs, que formen capítols que ens expliquen històries.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)