Tecnologia, biofabricació i artesania als dissenys de Buj Studio

La dissenyadora Raquel Buj arriba a la moda a través de l’arquitectura, interessada per reduir la distància que separava les seves idees del propi cos, cercant una escala que li permetés manejar cada part del procés. Juntament amb el seu estudi, concep el disseny com una arquitectura corporal, no parla de peces de roba sinó d’“envolvents” els materials dels quals són una extensió de nosaltres, ens amb els que ens relacionem i davant dels quals hem de sentir una empatia perquè són “la manera més immediata d’expressar-nos”. La roba va davant del llenguatge, és més ràpida i directa. Per això, amb l’equip de Buj Studio intenta acabar amb aquesta idea de la moda com una cosa superficial. Les seves creacions responen a una estètica zoomòrfica o posthumana i les seves investigacions al voltant de la tecnologia i els nous materials els permeten produir de manera cada cop més sostenible.

Roberto Majano – Les vostres desfilades suposen un autèntic festival de tècniques i materials. Quin tipus de professionals formen el vostre equip?

Raquel Buj – Tot i que la figura del dissenyador sigui sempre la més visible, el nostre equip també està format per arquitectes especialitzades en fabricació digital i professionals del patronatge. Els dissenyadors amb què treballo estan interessats en innovació i tecnologia. Intento que els perfils siguin específics per poder organitzar els sabers i complementar-nos, ja que cadascú té una manera diferent de resoldre els reptes.

Roberto Majano – Quina és per a tu la relació entre la màquina i la moda?

Raquel Buj – La màquina és una extensió de la nostra artesania, ens ofereix l’oportunitat de generar geometries més complexes. Van ser una part imprescindible de l’última col·lecció, Nidos (2021), on partim de la manera com éssers no humans construeixen les seves cases o els seus envoltants. No podem reproduir la manera meticulosa i estètica que generen els animals sense l’ajuda de màquines que, irònicament, ens apropen a la natura.

El Niño de Elche en un disseny de Buj Studio, 2021. Foto: Gabriel Boza

RM – Les teves creacions s’aproximen més al concepte d’obra d’art que al de peça de vestir. Composeu només peces úniques o també produïu dissenys en sèrie?

RB – Fins ara hem treballat amb peces úniques, però estem desenvolupant una col·lecció molt especial on cada element seguirà tenint el seu propi caràcter, cosa que considerem inherent a la identitat de l’estudi. Encara que en aquest cas no siguin úniques, mai produirem a gran escala perquè les col·leccions limitades amb una empremta artesanal són part del nostre ADN.

RM – En els darrers mesos hem vist el Niño de Elche vestit de Buj Studio o una de les vostres creacions a la performance d’Alejandria Cinque a Matadero. Què us aporten les col·laboracions que realitzeu amb altres artistes?

RB – M’aporten moltíssim, em tornen sempre una mica diferent. Per exemple, a la performance que Muriel Romero va fer a l’octubre a l’Academia d’España a Roma, ella em va explicar la seva investigació sobre Bernini i jo vaig aportar la meva visió com a dissenyadora, però quan veus la peça entens que la simbiosi dels dos treballs crea una capa més. Aquest sumatori també et permet entrenar una mena de no aferrament. A les col·leccions se sol tenir un aferrament molt més fort, ja que treballes visualitzant un resultat, però quan incorpores altres equips, et tornen coses noves. Per exemple, a la darrera desfilada amb Laura Índigo o Juan Borgognoni: els moviments que Laura va proposar i la música que va crear Juan van generar una peça més complexa i van enriquir el projecte.

Resonancias ocultas, performance de Muriel Romero amb disseys de Buj Studio, 2021. Foto: Marcela Sciaccaluga

RM – Et resulta versemblant veure grans marques súper-capitalitzades convertir-se en abanderades de la sostenibilitat i el feminisme o creus que l’activisme és només una tendència més?

RB – Suposo que depèn de cada cas, però evidentment és una tendència i no em sembla malament si serveix per a alguna cosa. Crec que cal utilitzar certs termes com a “sostenibilitat” o “feminisme” amb més criteri, rigor o reflexió i crec que hem de ser més humils en aquest sentit. D’altra banda, penso que el fet que siguin paraules de moda té un rerefons positiu perquè denota un canvi del qual no hi ha marxa enrere. Hauríem de ser més radicals, no només desenvolupar l’estètica de la sostenibilitat i el feminisme, cal indagar més profundament en ambdós conceptes.

RM – La indústria tèxtil és responsable del 20% de les aigües residuals globals i del 10% de les emissions de carboni. Quin tipus de solucions aplicables al mercat imagines per reduir aquestes xifres?

RB – Una de les maneres que cal per reduir aquesta empremta és consumint menys i millor. Què hi ha darrere una samarreta que costa deu euros? També necessitem donar suport a la sostenibilitat social, saber en quines condicions treballen les persones. Cal ser conscient de la feina que hi ha darrere de les coses i que això implica un preu. Cadascú tenim la nostra quota i el nostre radi d’abast, però nosaltres com a dissenyadors hem de mostrar la complexitat dels processos, dels patrons i de la transformació dels materials. D’altra banda, és imprescindible el reciclatge i la segona mà i generar materials des de zero que siguin més sostenibles.

RM – Quin tipus de procediments i materials us han ajudat a evolucionar cap a una producció més sostenible?

RB – Nosaltres ho fabriquem tot al taller, no externalitzem cap part del procés. Aprenem dels materials de manera que cada projecte ens va donant un bagatge. La producció que fem és molt limitada, però dins de les nostres peces reciclem materials i processos. Per exemple, ara estem desmuntant una escenografia que vam construir fa quatre anys i dissenyant un vestit per donar-hi una altra vida. De vegades no és només el material sinó el seu origen i els usos que li puguis donar. També és important que els sobrants de les peces vagin mutant. En aquest sentit, la fabricació digital és molt sostenible perquè no genera restes. D’altra banda, hi ha moltes possibilitats a través de la biofabricació. Hi ha un moviment molt fort que s’ha d’apropar al mercat perquè, encara que hi ha un gran interès des de molts punts de vista, cal aplicar-lo a la producció de moda.

Detall col·lección Nidos, 2021. Foto: Haníbal González

RM– Quina és la base dels materials que heu produït a través de la biofabricació?

RB – Hem treballat amb gelatines i agar, tots dos són espessidors que s’utilitzen per cuinar. Hi ha molta gent treballant en això, pàgines on es comparteixen els processos que semblen fòrums de cuina, però amb resultats que es converteixen en teixits. Hi ha també altres materials súper interessants que es generen a través del creixement, són fongs i bacteris. Per exemple, a partir de la kombutxa, aquest fong que s’alimenta amb te, aigua i sucre, es pot generar una mena de cuir.

RM – Quin paper creus que poden jugar l’artesania i la tecnologia per desenvolupar una indústria més sostenible?

RB – Van totalment de la mà, curiosament com més tecnologia fem servir, més artesanal es torna el nostre procés. A l’última col·lecció hi havia una peça impresa en 3D que es basava en les formes que deixen les vespes en mossegar els troncs dels arbres. La vam imprimir usant disseny paramètric, però no estàvem buscant l’acabat net que ens proporciona aquesta tecnologia, sinó una cosa orgànica. Per això, a més de deixar tots els fils sense netejar i trobar la pistola de calor, després vam cosir la peça de forma súper manual. Per nosaltres, la tecnologia ens permet unir eines i pensar noves artesanies.

RM – Confies més en la tecnoutopia o en la teoria del decreixement?

RB – Inevitablement hem de ser més conscients del consum. Tret que es tracti de peces orgàniques que tinguin vida, que s’esvaeixin i que com una planta després puguin tornar a la terra… hem de concebre la moda com una extensió del nostre cos. Com cal ser empàtics amb les persones, també amb els objectes. Alhora, confio moltíssim en la tecnologia i no m’espanta res. Al contrari, em sorprèn i m’ajuda a crear nous diàlegs. Crec que hem de ser receptius per no perdre cap oportunitat.

Col·lecció Nidos, 2021. Foto: Juan Rayos

RM – Com t’imagines la moda de luxe del futur?

RB – Caldria realment repensar què és el luxe. L’exclusivitat no hauria d’anar lligada només a la imatge d’estatus que projecta i al seu valor econòmic, sinó que hauria d’estar pensada des de la gènesi. Cal més implicació, allunyar-nos de la superficialitat del logotip per donar més importància al concepte, al procés i a l’efecte de cada creació.

(Foto portada: Buj Studio, Col·lecció Nidos, 2021. Foto:Juan Rayos)